OPINIÓ

Basilio Losada, «o meu profesor»

«Vaig capbussar-me en la literatura gallega mentre sentia una gran admiració per un poble capaç de fer una aportació tan notable a la cultura universal»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 13 de juliol de 2022 a les 20:00 |
Un correu electrònic de l’historiador Manoel Carrete, antic president del Centro Galego de Barcelona, m’informa just tornat a casa, a Tarragona, aquest dissabte a la nit, de la mort de Basilio Losada, traductor, crític literari i professor de la UB: “foi o mestre que nos aprendeu a pensar con liberdade e risco”, diu. La notícia tenyeix de dol, en un batre d’ulls, la jornada festiva passada a Torregrosa, a ca l’editora Carme Vidalhuguet, on hem celebrat amb Josep Vallverdú els seus 99 anys, envoltat d’amics i familiars.

I, sobtadament, un devessall de records em retornen a la Barcelona de 1970, on jo havia arribat, des del meu Cambrils mariner i la meva Tarragona somorta del tardofranquisme, per estudiar filologia catalana. Era una tardor del tot diferent per a mi, ja que començava els estudis universitaris lluny del meu paisatge habitual i també m’iniciava en el meu compromís polític independentista als Grups d’Estudiants Revolucionaris, branca universitària del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), després d’un cert empatx de cartells a la paret, molt revolucionaris, molt antifranquistes i, també, molt espanyols de llengua i de mentalitat...


Vaig triar literatura gallega com a assignatura optativa a la carrera, només durant un curs, però llavors jo encara no sabia que el senyal que m’havia de deixar la matèria escollida i, sobretot, el seu professor, Basilio Losada, havia de durar tota la vida. Ell tenia llavors 40 anys i una barba que sempre el singularitzà i jo 18, amb una barba que aspirava a fer-li, modestament, una certa competència. Dels meus amics, coneguts i saludats de llavors, només jo vaig fer aquesta tria i mai no me n’he penedit.

Mitja dotzena llarga d’alumnes, tots de famílies gallegues establertes a Catalunya de feia anys, excepte jo, compartírem no pas aula a la universitat, sinó espai i entusiasme al Centro Galego situat al capdavall de la Rambla, tocant al monument a Colom. Atesa la composició dels alumnes matriculats a l’assignatura, el professor Losada va optar per fer les classes en un espai cedit pel Centro Galego, acompanyats per una biblioteca gallega important i un entorn gallegoparlant que vivia submergit en la nostra quotidianitat i que hi passava inadvertit.


Els meus companys s’interessaven per conèixer de forma metòdica i rigorosa l’herència cultural dels seus avantpassats, lluny de la Galícia enyorada pels pares. El meu cas era diferent, ja que no pretenia preservar un patrimoni familiar, sinó que volia endinsar-me en una cultura que desconeixia, però de la qual n’intuïa semblances i proximitats, més enllà dels quatre tòpics sobre el tema, Rosalía inclosa.

Basilio Losada duia una barba que infonia un cert respecte per la seva contundència i frondositat formal. Del respecte físic vaig passar ben aviat al respecte intel·lectual i personal. I, seguint-ne el fil roig d’una continuïtat tot just esbossada, vaig capbussar-me en l’oceà de la literatura gallega, mentre sentia una gran admiració pel poble capaç de fer una aportació tan notable a la cultura universal en la seva pròpia llengua.


No vaig limitar-me a anar només a les classes setmanals, sempre íntegrament en gallec, idioma que jo era l’únic assistent que desconeixia i que els altres parlaven amb fluïdesa i naturalitat, sinó que vaig esdevenir un rostre més en els diferents actes organitzats al Centro Galego. Mantinc un record ben viu i especial de la presentació de Memorias dun neno labrego, de Xosé Neira Vilas. Enmig d’un públic nombrós i fervent, em vaig sentir com un gallec més en un acte del qual conservo un exemplar d’aquell deliciós llibre signat per l’autor.

Amb una naturalitat amable, gens estrident, el professor Losada em va obrir les portes d’una nació i una llengua també minoritzades. I així vaig conèixer, directament, el drama humà de l’emigració econòmica forçada, tragèdia social, lingüística, cultural, emocional, i vaig fer també la descoberta d’una altra Galícia, la Galícia americana establerta a l’altra riba de l’atlàntic.

Em vaig enganxar a la literatura gallega i vaig començar a saber de cor poemes sencers de Celso Emilio Ferreiro (Longa noite de pedra, Viaxe ao pais dos ananos) i també de Manuel María (Terra Cha) que recitava amb veu alta, amb entusiasme i en solitari. I de Galícia, sempre de la mà de Losada, vaig passar a l’ampli món de la lusofonia i a conèixer altres literatures escrites en portuguès.

De fet, mai no vaig estudiar llengua gallega, sinó literatura gallega, però per a qualsevol parlant d’una llengua llatina, aprendre’n una de nova només és una qüestió d’actitud i voluntat. Vaig sovintejar Sargadelos, la llibreria gallega de Barcelona, i vaig començar a adquirir-hi també llibres d’assaig i història. No vaig anar a Galícia fins als 45 anys i des que vaig pujar al primer taxi no vaig parlar res més que no fos gallec, conscient d’unes carències tan evidents parlant-lo com de la meva estima per l’idioma.
 
He fet conferències en gallec-portuguès a Galícia i Portugal, i entrevistes als mitjans en aquesta llengua, també al Brasil, i sempre he parlat en aquest idioma a polítics, periodistes, empresaris i dirigents olímpics gallecs, amb sorpresa simpàtica dels uns i vergonya evident dels altres que no en parlaven la llengua tot i ser gallecs. A partir del gallec après amb el professor Losada he pogut mantenir converses amb amics i coneguts portuguesos, com Mário Soares i Manuel Alegre, el batlle de Rio de Janeiro o ministres moçambiquesos i, amb els anys, he reunit a casa una petita biblioteca de més de mig miler de llibres en aquest idioma.
 
Res d’això no és mèrit meu, sinó d’aquell professor de barba generosa, parlar inquiet i fonètica impecable que em va transmetre interès, afecte i passió per una llengua, una cultura i un poble, un mestre admirable de qui consevo el millor dels records: Basilio Losada.  Moitas grazas, profesor, por todo o que me ensinaches e transmitiches. Interese, cariño e paixón aínda perduran...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
28/09/2022

Votar divideix

21/09/2022

Caimó, la història divulgada

14/09/2022

La teoria del mitjó girat

07/09/2022

Orgull de llengua

31/08/2022

Per una memòria política nacional

24/08/2022

La llengua, finalment, normalitzada

17/08/2022

Mentider, l'un. Maleducat, l'altre

10/08/2022

Turisme «patriòtic»

03/08/2022

Potser ja hem tocat fons...

27/07/2022

Quan la UE fa malbé Europa

Participació