La mesa de negociació, segona part

“Ningú en l'independentisme ha formulat cap alternativa creïble fora de la bombolla ideològica de l’anomenat legitimisme”

per Enric Marín i Otto, 17 de juliol de 2022 a les 20:00 |
Una part molt important de la batalla per l’hegemonia ideològica passa pel control de les significacions. És a dir, per la capacitat d’imposar referents semàntics favorables a les tesis polítiques defensades. Una mostra clara la tenim en l’anomenada mesa de diàleg o negociació. Pel PSOE, mesa de diàleg; per ERC, mesa de negociació. És evident que el diàleg és la base de tota negociació. Tant evident com que la sortida democràtica de qualsevol conflicte polític requereix procés de negociació. Tal i com apunta el DIEC, dialogar és sinònim de conversar (“entretenir-se parlant”). El mateix DIEC defineix la tercera accepció del verb negociar de forma ben precisa:  “Discutir o tractar (d’alguna cosa) amb algú per tal d’aconseguir-la, d’establir-la, d’arribar a un acord”.
 

Queda clar, doncs, que en termes polítics només té sentit parlar de mesa de negociació. Però per què ara aquesta mesa de negociació demonitzada per la dreta espanyola i menystinguda per una part de l’independentisme català sembla haver sortit de la hivernació? Des de la perspectiva de Sánchez, bàsicament, per dues raons. Primer, per la necessitat de marcar distància amb les dretes vistos els resultats de les eleccions andaluses. I, segon, per la necessitat de reforçar la coalició amb UP i garantir el suport estable de les forces de la moció de censura. Els efectes econòmics i socials derivats de la guerra a Ucraïna (alentiment del creixement econòmic, inflació, escassedat gas...) només es poden es poden combatre amb polítiques inequívocament socialdemòcrates i majories parlamentàries estables.
 

Hi ha motius per pensar que aquesta segona fase de la mesa de negociació tindrà més resultats? En principi sí, per les raons que acabo d’apuntar. El Sánchez supervivent sembla haver estès la situació. Altra cosa és que els resultats siguin prou rellevants i consistents. En qualsevol cas, si el procés negociador acaba funcionant, serà necessàriament llarg, però serà en els pròxims mesos quan es podrà veure si hi ha negociació política real o tot és representació tàctica. Tot indica que, coincidint amb el debat per l’aprovació dels PGE, arribarà el moment de fer l’avaluació, però els primers indicis els tindrem en els resultats de la trobada de finals de juliol. 
 

No cal una gran finor analítica per a veure les fragilitats de la mesa de negociació. Són molt evidents. Tant evidents, en qualsevol cas, com el fet que amb la relació de forces actual no hi ha escenari alternatiu per l’independentisme. O sí: plegar veles. De fet, ningú ha formulat cap alternativa creïble fora de la bombolla ideològica de l’anomenat legitimisme. Una bombolla d’intersecció zero amb la realitat. Així, doncs, la disjuntiva és clara. O bé la negociació funciona i s’acaba definint una solució democràtica. O bé el seu fracàs és el preludi de l’accés al poder del nacionalisme de dretes espanyol. En qualsevol cas, la millor forma de consolidar i reforçar l’independentisme català és guanyant la batalla de l’opinió pública interna i externa.
 
Qualsevol observador local o internacional pot entendre que no podrem parlar d’un cert principi de normalitat política fins que les exiliades i els exiliats no puguin tornar a casa. Ara mateix això depèn més del bon funcionament de la mesa de negociació que dels èxits o fracassos de l’estratègia jurídica liderada per Boye a Europa.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Enric Marín i Otto
Degà de la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, on també és professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura. President de Catalunya Sí. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
25/09/2022

​Populismes, democràcia i Catalunya

16/09/2022

Societat del coneixement, progrés i sobirania nacional

04/09/2022

La continuïtat del «nation-building» català

14/08/2022

Els Borbons i Simón Bolívar

31/07/2022

Borràs i el canvi de cicle

17/07/2022

La mesa de negociació, segona part

03/07/2022

​La política espanyola i la mesa de negociació

19/06/2022

​Tres escenaris: Europa, Espanya, Catalunya

06/06/2022

Canvi de rasant

22/05/2022

​El règim del 78 i la irresoluble diferència catalana

Participació