opinió

Quan es perd un referent

«L’ombra cívica d'en Joan F. López Casasnovas és allargada i ben viva en diverses generacions»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 20 de juliol de 2022 a les 20:00 |
Era l’abril de 1983 i Òmnium Cultural del Tarragonès, que jo presidia, organitzava la III Setmana Cultural dels Països Catalans, dedicada a Menorca. Una exposició de llibres editats a l’illa, un treball a les escoles tarragonines i a algunes de menorquines, així com un cicle de conferències, permetien que els tarragonins poguéssim tenir un accés més directe al coneixement de Menorca en tots els àmbits. Per a això vam comptar amb dos conferenciants de luxe: l’historiador Andreu Murillo i el filòleg Joan F. López Casasnovas, avui tots dos ja desapareguts, malauradament.
 

Jordi Carbonell, guardonat amb la Taula d’Or pel Consell de Menorca pels seus estudis sobre la balear menor, és qui me’n passà els noms i qui em va fer adonar que, precisament en aquesta illa, és on es parlava el català de més qualitat des de tots els punts de vista: fonètic, lèxic, morfològic... Haver-se incorporat un segle més tard a l’Estat espanyol que la resta dels Països Catalans hi tenia també força a veure. Va ser llavors que vaig entrar en contacte amb els dos homenots menorquins.
 

Murillo va ser l’historiador per excel·lència de la Menorca de llavors i, alhora, un polític de l’esquerra nacional, amb uns plantejaments clars de Països Catalans, figura històrica del PSM i conseller de cultura en les primeres institucions d’autogovern. Nascut el 1930 i mort el 2007, va ser un referent per a generacions de menorquins conscients de la seva personalitat cultural i compromesos amb el futur de l’illa. Documentant-me per a la redacció d’aquestes ratlles veig que l’article necrològic d’Andreu Murillo, al Diari de Balears, el 15 de juny del 2007, el va escriure, precisament, Joan F. López Casasnovas.
 

Amb en Joan érem de la mateixa edat, de la collita del 52, i això contribuí al fet que de seguida vam connectar i avenir-nos. Feia vora 40 anys que ens coneixíem, però tot i passar temporades sense dir-nos res, repreníem el contacte amb facilitat sempre que calia. I quan anava a Menorca per qualsevol motiu, ens vèiem i ens posàvem al dia de tot: política, cultura, llengua... I quan jo hi feia alguna conferència, era ell qui me la presentava o que tenia el detall de venir-hi, com a simple assistent. Recordo alguna passejada tranquil·la pel port de Ciutadella, alguna tardor assolellada, que acabava sempre al voltant d’una taula de confiança amb una cuina segura.
 
Membre del PCIB-PCE, enlluernat per la dimensió més nacional del PSUC, va ser l’emblemàtic conseller de Normalització Lingüística i, més endavant, conseller de Cultura i Educació al Consell Insular de Menorca, així com diputat al Parlament de les Illes Balears, per la coalició que reunia les sensibilitats més avançades, a l’esquerra del PSOE, tant en el terreny social com en el nacional. En tant que diputat fou ponent de la Llei de Normalització Lingüística de les Balears. Allunyat de les responsabilitats institucionals i de sigles, anà precisant el seu compromís amb Menorca, la seva llengua i la nació sencera, fins al punt de formar part del grup impulsor del Consell per la República a les Illes Balears. Sense persones com Murillo o López Casasnovas no s’explicaria el progrés de Més per Menorca, avui, com a expressió política del sobiranisme d’esquerres, amb una visió confederal dels Països Catalans.
 
Germà del prestigiós economista Guillem López Casasnovas, catedràtic de la UPF, en Joan va tirar per la banda de la cultura humanística, al coneixement, recerca i difusió de la qual dedicà el millor de les seves energies, sobretot com a professor de secundària a Ciutadella. Poeta amb el pseudònim de Pere Xerxa, autor de diversos volums de poesia, estudiós de la cultura popular menorquina, el cançoner, el dialecte illenc, la toponímia, fou un promotor infatigable de la llengua catalana en tots els àmbits com ho demostra el fet que, el 1979, amb caràcter pioner, va ocupar el primer càrrec institucional, als Països Catalans, en l’àmbit de la normalització lingüística, i que, el 1995, impulsés l’entitat Acció Cultural de Menorca.
 
Membre corresponent de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i del Consell Social de la Llengua Catalana, editor i traductor al català, prologuista i jurat de diferents premis literaris, va ser guardonat amb el Premi d’Actuació Cívica el 2007 per la Fundació Carulla. Textos seus sobre literatura, llengua, crítica literària o biogràfics, van aparèixer en publicacions com ara Revista de Menorca, Serra d’Or, Estudis Romànics, Anuari Verdaguer, Assaig de Teatre, Eivissa, El Temps, El Mirall, Lluc o bé divÈrsia, entre altres.
 
Llegint un article seu, del 2009, a propòsit de la mort de Ricard Salvat, és ara que descobreixo que vam ser, també, companys a filologia catalana i vam compartir, doncs, professors, com ara Ricard Salvat, l’home que, fent literatura, ens obrí els ulls a totes les expressions de la cultura i a tots els llenguatges, cosa que ens marcà per sempre. El seu mestratge es produí de manera molt educada en les formes, amb una gran delicadesa i una capacitat increïble per fer-nos relacionar la lletra escrita amb el cinema, el teatre, la música, la pintura, l’escultura, sempre amb una mirada internacional, sobretot europea, amb els peus ben arrelats a la cultura catalana, i tractant-nos a tots, xicots de 18 i 19 anys, de vostè.
 
Serà molt diferent tornar a Menorca i saber que en Joan F. López Casasnovas ja no hi és. En trobarem a faltar el posat tranquil, el parlar pausat, les afirmacions clares, l’actitud reposada sovint acompanyada d’un somriure amable. Ens hem acostumat que hi ha gent que sempre hi és, que sembla que mai no s’hagin de morir i que, com ara en Joan, han esdevingut un referent no sols per als menorquins, sinó per a tots els Països Catalans, com en Damià Pons a Mallorca o en Bernat Joan a Eivissa.
 
No és que aquests noms siguin els únics, clar, però són els segurs, els noms de confiança, els d’aquells que mai no pleguen. Ara, però, el desconcert provocat per l’impacte de la seva mort, fa que, alguns, no sols a Menorca, ens trobem una mica més orfes, a més de tristos. Feliçment, però, l’ombra cívica d’en Joan és allargada i ben viva en diverses generacions. Que sigui per molts anys!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
28/09/2022

Votar divideix

21/09/2022

Caimó, la història divulgada

14/09/2022

La teoria del mitjó girat

07/09/2022

Orgull de llengua

31/08/2022

Per una memòria política nacional

24/08/2022

La llengua, finalment, normalitzada

17/08/2022

Mentider, l'un. Maleducat, l'altre

10/08/2022

Turisme «patriòtic»

03/08/2022

Potser ja hem tocat fons...

27/07/2022

Quan la UE fa malbé Europa

Participació