OPINIÓ

​Tres escenaris: Europa, Espanya, Catalunya

«La societat catalana necessita acabar de definir el seu projecte cultural, econòmic, ambiental i social en clau transformadora en un context de canvi d’època»

per Enric Marín i Otto, 19 de juny de 2022 a les 20:30 |
Europa: La resposta de la Unió Europea a la crisi financera del 2008 va ser una barreja de dogmatisme neoliberal i moralisme calvinista en clau de culpabilització del nord contra el sud. Les conseqüències eren perfectament previsibles: augment de les desigualtats territorials i socials i allargament innecessari de la sortida de la crisi econòmica. Sobre tot als països mediterranis. Amb la pandèmia hi va haver un canvi de paradigma. Es van recuperar les receptes socialdemòcrates amb pressupostos expansius i apostes estratègiques pel canvi del model productiu.

L’expressió més elaborada d’aquest nou enfocament ha estat la formulació del fons europeu Next Generation. Semblava una perspectiva obertament esperançadora... Però, ai las!. Europa també està sotmesa a les turbulències dels reajustaments geopolítics mundials. I la invasió d’Ucraïna ha reforçat els lligams comunitaris, però ha tornat a alterar en sentit negatiu tots els quadres macroeconòmics: menys creixement i més inflació. Afortunadament, els bancs centrals han actuat amb més rapidesa i contundència que en la crisi del 2008. Però pinten bastos. Sobre tot al sud.


Espanya: La moció de censura que va fer fora del poder Rajoy va obrir una nova etapa que va permetre donar forma al primer govern de coalició d’esquerres des de la mort de Franco. L’independentisme de dretes es troba còmode ridiculitzant-lo recordant que va tenir la poca prudència d’autoproclamar-se com el “més progressista de la història”... Coses de la comunicació política tàctica. El fet, però, és que la constitució del govern de coalició d’esquerres contenia elements disruptius potencials en clau de política espanyola. No només per la participació d’UP en les responsabilitats de govern. Encara més important era el fet que sense la complicitat i el compromís dels sobiranismes català, basc i gallec el projecte reformista de la coalició d’esquerres no era sustentable.

Un esquema molt diferent del que històricament havien representat els governs del PSOE o el PP amb el suport extern de CiU o PNB. Una mena de bloc històric amb una capacitat reformista inèdita. Però no. Totes les energies semblen haver-se esgotat amb els indults amb sordina als represaliats per l’1 d’octubre i un programa reformista de mínims. Tot això esperant una recuperació econòmica espectacular que ja sabem que no acabarà de prendre forma. Mestres tant, Vox es consolida i el PP demostra a Andalusia que la dreta no ha perdut l’hegemonia ideològica. Si descomptem Catalunya i el País Basc, la dreta dura o extrema representada per PP i Vox torna a ser majoritària en termes electorals.


Catalunya: la tardor del 2017 la societat catalana va protagonitzar l’acte de desobediència popular massiva més important a Europa des de la Segona Guerra mundial. Però, atrapat en el seu relat, l’independentisme català no va saber aprofitar aquella victòria confonent un èxit simbòlic i polític inèdit amb un acte de legitimitat democràtica que cap actor internacional no va reconèixer. El resultat és conegut. L’Estat va prendre la iniciativa i, sense cap estratègia acordada, els líders independentistes catalans van haver d’escollir entre l’exili o la presó.

Quatre anys i mig més tard alguns encara fan veure que hi ha un mandat democràtic que ningú no ha aplicat mai. Bàsicament, perquè no era possible. Mestres tant, calia combatre la triple crisi sanitària, econòmica i social provocada per la pandèmia. Calia lluitar contra la repressió i estar al costat dels més vulnerables davant aqueta triple crisi. I calia dir la veritat a la ciutadania. No mantenir-la en una ficció que acaba generant frustració i desànim. I, sobre tot, calia dibuixar un projecte de futur i unes perspectives de reforçament de la cohesió civil de la societat catalana davant les dificultats. Però només s’ha fet a mitges i de forma desigual. I cal dir que no tothom té la mateixa responsabilitat. De fet, qui en el camp independentista ha intentat connectar el discurs amb la realitat sovint ha estat  acusat de “traïdor”.


Perspectives: la sortia de la primavera i l’entrada a l’estiu del 2022 ens recorda que l’emergència climàtica no és un eslògan. És un fet que amenaça greument la sostenibilitat de les condicions que fan possible la vida humana. Que calen polítiques transformadores, i que el manteniment del paradigma neoliberal només pot tenir conseqüències catastròfiques en termes socials i ambientals. Òbviament, no és un problema específicament català. Però cal aplicar la màxima “pensa globalment i actua localment”.

Mentre la geopolítica global endureix les perspectives econòmiques i la política espanyola sembla desdibuixar el projecte reformista espanyol i consolidar l’alternativa autoritària i uniformista, la societat catalana necessita acabar de definir el seu projecte cultural, econòmic, ambiental i social en clau transformadora en un context de canvi d’època. És a dir, fer l’aposta definitiva per la societat del coneixement com a palanca de canvi social i emancipació nacional. I persistir davant les dificultats que ja sabem que no ens podrem estalviar.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Enric Marín i Otto
Degà de la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, on també és professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura. President de Catalunya Sí. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
25/09/2022

​Populismes, democràcia i Catalunya

16/09/2022

Societat del coneixement, progrés i sobirania nacional

04/09/2022

La continuïtat del «nation-building» català

14/08/2022

Els Borbons i Simón Bolívar

31/07/2022

Borràs i el canvi de cicle

17/07/2022

La mesa de negociació, segona part

03/07/2022

​La política espanyola i la mesa de negociació

19/06/2022

​Tres escenaris: Europa, Espanya, Catalunya

06/06/2022

Canvi de rasant

22/05/2022

​El règim del 78 i la irresoluble diferència catalana

Participació