El meu col·lega de Catalunya Ràdio, el torellonenc Gerard López Fageda, ha publicat un llibre aquesta primavera. En vaig recuperar una entrevista d’en Carles Fiter en aquest diari, i l’he llegit tot (vull dir, el llibre). L’ha publicat Ànima Llibres, es diu Treu la galleda, i a fe que, amb tot el que diu, la treu i la fa servir per recollir el que encara es pugui recollir d’aquesta llengua tan esmunyedissa que és la nostra. He de dir que ha escrit el llibre que a mi m’agradaria haver escrit i que no escriuré mai perquè no tinc ni molt menys la seva constància, persistència i capacitat d’anàlisi, la que aguanta durant més de 150 fulls de manera seriosa però amena, punyent però comprensiva, exasperada però també esperançada. 

En Gerard, voltant voltant, va a parar com qui no vol la cosa al quid de la qüestió, que és, normatives i decrets a part, el nostre no-esforç per salvar una llengua perquè, ja ho diu al subtítol, el català s’enfonsa però tu el pots salvar. És a dir, que és veritat que ens ataquen la llengua, que potser els que manen no la defensen com a nosaltres ens agradaria o creiem que s’hauria de fer, però que el pal de paller, el bastió d’aquest tresor tan delicat, som nosaltres, tots.

M’ha fet pensar en les urnes de l’1 d’octubre. Per què hi van ser a l’hora el dia D? Se’n van ocupar les autoritats? No, oi? D’on va sorgir aquella organització tan perfecta? Com hi vam anar tots a l’una per aconseguir que no fallés res? Doncs amb voluntat, perquè hi crèiem. Però, ai las, es veu que en la llengua no hi creiem prou.

No sé si mai serem independents. Seria meravellós, però, que tinguéssim una llengua sencera, com Déu mana. Un estat és un gran suport per a la llengua, d’acord. Però quan no hi ha estat, també és possible que existeixi, que sobrevisqui, que llueixi. Amb el català ha passat fins ara durant segles, i hauria de continuar passant, no pot ser que un segle XXI globalitzat i ple d’ensurts se’ns carregui la llengua. No pot ser que, els que diem que la parlem i l’estimem, no fem res ni per parlar-la ni per estimar-la. 

No cal fer grans escarafalls, n’hi ha prou a demanar com cal un cafè amb gel o un tallat, per exemple. La “típica escena del tallat” es repeteix quatre vegades al llarg del llibre d’en Gerard López Fageda, amb uns petits canvis que com a mínim ens han de fer pensar. El primer tallat és un cortado, i l’últim, un tallat o, fins i tot, un talladet. Entremig, una mà de subtileses i detalls, sempre amb bon humor i sempre estenent la mà a l’altre, que, no en dubteu, està esperant que ho fem. Com la llengua, que espera que nosaltres la salvem. Amb llibres com Treu la galleda! potser ens en sortirem. Gràcies, Gerard.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor