opinió

Justícia injusta

«L'objectiu de la injustícia espanyola és fer impossible legalment una alteració de les fronteres de l'Estat, impedint, costi el que costi, l'exercici del dret d'autodeterminació»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 15 de juny de 2022 a les 22:20 |
Després de quatre anys de patiment reiterat, amb la corresponent lapidació pública a la gran plaça d’Espanya en què s’ha convertit aquest Estat, Tamara Carrasco ha estat absolta dels càrrecs que pesaven sobre ella, notícia totalment inexistent per als mitjans de comunicació que més van distingir-se a l’hora d’empastifar-la amb tota mena de mentides, castigant-ne també familiars i amics amb una mateixa preocupació i dolor. Feliçment, no ha estat l’únic cas -i confiem que  no sigui el darrer- de persona encausada pels delictes de terrorisme i rebel·lió que ha estat absolta de les imputacions que se li adjudicaven, sovint amb mentides, proves falses i manipulacions dels cossos i forces de seguretat de l’Estat.
 

Són ja una colla, doncs, les persones que han estat posades plenament en llibertat després d’haver estat víctimes d’acusacions farcides d’enganys, intoxicacions i exageracions de tota mena, després que la policia nacional o la guàrdia civil hagi confós els seus desigs amb la realitat, convertint pirotècnia de festa major en arsenal de la Baader Meinhof, les Brigate Rosse, l’ETA o l’IRA.
 

I, malgrat el potineig evident del material presentat com a prova inculpatòria, però, cap membre dels cossos de seguretat no ha estat objecte de la més mínima sanció o correctiu, malgrat el ridícul evident i el nyap constant de la seva professionalitat, actitud acompanyada ben sovint pel mateix entusiasme incriminatori de certs estaments de la justícia espanyola contra els CDR o enfront de comportaments habituals en els vaguistes d’altres llocs de la península, França o Alemanya que no són, òbviament, independentistes catalans.
 

De vegades s’ha parlat de l’escassa independència existent entre el govern d’Espanya i l’administració de justícia i els seus òrgans i tribunals més destacats, com a explicació de determinades interpretacions de les lleis, efectuades per jutjats i magistrats. No crec, i ho dic de bon de veres, que l’afirmació sigui del tot certa, perquè estic convençut que ni el Tribunal Constitucional, ni el Suprem, ni els diferents Tribunals Superiors de Justícia, ni el Consell General del Poder Judicial depenen, exactament, de l’actual govern autodenominat socialista o de progrés.
 
Més aviat el que passa és tota una altra cosa. La politització ultraconservadora i la càrrega ideològica nacionalista espanyola que suporta tota l’estructura judicial és tan considerable que és això el que ho justifica i explica tot. És a dir, als jutges, magistrats, fiscals, advocats de l’Estat, secretaris judicials i personal administratiu i de serveis adscrit a l’administració de justícia, no els cal, en absolut, cap dependència jeràrquica, indicativa d’orientació o simple corretja de transmissió del poder executiu per aplicar la seva concepció de la justícia.
 
En realitat, un nombre molt significatiu dels càrrecs esmentats és, realment, independent, ja que té formada la seva pròpia opinió sobre la realitat política i la interpretació que ha de fer de les lleis vigents, les resolucions adoptades i les sentències signades, al marge del que pensi el govern de torn. Fan acció política a l’ombra protectora de les lleis, d’acord amb el seu partit, el partit judicial. I la seva opinió té tots els fonaments posats en una visió unitària i uniforme de l’Estat espanyol, de manera que la idea de l’anomenada “unitat d’Espanya”, la integritat territorial de l’Estat, és no sols superior a qualsevol llei, norma o disposició, sinó que també és anterior a la mateixa legalitat tinguda per democràtica.
 
Totes les lleis, des de la mateixa Constitució, fins a la darrera de les aprovades per un parlament autònom, se situen per sota de la noció sagrada d’unitat d’Espanya, beneïda, a més, per la Conferència Episcopal Espanyola, ja que els bisbes catòlics la consideren un “bé moral superior”. Superior a què, podem demanar-nos? Doncs, superior a tot, a qualsevol altra consideració.
 
No és estrany, doncs, que a les altes instàncies de la Unió Europea, sobretot judicials, ja els comencin a tenir presa la mida, un cop n’han tastat l’arrogància de comportament, la fatxenderia en el tracte, la incompetència plurilingüe, la mediocritat professional i l’escassa proximitat emocional i ideològica amb els principis i valors democràtics dels marcs legals dels països de tradició i cultura democràtica.
 
Per això, en general, i fent totes les excepcions que calgui fer, la injustícia espanyola és injusta per definició, per vocació i per voluntat, perquè, contràriament a allò que és habitual en els Estats de llarga i continuada història democràtica, el seu objectiu prioritari no és preservar, defensar i reforçar les llibertats bàsiques i els drets fonamentals de les persones i dels pobles, sinó fer impossible legalment una alteració de les fronteres de l’Estat, impedint, costi el que costi, l’exercici del dret d’autodeterminació.
 
Ah, i per reforçar la tesi anterior, un altre dia parlarem de “Justícia i llengua”, així, en singular, perquè la justícia espanyola només en té una de llengua: la seva. Aquí i allà.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
29/06/2022

El ratoncito Pérez contra l’angelet

22/06/2022

TGN, botigues que tanquen

15/06/2022

Justícia injusta

08/06/2022

Boris Johnson i la democràcia anglesa

01/06/2022

Viatjar en català

25/05/2022

«Normal»: uns tios guais

18/05/2022

A l’inrevés: «unos payos aixaridos»

11/05/2022

Del FAC a Perpinyà

04/05/2022

El dur desig de durar

24/04/2022

Pare Massot, gràcies per tant

Participació