opinió

El negoci dels murs

«Pedro Sánchez ha venut els sahrauís igual que els va vendre Felipe González. Saben que hi ha conflictes de primera i conflictes de tercera regional»

per Jonathan Martínez, 9 de juny de 2022 a les 20:25 |
Lee aquí la versió en castellano del artículo de Joanthan Martínez

Es diu Volker Pawlowski i hi va haver un temps en què va treballar com a obrer de la construcció a la vella República Federal Alemanya. Un dia, a finals dels anys vuitanta, el teló d'acer va començar a esquerdar-se davant dels ulls. Pawlowski va veure la demolició del mur de Berlín. Va veure la reunificació alemanya. Va veure la independència d'Ucraïna i els països bàltics. Va veure l'enfonsament de l'URSS. La història es va accelerar i va ser com si el món que havíem conegut fins aleshores s'hagués quedat antic de la nit al dia.


En el termini d'un any, l'economia capitalista va proclamar el triomf definitiu sobre el continent i el comunisme es va anar convertint a poc a poc en un article de col·leccionisme. A les capitals d'Europa de l'Est, els viatgers occidentals rondaven pels mercats ambulants a la recerca de petites peces de ferralla soviètica a preu de saldo. A Berlín, els venedors de carrer oferien com a souvenir petits fragments del mur que durant anys va dividir la ciutat.

Esperonat pel mite emprenedor del lliure mercat, Pawlowski va incubar una idea visionària. Un negoci visionari. Com coneixia el gremi de la construcció, no li va costar trobar els dipòsits on havien anat a parar les restes del mur de Berlín. Va comprar 150 metres d'aquella inservible barrera de formigó i acer. Mentre els empresaris alemanys reutilitzaven el material d'enderrocament en la reparació d'autopistes, Pawlowski venia fragments als turistes amb un marge de guany substanciós. La nostàlgia sempre va ser una mercaderia lucrativa.


El 1991, l'any en què Pawlowski omplia els magatzems de formigó, els fusells d'una antiga guerra guardaven silenci al nord d'Àfrica. Era una pau provisional, una pau precària, però una pau al cap i a la fi. Amb el patrocini de l'ONU, el Marroc i el Front Polisario van acordar un alto el foc que havia de desembocar en un referèndum de lliure determinació per al Sàhara. Mai no hi va haver cap referèndum i ja fa gairebé cinquanta anys que els refugiats sahrauís es podreixen d'oblit als campaments de la província algeriana de Tinduf.

Al llarg dels anys vuitanta, a la meitat d'aquella guerra sense fi, la dictadura marroquina va anar aixecant una enrevessada línia de murs defensius que no només quartegen el territori del Sàhara Occidental sinó que a més han expulsat el Front Polisario als marges del desert. Aquest mur de murs està guarnit per set milions de mines antipersones que segueixen deixant morts i mutilats mentre el món prefereix mirar cap a una altra banda.


Pedro Sánchez ha venut els sahrauís igual que els va vendre Felipe González. Saben que hi ha conflictes de primera i conflictes de tercera regional. Mai ningú enderrocarà a cops de maça el mur del Marroc al ritme de Wind of change. Els turistes mai no passejaran pel desert a la recerca de souvenirs. Pawlowski no els vendrà un tros de pedra a preu d'or perquè en aquesta ocasió el negoci no consisteix a enderrocar el mur sinó a apuntalar-lo.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jonathan Martínez
Jonathan Martínez (Bilbao, 1982) és investigador en Comunicació Audiovisual. Col·labora en diversos mitjans com Naiz, Ctxt, Kamchatka, Catalunya Ràdio, ETB i TV3. A Twitter: @jonathanmartinz
04/08/2022

L'eterna possibilitat de la guerra

04/08/2022

La eterna posibilidad de la guerra

21/07/2022

La mentida com a línia editorial

21/07/2022

La mentira como línia editorial

07/07/2022

La memòria de Gustau Muñoz

07/07/2022

La memoria de Gustau Muñoz

23/06/2022

Periodistes policies

23/06/2022

Periodistas policías

09/06/2022

El negoci dels murs

09/06/2022

El negocio de los muros

Participació