OPINIÓ

El ratoncito Pérez contra l’angelet

«Cada idioma representa una visió del món diferent i la pèrdua d’un idioma priva el món de la seva visió singular»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 29 de juny de 2022 a les 20:00 |
Fa un sol que bleeix les pedres aquest matí de juny a la piscina municipal i, entre el xipolleig compassat de mans i peus a l’aigua, sento una mare jove que etziba al seu fill: “Com que t’ha caigut una denteta, aquesta nit mira sota el coixí que, potser, el ratoncito Pérez t’hi ha deixat algun regalet”. Em desperto, en sec però mullat, i passo de sentir a escoltar i m’adono de com de lluny hem arribat en la degradació de l’idioma.  Això de dir ratoncito Pérez, en comptes d’angelet com en tants llocs s’havia dit tota la vida, pot semblar un fet inofensiu, anecdòtic, irrellevant, però no ho és, perquè és això el que les nostres criatures, nens, nins, boixos, fillets,  acabaran vivint i veient com a normal, si no hi posem remei. I convertir-ho en ratolinet és normalitzar la substitució cultural.
 

Més d’un camí he definit la nació com un espai compartit d’interessos, referents, valors, emocions i complicitats. Arreu del món, però, la idea de nació no es basa sempre en  els mateixos elements, ni s’atorga a cadascun d’ells la mateixa importància o un pes igual en la configuració final d’una societat nacional diferenciada. Segons els llocs, la religió pot tenir una importància cabdal en la consciència nacional d’un poble, o també el substrat ètnic existent o, en el cas de l’Europa occidental, la llengua. Parlar una mateixa llengua, tanmateix, no implica que Espanya, Mèxic o l’Argentina pertanyin a la mateixa i única nació. Ni tampoc Alemanya i Àustria.
 

Les llengües, totes les llengües, són eines de comunicació, certament, però no són només això. Cada idioma representa una visió del món diferent i la pèrdua d’un idioma, de qualsevol idioma, priva el món de la seva visió singular. Per entendre’ns: no és igual mirar-se les coses de cap a peus que fer-ho de los pies a la cabeza; referir-se a la progenitora de Jesús com a Mare de Déu que com a Virgen María; ensenyar algú a fer quelcom, partint de lateralitats distintes, com ensinistrar-lo en comptes d’adiestrarlo; fer un tomb, una abraçada, una classe o una conferència que dar una vuelta, un abrazo, etc.; ni celebrar que començar un altre any, per cap d’any, com els italians amb el seu capodanno, que festejar que s’acaba, com espanyols i francesos, amb el seu fin de año o la fin d'année.
 

Un idioma és també portador de referents culturals que expressen la idiosincràsia de la comunitat lingüística que el té com a propi, referents forjats al llarg de segles de vida en comú, expressió de vivències compartides en tots els àmbits de la vida. Per aquest motiu, l’alemany té moltes expressions vinculades als temes militars, el francès a la gastronomia, l’espanyol a la tauromàquia, l’italià a la música i el català a la indústria tèxtil, si bé el nostre idioma ja fa massa temps que té mala peça al teler.
 
Malauradament, la llengua catalana va fent-se malbé progressivament i degradant-se en la seva qualitat, ja que és farcida de barbarismes lèxics, calcs sintàctics i morfològics de la llengua dominant (francès, espanyol o italià, segons el punt del territori lingüístic). Tots aquests van substituint els propis de la llengua dominada, el català, així com els referents culturals dels quals la nostra llengua és portadora, expressió de la realitat viscuda i acumulada durant segles d’existència.
 
Arriba un moment que modismes, frases fetes, refranys, insults, acudits, citacions de llibres i frases famoses de personatges cèlebres passen a dir-se, habitualment, en la llengua dominant com la cosa més normal del món i es deixa d’utilitzar la llengua pròpia per als mateixos usos i funcions. I es fa així, per exemple en espanyol, independentment que Plató, Jesucrist i Churchill, que no eren precisament espanyols, mai no van dir “solo sé que no sé nada”, “amaos los unos a los otros” o bé “sangre sudor y lágrimas”...
 
Actualment, es fa molt difícil trobar parlants de català, al sud dels Pirineus, capaços de mantenir una conversa en aquest idioma sense recórrer a l’espanyol, en un moment o altre, amb paraules, refranys o frases senceres en castellà. Sembla, doncs, com si el català, llengua mil·lenària, no serveixi plenament per a tots els usos i en tots els àmbits, com si fos un instrument limitat, inútil, incapaç de caminar sol, perquè ha d’anar sempre acompanyat d’una llengua percebuda com a “gran”, circumstància que la converteix, automàticament, en llengua “petita”. N’hi ha, fins i tot, que es deuen pensar que recorrent permanentment al castellà arriben a fer gràcia i tot: gilipolles, capullos, etc., com si aquí no disposéssim del nostre propi repertori de capsigranys, enzes i beneits del cabàs!
 
Avançat el procés de substitució lingüística, accelerat al llarg de la darrera dècada, paradoxalment amb majoria independentista (!?), guanya terreny també, en paral·lel, el procés de substitució nacional. L’idioma català va sent substituït per l’espanyol amb la mateixa celeritat i “naturalitat” amb què la consciència i sentiment nacional espanyols van afeblint i, fins i tot, substituint alhora la consciència i sentiment nacional catalans, amb singularitats com  ara independentistes que van a favor de la selecció espanyola tant se val de quin esport.
 
Justament, per aquest motiu, cal no deixar-ne passar ni una, perquè quan s’abandonen els referents propis i se substitueixen per d’altres aliens s’acaba per admetre la seva història com si fos la nostra, amb naturalitat. I, al final, si parlem el mateix, tenim la mateixa història i la mateixa cultura, i aplaudim la mateixa selecció, per quins motius hauríem de tenir un Estat diferent si resulta que acceptem, amb fets quotidians, que som el mateix? Però, tan important com l’Estat i una legislació favorable és tenir una consciència lingüística prou robusta com, amb la pràctica quotidiana, convertir el català en la llengua pública comuna de tota la societat. Com totes les llengües normals, en el seu territori, en els països normals...
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
28/09/2022

Votar divideix

21/09/2022

Caimó, la història divulgada

14/09/2022

La teoria del mitjó girat

07/09/2022

Orgull de llengua

31/08/2022

Per una memòria política nacional

24/08/2022

La llengua, finalment, normalitzada

17/08/2022

Mentider, l'un. Maleducat, l'altre

10/08/2022

Turisme «patriòtic»

03/08/2022

Potser ja hem tocat fons...

27/07/2022

Quan la UE fa malbé Europa

Participació