1 de 10
OPINIÓ

Recentralització sanitària

per Marina Geli, 27 de juny de 2022 a les 20:01 |

«Pretenen que Catalunya renunciï a la seva capacitat de decidir el seu model sanitari revertint la història de segles?»

El passat 14 de juny el Consell de Ministres va aprovar el "Projecte de llei pel que es modifiquen diverses normes per consolidar l'equitat, la universalitat i la cohesió del Sistema Nacional de Salut" que ens indica la voluntat política del PSOE i Podem de recentralitzar i buidar de competències les comunitats autònomes i, per tant, a la Generalitat de Catalunya en l'establiment, execució i avaluació del model sanitari. La norma estableix les bases per la uniformització de la gestió del sistema sanitari espanyol amb l'excusa de salvaguardar l'equitat.

El text recentment aprovat esmena l'esperit autonòmic de la Constitució del 1978 encara amb una vocació més involucionista centralitzadora atorgant a l'Estat les competències sanitàries que eren delegades al text constitucional a les CCAA. El projecte esmena la Llei 14/1986, de 25 d'abril, General de Sanitat, liderada pel ministre, que reafirmava les competències organitzatives sanitàries a les autonomies i la llei 16/2003 de 28 de maig, de cohesió i qualitat del Sistema Nacional de Salut. Un article addicional a la Llei del 1986 estableix, sense tenir en compte les competències de les CCAA, imposant un model uniforme per a tot Espanya, de gestió directa per part de l'administració o consorcis públics deixant de manera residual l'externalització a través de convenis, contractes, concerts o concurs.


En realitat, seria un retorn a l'Institut Nacional de Salut, INSALUD, creat el 1978 fins al 2002, any que culmina la transferència sanitària a totes les CCAA no històriques. El model INSALUD era la continuïtat del INP, Institut Nacional de Previsió, creat a principis del segle XX vinculat a la sanitat dels treballadors que cotitzaven a la Seguretat Social. 

L'Estatut d'Autonomia del 1979 atorga a Catalunya les competències en l'organització i gestió sanitària. Les transferències sanitàries a Catalunya van ser efectives el 1980 i històricament amb infrafinançament. A partir del 2002, el Ministeri de Sanitat no té competència en l'organització i la gestió. El finançament de la sanitat a partir del 2002 deixa de ser finalista i forma part del finançament general de les CCAA. Són elles qui assumeixen els dèficits. Ara vol recuperar les decisions sobre l'organització i gestió.

Curiosament, no esmena el model de MUFACE, MUGEJU i ISFAS, les mutualitats estatals de funcionaris ni les laborals que permeten que aquests triïn assegurances privades i centres privats per l'atenció.

El projecte no respecta la norma constitucional que és l'Estatut d'Autonomia de Catalunya vigent on en el seu article 110 estableix competències exclusives a la Generalitat: "Correspon a la Generalitat, en l'àmbit de les seves competències, de manera íntegra, la potestat legislativa, la potestat reglamentària i la funció executiva. Correspon únicament a la Generalitat l'exercici d'aquestes potestats i funcions, mitjançant les quals pot establir polítiques pròpies". L'article 162 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya legisla que la sanitat, la salut pública, l'ordenació farmacèutica i de productes farmacèutics correspon a la Generalitat.


Catalunya ha sigut fidel a un sistema sanitari singular de segles de tradició, amb una forta implicació dels ajuntaments i de la societat civil a través d'entitats d'iniciativa social sense afany de lucre amb vocació de servei públic.  La mateixa Mancomunitat de Catalunya institucionalitzà aquesta especificitat i la República legisla l'any 1934 el model sanitari català amb les Lleis de "Bases per a l'Organització dels Serveis de Sanitat i Assistència Social i la de Coordinació de Control Sanitari Públic". La implicació de molts actors de la societat civil i ens locals en els sistemes sanitaris, educatiu, social, de lleure i de cultura són una de les arquitectures singulars del nostre país.

L'any 1980, durant el Govern de Josep Tarradellas, liderat pel ministre Ramon Espasa (PSUC, en aquell moment), s'ordena el sistema sanitari a través del Mapa Sanitari, amb les capacitats competencials de l'Estatut del 1979. Catalunya acredita i sectoritza l'assistència sanitària amb les institucions que existien amb exigència de requisits organitzatius, de solvència i de qualitat. Aquest mapa ha tingut la seva continuïtat amb el mapa sanitari, sociosanitari i de salut pública del 2006.


La Llei d'Ordenació Sanitària de Catalunya (1990) consolida el model sanitari català, seguint les millors tradicions europees dels sistemes nacionals de salut (Regne Unit, països escandinaus...) d'accés universal, separant les funcions de govern (Departament de Salut), de garant (Servei Català de la Salut, amb funcions d'assegurament sanitari públic) i de gestió (proveïdors diversos).

A partir del 2009 l'Institut Català de la Salut (ICS) es converteix en empresa pública i, per tant, desapareix la gestió directa administrativa, i és, a través dels contractes amb l'asseguradora pública, Servei Català de la Salut, que es garanteixen les prestacions i els serveis a tota la població. El que configura el sentit públic dels sistemes de benestar internacionalment és qui decideix la cartera de prestacions, serveis i programes, quina població hi té accés, qui finança, qui ha de garantir la qualitat, l'equitat i l'eficiència i no qui gestiona. Ni la gestió directa ni l'externalització a tercers per la seva titularitat garanteix els tres objectius: qualitat, equitat i eficiència.

El SISCAT, el sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya, configura el sistema sanitari públic, amb caràcter universal, a totes les persones residents. El model català, Sistema Nacional de Salut, aposta per una forta descentralització, amb línies d'atenció primària, sociosanitari, hospitalari i salut mental amb diversos proveïdors. La gestió diversa està en mans de l'empresa pública de l'Institut Català de la Salut (80% de l'atenció primària i vuit hospitals), altres empreses públiques, ens locals, consorcis i entitats d'economia social: fundacions, societats professionals d'autogestió, associacions o cooperatives. El 95% del sistema és gestionat per entitats de titularitat pública i entitats sense ànim lucre. Únicament en alguns serveis o prestacions, via concurs o en caràcter excepcional en pics de necessitats, hi ha entitats amb ànim de lucre. Moltes entitats sense ànim de lucre estan arrelades al territori, amb fortes aliances amb les universitats de Catalunya o altament especialitzades (Orde Sant Joan de Déu, Benito Meni...).

El model sanitari, un o altre, s'ha de decidir a Catalunya. El projecte de llei deixa en mans dels criteris de Ministeri de Sanitat i del Consejo Interterritorial de Sanidad (Ministeri de Sanitat i tots els consellers CCAA), l’organització i els models de gestió sanitaris de les CCAA. En 12 mesos, segons la norma, pretenen que Catalunya renunciï a la seva capacitat de decidir el seu model sanitari revertint la història de segles?

Un model molt més a prop de tots els europeus i de les recomanacions del Parlament i Consell d'Europa. La compra de serveis per resultats i per aportar valors afegits és l'aposta dels millors sistemes sanitaris del món. El mateix informe del Consell Econòmic i Social espanyol dirigit pel Dr. Antón Costas recomana la compra per resultats. La transparència, el bon govern i el rendiment de comptes han de ser els garants de la qualitat, l’equitat i l’eficiència. Catalunya disposa de llarga tradició amb l'agència d'avaluació i la central de resultats.

Aquest projecte pot ser una cortina de fum per no abordar els reptes més importants del sistema sanitari espanyol: el finançament estructural, la consolidació dels fons addicionals Covid, la urgència d'abordar els determinants socials de la salut i l'atenció de la de dependència, els reptes de salut pública (inclosa la salut mediambiental i la salut laboral), la falta, fidelització i incentivació dels professionals, els nous professionals de la salut i el creixement de la recerca i la innovació. La prevenció de la veritable privatització és l'enfortiment del sistema sanitari públic garantint l'equitat i la qualitat, amb sostenibilitat a mitjà i llarg termini consensuant les reformes necessàries. 

Més d'1/3 de la població de Catalunya (encara superior a Madrid, Balears, Ceuta, Melilla) utilitza per desconfiança, per temps d'espera excessiu o per necessitat les assegurances privades o la compra directa de serveis privats no com a complementarietat sinó com a serveis integrals. El verdader blindatge del sistema públic és abordar, amb fort lideratge i consens, les reformes, el professionalisme i el finançament.

El projecte aprovat pel govern espanyol és un símptoma de la involució autonòmica. Hi ha una clara voluntat política d'uniformisme centralitzador sense cap responsabilitat en les reformes i finançament sota una retòrica de defensa de la sanitat pública. Si tenim dubtes, pensem en la primera onada i com el 155 sanitari va tenir efectes negatius en l'evolució de la pandèmia. La defensa de la capacitat de decidir en matèria sanitària per millorar l'equitat, la qualitat i la sostenibilitat és consubstancial a la defensa dels ciutadans de Catalunya.

Espero que els partits del Parlament de Catalunya amb representació al Congrés de Diputats votin en contra d'un projecte de llei que tornaria la capacitat de decidir des de Catalunya envers el sistema sanitari dels anys setanta.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Marina Geli
Marina Geli Fàbrega, metgessa de vocació, coordinadora Centre Estudis Sanitaris i Socials Universitat Vic-Central de Catalunya. Consellera de Salut 2003-2010. Catalanista i sobiranista. Socialdemòcrata reformista. A Twitter: @marinageli.
Més articles de l'autor
28/11/2022

Joves: malestar emocional i el sentit de la vida

14/11/2022

El repte de la salut auditiva

01/11/2022

Reforma o derogació de la sedició?

17/10/2022

Covid-19, temporada 2022-2023: un virus més?

03/10/2022

Salvem el Govern, guanyem la independència

19/09/2022

Cinc anys de l'1-O: la Síndrome d’Estocolm

05/09/2022

Salut sexual i reproductiva, centralisme i perspectiva de gènere

22/08/2022

Fractura generacional

08/08/2022

Alertes que demanen reformes

25/07/2022

La globalització de la verola del mico

Participació