opinió

​Educació, l'assignatura pendent

«Més enllà dels arguments de fons d'uns i altres, el problema és que al llarg dels últims mesos hi ha hagut una actitud mútua entre el menyspreu i la deixadesa»

per Marina Fernàndez, 10 de juny de 2022 a les 20:00 |
La Declaració Universal de Drets Humans recull l'educació com un dels drets essencials. La relatora de Nacions Unides sobre aquesta matèria especifica els quatre pilars sobre els quals s'hauria de sustentar. Concretament, estableix l'esquema de les quatre A, per les seves sigles en anglès (Available, Accesible, Acceptable, Adaptable). 
Que aquest dret a l'educació sigui possible vol dir que l'administració se'n faci càrrec, aportant professors i infraestructures. Accessible, implica que no hi hagi discriminació. Per acceptable, s'entén que el contingut sigui de qualitat. I adaptable es refereix al fet que el sistema educatiu evolucioni en funció de les necessitats d'una societat permanentment canviant.


Aquest marc de referència permet atansar-se amb millor perspectiva a la realitat convulsa que viu des de fa mesos l'escola catalana, de fet des de fa anys, i que s'ha traduït en fins a nou jornades de vaga aquest segon trimestre. Unes aturades que van començar amb força però que han acabat tenint un seguiment més aviat discret. Farien bé els sindicats de preguntar-se per què. 

La poca traça de la conselleria a l'hora d'anunciar l'avançament de curs escolar, en una roda de premsa que va capitanejar el president de la Generalitat, ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència dels sindicats. Un got que, val a dir, acostuma a estar més aviat ple. Però és que a més ha eclipsat una promesa estrella d'Aragonès feta realitat: la gratuïtat de P2 el curs que ve. 


És cert que per algú que no exerceix, resulta fàcil, fins i tot temptador, caure en el tòpic de les vacances envejables de què disposen els mestres -Setmana Santa, Nadal, l'estiu. I reconec que personalment hi he anat a parar sovint. Però comptant fins a deu, i sobretot des de l'experiència d'haver sigut mare, he començat a discernir els matisos. Els aproximadament 120.000 docents que exerceixen actualment a Catalunya -comptant pública i concertada- tenen a les seves mans una joia tan preuada com els nostres infants. I gestionar-los, ho sabem bé els qui en tenim a casa, és una feina de desgast. Bonica, sí, però esgotadora. I més si la ràtio és d'uns 25 alumnes per aula.

Dit això algunes consideracions, d'algú que ve d'una professió com el periodisme que també és vocacional com la dels mestres. A la pila immensa de reivindicacions sindicals s'hi barregen lluites laborals amb matèries més troncals. I en algunes tenen raó, en d'altres no tanta i en la resta, gens. És comprensible que s'exigeixi l'estabilització de la plantilla. Catalunya és una de les comunitats amb una taxa d'interins més elevada. Com ho és també que s'insisteixi a revertir els efectes de les famoses retallades de fa una dècada i que encara s'arrosseguen, per exemple amb les ràtios excessives i l'ampliació d'una hora lectiva.


En canvi, és més qüestionable que es posi el crit al cel per un avançament del calendari escolar que va en la línia del que fan altres països europeus i busca compensar el greuge que suposa el llarg període estival pels alumnes amb menys recursos. En el que sí que tenen raó els sindicats és en queixar-se de les formes del departament, que en comptes de negociar i seduir ha volgut imposar. El mateix error ha succeït amb el currículum escolar. És lògic que, en la línia de la Declaració Universal dels Drets Humans, s'adapti el model a l'evolució de la societat. Però per fer-ho cal comptar de manera imprescindible amb aquell qui l'hauran d'aplicar.

En el divorci entre la conselleria i els sindicats totes dues parts hi tenen la seva part de culpa. Sobretot pel que fa a les formes. Perquè més enllà dels arguments de fons d'uns i altres, el problema és que al llarg dels últims mesos hi ha hagut una actitud mútua entre el menyspreu i la deixadesa molt poc exemplaritzant, dit sigui de passada. Davant dels errors de la conselleria, els sindicats no han sabut o no han volgut ser constructius. El conflicte ha acabat convertit en una mena de causa personal contra Cambray, plantant múltiples taules de mediació i optant per una vaga encadenada obviant que al capdavall, els grans perjudicats són els alumnes, per qui uns i altres diuen estar vetllant. L'educació és la gran assignatura pendent aquest esperat curs de tornada a la normalitat postpandèmica. Així que, si us plau, facin els deures de cara a setembre. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació