1 de 10
Fil directe

Borràs i el dret a preguntar

per Pep Martí i Vallverdú, Barcelona, Catalunya | 11 de juliol de 2022 a les 20:00 |

«De tant criticar el funcionament de la millorable democràcia espanyola, a dirigents del procés se'ls ha vist empeltats d'alguns dels seus tics»

La situació judicial que afronta la presidenta del Parlament, Laura Borràs, ha desfermat una nova controvèrsia en el si de la majoria independentista. La segona autoritat institucional del país va deixar molt clara, fa uns dies, la seva voluntat de restar al capdavant de la institució, tot enarborant la presumpció d'innocència. Junts ha sortit públicament en tromba, mentre que des d'ERC, dirigents rellevants han deixat entreveure que si es tractés d'un membre de la formació, ja haurien donat un pas al costat. El president Aragonès ha apuntat el mateix aquest dilluns, com ja havien fet abans Carme Forcadell, Marta Vilalta i també Marta Rovira.

La realitat és que la presidenta Borràs es troba a punt de ser jutjada per presumpte fraccionament de contractes quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), un cas que en el seu inici se situa en el llunyà any 2013. La presidenta vincula el seu cas a la persecució política de l'Estat contra l'independentisme i, certament, la seva figura és indestriable del context polític. Però l'origen dels fets en què es basa el processament -de fa nou anys- no té res a veure amb el procés sobiranista, encara que sectors hostils a l'independentisme utilitzin el tema judicial en contra seva i de tot el sobiranisme. 


Hi ha dos aspectes no menors que caldria posar en valor. Un afecta al paper dels mitjans de comunicació. La intervenció de la presidenta en un espai de la televisió pública catalana com el Preguntes Freqüents (FAQS) va permetre veure com uns periodistes feien preguntes a Borràs, i ella responia queixant-se d'un suposat atac. Però en cap moment del programa es va poder transmetre cap mena de manca de respecte institucional envers la segona autoritat del país. Els periodistes, simplement, es van limitar a fer el que han de fer: exercir el dret de preguntar. De fet, fer-ho és una obligació.

En un moment en què l'actuació dels mitjans de comunicació és objecte de debat intens, arran de les darreres gravacions entre l'excomissari Villarejo i el periodista de La Sexta García Ferreras, cal ser especialment exigent en la tasca seriosa i rigorosa de la premsa, que mai ha de fer el joc a informacions tendencioses, però que alhora no ha de renunciar mai a ser respectuosament insolent amb el poder. Els dirigents polítics han d'entendre també quin ha de ser el seu capteniment envers els periodistes i mai poden deslegitimar la seva tasca.


Hi ha, en el cas que empaita la presidenta Borràs, un altre element, igual de transcendent. I és el respecte per l'arquitectura institucional. En aquest cas, la catalana. La presidenta ha de veure protegida la seva presumpció d'innocència. Però no és d'això del que parlem. Es pot discrepar d'un reglament parlamentari, però s'ha d'observar el seu compliment. O, si més no, apostar obertament per reformar-lo, amb els consensos necessaris. Cal exigir respecte a les institucions catalanes, i alhora els seus representants han de donar el primer exemple. 

Durant anys hem escoltat com des del sobiranisme s'han buscat referents internacionals democràtics, normalment mirant sempre cap al nord d'Europa, comparant-los amb la vella Espanya. Quan no ha estat Finlàndia, amb el seu model d'escola, ha estat el Regne Unit que accepta referèndums d'autodeterminació. Això està bé, però aleshores cal ser nòrdics tothora. Seria una mala conclusió comprovar com, al final, un dels nostres mals ha estat que, de tant criticar el funcionament de la molt millorable democràcia espanyola, a dirigents del procés se'ls ha vist empeltats d'alguns dels seus tics.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Pep Martí i Vallverdú
Periodista i llicenciat en Història Contemporània (UAB). Redactor de Política a NacióDigital. Soc autor de dues biografies: una d’Antonio Maura (Ediciones B) i una de Josep Tarradellas (Fundació Irla). M'agrada implicar-me en el nostre teixit associatiu. He estat membre de les juntes directives d'Amics de la Unesco de Barcelona i de l'Ateneu Barcelonès. Ubicat en l'esquerra però crec que molt poc progre. A Twitter: @PepMartiVall.
Més articles de l'autor
05/12/2022

El catastrofisme és un error

28/11/2022

La sanitat, més enllà dels metges

21/11/2022

Per fi la memòria?

14/11/2022

La impossibilitat de celebrar victòries?

07/11/2022

Avinguda de José Barrionuevo

02/11/2022

Dignitat andorrana

24/10/2022

Una República amb vicis vells?

17/10/2022

«Manca finezza» a Interior?

10/10/2022

Pressupostos o pressupostos

03/10/2022

Externalitzar les responsabilitats?

Participació