OPINIÓ

Mirar el paisatge, per veure’l

«Només ens alarmem de l’estat del bosc quan el veiem en flama. Com és que la degradació del paisatge no provoca reacció popular?»

per Carme Vidalhuguet, 20 de juny de 2022 a les 20:01 |
Si és cert que el paisatge és el resultat de transformacions de la natura, no ho deu ser menys, de cert, que també deu ser la projecció cultural en un espai determinat que en fa una societat, perquè cada societat transforma paisatges naturals en culturals, perquè el paisatge també és cultura. El conreu de la terra, la indústria, les infraestructures el modifiquen, aquest paisatge natural. O el destrueixen. I els verbs, aquí, no són sinònims.
 

Amb l’arribada de la calor, intensa aquestes darreres setmanes, el foc ens el fa present, el paisatge. Cremat. A l’Alt Urgell, a Terres de l’Ebre, al Penedès o a la Noguera, la comarca més extensa de Catalunya i tan poc poblada, de gent i d’indústria. L’àrea metropolitana vessa de tot. I només ens alarmem de l’estat del bosc quan el veiem en flama. Com és que la degradació del paisatge no provoca reacció popular? Tant que ens hi hem dedicat, a endreçar els nostres pobles i ciutats per millorar la qualitat de vida dels que hi viuen, primer i sobretot, i per agradar als que hi venen, i tan desordenats i desendreçats que els tenim, als afores i el paisatge de l’entorn d’aquests nostres pobles i ciutats. Per què passa això, avui, encara?
 

Quina diferència amb França, que ha sabut cuidar camp i bosc conscient, el país tot ell, que ha estat la societat rural la primera productora de paisatge. I, doncs, què ens ha passat, a nosaltres? Pot ser que l’emigració del camp cap a la ciutat, amb la consegüent pèrdua de pes del sector primari en el conjunt de l’economia, ha incrementat la massa forestal sense que incrementés la biodiversitat, perquè el paisatge agropecuari queda reduït i la pastura pràcticament desapareix.
 

I tot això passa quan sembla que tenim més consciència ambiental que mai.
Si és així, com és que encara no som capaços de tenir uns entorns físics nets i atractius, també el bosc i el sotabosc, per poder-los gaudir? I per viure’ls. ¿Com és que només parlem del bosc, i del paisatge que se’n deriva, en temps de sequera?
 
"Aigo vos demanam, aigo. I vós, senyor, mos dau vent. I mos girau ses espatles. I feis com qui no mos sent" canta Maria del Mar Bonet. Si al meu poble no hi plou, tenim el deure de regar, perquè les arbredes, la vegetació i la gespa no siguin, com són ara, un sequeral que fa llàstima a l’espai de les piscines municipals, per exemple. Si qui té responsabilitats no se’l mira, l’entorn, difícilment el veurà. Deia Oriol Bohigas que anem escassos de sensibilitat paisatgística. Encara hi som a temps. Encara, encara, encara.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Carme Vidalhuguet
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.
20/06/2022

Mirar el paisatge, per veure’l

09/05/2022

Nou espai polític per a la independència?

25/04/2022

Sant Jordi, entre el periodisme i la literatura

11/04/2022

Llengua i discriminació

14/03/2022

Pagar i a les fosques

01/03/2022

Joan Fuster, referent

15/02/2022

No renunciem a la negociació

31/01/2022

L’home invisible

17/01/2022

Guillem Viladot, cent anys

06/12/2021

No naturalitzem l’espanyol

Participació