opinió

La memòria de Gustau Muñoz

«La Transició no només va permetre a les elits franquistes vestir un impol·lut uniforme de demòcrates sinó que va teixir un escut d'encobriments»

per Jonathan Martínez, 7 de juliol de 2022 a les 20:00 |
Lee aquí la versió en castellano del artículo de Jonathan Martínez

A Gustau Muñoz el van matar per l'esquena. Tenia setze anys i era militant comunista. Amb el duel encara recent, la seva família i els seus amics van instal·lar una placa de marbre al número 34 del carrer Ferran de Barcelona. Al seu voltant apareixen i desapareixen els rams de flors. Un petit jardí de la memòria i una lletra petita: "Assassinat per les forces d'ocupació l'11 de setembre del 1978".


Una de les manifestacions d'aquella Diada, la que celebrava Gustau, va enarborar aquest mateix lema: "Fora les forces d'ocupació". Els agents de la Brigada Polític-Social s'havien infiltrat al tumult. Era la policia de Rodolfo Martín Villa, el ministre falangista que ja portava sobre la seva consciència una indigna llista de manifestants abatuts a trets. Germán Rodríguez. Joseba Barandiaran. Elvira Parcero.

El cas de Gustau Muñoz s'ha obert camí al Parlament de Catalunya, que reclama investigar la responsabilitat de Martín Villa per crims de lesa humanitat. Mancant justícia a Espanya, les víctimes de l'Estat han hagut de demanar empara a Argentina. La Transició no només va permetre a les elits franquistes vestir un impol·lut uniforme de demòcrates sinó que a més va teixir al voltant dels seus crims un escut d'encobriments que ningú no ha aconseguit encara vulnerar.


El portaveu de Ciutadans al Congrés, Edmundo Bal, ha animat aquesta setmana el debat sobre la llei de memòria democràtica amb una declaració tan diàfana que ens estremeix. "Respectant les normes de la dictadura aconseguim avançar cap a la democràcia". La definició de l'ordre constitucional espanyol és brillant. D'una banda, nua la veritable naturalesa de la formació taronja, una dreta extrema que sempre es va passejar amb la disfressa del centrisme. D'altra banda, explica la genealogia tirànica de la Transició, un procés polític erigit sobre la sang dels que es van atrevir a impugnar-ho.

La llei de memòria democràtica del govern de Sánchez ha aixecat a la dreta cavernària la mateixa polseguera que va aixecar al seu dia la llei de memòria històrica de Zapatero. Sempre dona satisfacció sentir bramar vells tiranosaures del bipartidisme com Felipe González o José María Aznar. Algunes víctimes no reconegudes, entre elles els familiars de Joxi Zabala o Esteban Muruetagoiena, han vist a la nova llei una subtil llampada d'esperança. La fundació Egiari Zor ho ha pres com un pas "petit però important" cap al reconeixement de les víctimes de l'Estat. D'altra banda, l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica lamenta els forats negres enormes del text.


Els homenatges i reconeixements contribueixen a guarir ferides. És agradable escoltar la il·lusió d'algunes víctimes que han estat menyspreades durant tantes dècades de menyspreu institucional. Persisteix, però, el mur impenetrable de la impunitat. No sé què deu pensar la família de Gustau Muñoz. Imagino que agraeixen els aplaudiments, però valdria més una mica de justícia.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jonathan Martínez
Jonathan Martínez (Bilbao, 1982) és investigador en Comunicació Audiovisual. Col·labora en diversos mitjans com Naiz, Ctxt, Kamchatka, Catalunya Ràdio, ETB i TV3. A Twitter: @jonathanmartinz
04/08/2022

L'eterna possibilitat de la guerra

04/08/2022

La eterna posibilidad de la guerra

21/07/2022

La mentida com a línia editorial

21/07/2022

La mentira como línia editorial

07/07/2022

La memòria de Gustau Muñoz

07/07/2022

La memoria de Gustau Muñoz

23/06/2022

Periodistes policies

23/06/2022

Periodistas policías

09/06/2022

El negoci dels murs

09/06/2022

El negocio de los muros

Participació