1 de 10
OPINIÓ

El disc ratllat del diàleg

per Eduard Voltas, 9 de juliol de 2022 a les 20:00 |

«Són ja 12 anys de no consentiment, sense que la política espanyola hagi mogut un dit per resoldre-ho. Ni la dreta, ni l’esquerra»

Rebobinem breument per posar-hi context. Maig de 2018, moció de censura contra Rajoy i investidura automàtica de Sánchez amb els vots d’ERC i Junts. Segueixen uns mesos de distensió entre els governs català i espanyol, tot i la situació de presó dels dirigents independentistes. Desembre del mateix any, cinc dies abans de Nadal, declaració conjunta dels dos executius després d’una reunió Torra-Sánchez al Palau de Pedralbes. El text sorprèn positivament perquè conté elements políticament molt rellevants, sobretot en comparació amb el passat immediat. Es reconeix el conflicte polític, es diu que la solució ha de donar “una resposta democràtica a les demandes de la ciutadania de Catalunya”, i no es menciona la Constitució ni el marc legal vigent com a límit de res. Simplement, es diu que allò que es faci s’haurà de fer “en el marc de la seguretat jurídica”.

Clarament, es genera en l’opinió pública l’expectativa d’una solució al conflicte obert amb la sentència de 2010 contra l’Estatut, conflicte que havia arribat al seu clímax amb el referèndum de l’1-O, la repressió desfermada i l’aplicació del 155. Llum al final del túnel, esperança o fins i tot reconciliació són algunes de les paraules més usades a la premsa d’aquells dies, el lector ho trobarà fàcilment a les hemeroteques.


Han passat quatre anys i mig i, a la vista de la declaració conjunta feta pública ahir després de la reunió Vilagrà-Bolaños, som exactament en el mateix punt excepte en una cosa, les expectatives positives: allò que el desembre de 2018 sonava nou i esperançador, avui ja sona a disc ratllat. Pedro Sánchez, que és un artista, ha aconseguit surfejar el conflicte català durant tot aquest temps sense avançar ni un mil·límetre en la qüestió de fons. Entremig, ell ha assolit tots els objectius que s’ha marcat –una segona investidura i quatre aprovacions dels pressupostos de l'Estat– mentre que la part catalana només n’ha tret una solució personal per als nou presos en forma d’indult condicionat.

De la "resposta democràtica a les demandes de la ciutadania de Catalunya" que prometia Pedralbes no se’n sap res. El govern més progressista de la història no ha estat capaç de posar ni una sola proposta concreta sobre la taula, tampoc ahir, i la mateixa consellera Vilagrà reconeix que, en cas que els pròxims mesos hi hagi algun avenç, no serà sobre el fons del conflicte sinó exclusivament en la carpeta antirepressiva. Cal recordar que la repressió no és el conflicte, sinó una conseqüència més de l’existència del conflicte.


Els camins de la política són gairebé tan inescrutables com els de Nostre Senyor i, per tant, és molt difícil de saber quines seran les conseqüències electorals per als tres actors principals d’aquest –fins ara– fiasco, que són el PSOE/PSC, Podemos/Comuns i ERC. Des d’aquesta columna ens limitarem a subratllar que el conflicte de fons roman, i roman inalterat. Procurant fer un esforç de neutralitat narrativa, podríem designar-lo com un conflicte de no consentiment. Des del 1979 fins al 2010, la relació entre Catalunya i Espanya s’havia articulat a través de lleis votades favorablement per part del poble català. Per insuficients que fossin, la Constitució i els dos Estatuts (el de Sau del 79 i el retallat per Zapatero i Mas) van ser ratificats pels ciutadans a les urnes en referèndum.

Però des de la sentència del TC de juliol de 2010, la relació entre Catalunya i Espanya ha deixat de ser una relació consentida perquè la llei que la regula va ser reescrita pels magistrats sense posterior validació popular. Són ja 12 anys de no consentiment, sense que la política espanyola hagi mogut un dit per resoldre-ho. Ni la dreta, ni l’esquerra.


Després del trencament unilateral del pacte constitucional entre Espanya i Catalunya per part del TC, la societat catalana ha donat la majoria absoluta al Parlament –tres vegades consecutives– als partits favorables a la independència. Continuant amb l’esforç de neutralitat narrativa, direm que una democràcia plena com pretén ser l’espanyola hauria de respondre a aquesta crisi a través de la política i en clau democràtica. En democràcia, els projectes polítics no només s’han de poder defensar –només faltaria–, sinó que s’han de poder realitzar, i l’actual arquitectura constitucional fa impossible, de lege i de facto, la realització del projecte polític de la majoria del Parlament de Catalunya.

Som, doncs, davant d’un flagrant doble dèficit democràtic: primer, perquè Catalunya viu des de fa 12 anys sota una llei no votada per cap parlament ni pels ciutadans; i segon, perquè el projecte polític de la majoria del parlament català no té canals democràtics (referèndum) per ser realitzat, i a més l’Estat es nega reiteradament a habilitar-los. Cada dia que passa sense que l’estat abordi aquest doble dèficit democràtic i trobi un camí per resoldre’l, és un dia menys que falta per un nou i més greu octubre del 17. I no ho escric amb alegria.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Eduard Voltas
Nascut a Barcelona (1970). Periodista i editor. Ha estat redactor i cap de redacció a la revista El Temps (1991-1997), i ha dirigit les revistes Descobrir Catalunya (1997-2000) i Sàpiens (2002-2003). Cofundador del Grup Cultura 03, del qual va ser director de continguts. Ha estat vicepresident segon d'Omnium Cultural i secretari de Cultura de la Generalitat (2006-2010). Va exercir la docència a la Facultat de Comunicació Blanquerna durant vint anys (1997-2017). Actualment, és directiu a l'empresa privada i col·labora en diversos mitjans de comunicació. Podeu seguir-lo al seu canal de Telegram
Més articles de l'autor
03/12/2022

No sabem el que tenim

26/11/2022

Creients no practicants

19/11/2022

​PSC: el vídeo de 2012 o la foto de 2017?

12/11/2022

Moure el PSOE, la pel·lícula

05/11/2022

Òmnium, deu anys després

29/10/2022

Filla de Twitter

22/10/2022

Reconstrucció, institucions, risc

15/10/2022

​Malaguanyats conversos

08/10/2022

El dilema immediat d’ERC

01/10/2022

Cinc anys, cinc idees sobre l’1 d’Octubre

Participació