OPINIÓ

Tocqueville ens visita

«L’intercanvi de suports parlamentaris a Madrid està viciat per l’amenaça de la catàstrofe: un hipotètic gabinet PP-Vox»

per Francesc-Marc Álvaro, 14 de juliol de 2022 a les 20:00 |
No hi ha res de nou sota el sol, tampoc quan parlem de revoltes i revolucions. Tot ha passat i tot ha estat dit, només hi ha variacions en el vestuari i en el lèxic. El que els experts anomenen “política contenciosa” té unes plantilles que es van repetint al llarg de la història, ara un moviment cap a l’esquerra, ara un moviment cap a la dreta. Alexis de Tocqueville va escriure un llibre (un altre, no el que parla del sistema dels Estats Units d’Amèrica) que hauria de ser de lectura obligada de qualsevol persona que tingui pretensions de fer política: Records de la revolució del 1848.

En aquestes memòries, el vescomte francès aboca les seves impressions i meditacions davant una etapa coneguda a nivell europeu com La Primavera dels Pobles, per la seva component liberal i nacionalista, un moviment que volia escombrar l’ordre conservador continuador de l’absolutisme i els imperis. No era una revolució dels somriures, però partia d’un enorme optimisme en el futur.


Tocqueville assisteix a l’espectacle de les multituds al carrer i observa com la petita burgesia liberal que lluita contra les forces reaccionàries acaba defensant-se, més tard, contra un incipient moviment obrer, que vol accelerar el progrés per fer un gran salt. La dialèctica entre el canvi i la por impregna els somnis de malsons. La lluita de classes i l’emancipació nacional se solapen en el part dolorós de la societat contemporània, marcada per la implantació del capitalisme industrial que capgira els valors tradicionals i les creences antigues. Amb lucidesa, el pensador i polític escriu això: “Els revolucionaris del 1848, que no volien o no podien imitar les bogeries sanguinàries dels seus predecessors, es consolaven sovint tot imitant les seves bogeries ridícules. Així va ser com havien imaginat donar al poble grans festes al·legòriques”. Era pura impotència convertida en espectacle.

No hi havia xarxes socials a mitjans del segle XIX, però ja se sabia que la propaganda podia crear un teatre de percepcions i emocions que era indestriable de la lluita pel poder. “Malgrat l’esfereïdor estat de les finances -afegeix Tocqueville-, el govern provisional havia decidit fer servir un o dos milions per a celebrar la Festa de la Concòrdia al Camp de Mart”. Sempre han portat bec les oques. La política és un joc de simulacions que permeten travessar el moment i fer via. Allò que fas i allò que sembla que fas, més allò que els altres creuen que has fet. Qui ho paga, tot això? Ho paguem tu i jo, estimat lector.


Bogeries ridícules? Tot torna. Ara que tothom juga al populisme i el sentit del ridícul dels polítics cotitza a la baixa, ara que està acceptat que un governant tracti d’idiotes els ciutadans, ara que ningú assumeix responsabilitats, ara que es governa a partir de les enquestes i el frame del dia, ara ens visita Tocqueville amb un mirall que ens mostra les vergonyes presents a partir de les misèries d’antany. A la França del 1848, hi havia més pobres i més ràbia que a l’Espanya d’avui, però no hi havia menys incertesa ni menys podridura.

Allò sí que era polarització. La majoria no tenia res a perdre. La violència no es podia frenar. Preneu nota del testimoni del noble lletraferit: “Vaig trobar a la ciutat cent mil obrers armats, ordenats en regiments, sense treball, morint de fam, però amb l’esperit embotit de teories buides i esperances quimèriques. Vaig veure la societat partida: els que res no tenien, units en una cobdícia comuna, i els que posseïen alguna cosa, en una angoixa comuna. Ja no hi havia llaços ni simpaties entre aquelles dues grans classes: per totes bandes, la idea d’una lluita inevitable i pròxima”. 


Les revolucions del 1848 van ser esclafades, però, a la llarga, van fecundar la nostra modernitat. Derrotes que esdevenen victòries, paradoxes. Tocqueville -que tem sempre el daltabaix- és il·luminador: “En política, la comunitat dels odis constitueix gairebé sempre el fons de les amistats”. L’odi forma part avui de l’aire que respirem, sobretot en la dimensió digital, sense la qual no podem imaginar la representació política.

L’odi ha acabat dibuixant amb bilis el terreny de joc del possible, per això l’intercanvi de suports parlamentaris a Madrid està viciat per l’amenaça de la catàstrofe: un hipotètic gabinet PP-Vox, que seria la Festa de l’Odi Perenne amb el BOE a disposició. Pedro Sánchez té aquest airbag de sèrie, pot prometre utopies a cada estació de Rodalies. I per això el jutge Andreu (l’amic de Villarejo) encara és considerat oficialment “progressista” i no li passarà res de res.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
22/09/2022

És nostàlgia el que té Trias?

08/09/2022

Infinites proves d'esforç

28/07/2022

Hi havia molt poca gent

14/07/2022

Tocqueville ens visita

30/06/2022

La tempesta Borràs

16/06/2022

Política i vida privada

02/06/2022

El viatge de Dolors Feliu

19/05/2022

Qui diu «pallasso» diu «fe»

05/05/2022

Es necessita líder (i més coses)

21/04/2022

Voladura i miratge

Participació