opinió

Boris Johnson i la democràcia anglesa

«Els diputats britànics tenen un nivell d’independència personal, de criteri polític i de marge de maniobra real, molt superior al que tenen aquí»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 8 de juny de 2022 a les 20:00 |
El primer ministre britànic ha superat, gràcies als vots de 63 diputats, la moció de confiança que li havia estat presentada. Ni és el primer cop que això succeeix ni, de ben segur, serà tampoc el darrer. Abans d’ell, Margaret Thatcher i Theresa May van haver de sotmetre-s’hi també, però per més que van superar-la igualment, al cap de pocs dies l’una i, després de mig any, l’altra, van abandonar Downing Street de forma definitiva. En el cas de Thatcher, plorant i tot. No sabem quin és el futur immediat de Boris Johnson, però reuneix tots els símptomes de tenir mala peça al teler ja que compta amb el 41% dels diputats del seu partit en contra, amb el consegüent desgast en la valoració de la seva imatge pública.
 

Vist d’aquí estant, ha de cridar-nos l’atenció la singularitat de la tradició democràtica del Regne Unit. Sense passar per alt totes les misèries de l’imperialisme britànic en la seva etapa de potència colonitzadora, el cert és que, tot i no voler la independència d’Escòcia, posem per cas, la democràcia britànica és capaç de suportar-ne un referèndum d’autodeterminació, reivindicació davant la qual reacciona amb respecte democràtic i no pas, com la democràcia espanyola, salvatgement, a cops de porra, puntades de peu, agressió indiscriminada a persones de tota edat, gènere i condició, destrucció de mobiliari, trencament de vidres, esbotzament de portes i robatori de tauletes com a la consellera Clara Ponsatí.
 

Però, encara més. Potser no s’ha remarcat prou que la moció de confiança no ha estat pas, exactament, un tràmit parlamentari, en el qual han pogut participar tots els membres de la Cambra dels Comuns, majoria governamental i oposició, sinó que ha estat un recurs democràtic estrictament orgànic, produït a l’interior del Partit Conservador. Boris Johnson, doncs, no ha hagut de passar comptes davant l’oposició, sinó davant dels seus, davant dels propis diputats torys, 148 dels quals li han retirat la confiança com a primer ministre, enfront dels 211 que la hi han mantinguda.
 

Ara i tant, un procediment semblant és del tot impensable a Catalunya i a l’Estat espanyol. Al Regne Unit, doncs, els diputats tenen un nivell d’independència personal, de criteri polític i de marge de maniobra real, molt superior al que tenen aquí. Hi ajuda, sens dubte, el fet que els elegits per ocupar els escons de la Cambra dels Comuns estan molt lligats al territori per on han estat escollits, atès que es tracta de circumscripcions petites, on pot parlar-se, pròpiament, del diputat d’aquesta circumscripció o d’aquella altra. Per això les oficines parlamentàries funcionen de debò, perquè són l’àmbit natural i regular de contacte entre electors i elegits, després d’un veritable combat cos a cos per a endur-se, finalment, l’escó.
 
Abans de la Dictadura de Primo de Rivera, les circumscripcions aquí eren els partits judicials i, a més, hom podia presentar-se per més d’un indret, com va passar amb Macià, per exemple, simultàniament triat com a diputat pel districte de les Borges Blanques i per Barcelona. Aquesta circumstància, com encara ocorre al Regne Unit, facilitava una relació més estreta entre l’electorat i els diputats i augmentava la sensació de proximitat de l’acció política entre la població amb dret a vot i, alhora, la capacitat dels ciutadans per fiscalitzar l’activitat parlamentària dels seus representants, la fidelitat a les promeses electorals i l’eficàcia de la seva feina a les institucions.
 
Ara i aquí, en canvi, tots els partits i tots els governs no hem estat capaços de posar-nos d’acord per a fer una llei electoral conforme amb les nostres necessitats, més moderna, més participativa i que fes més atractiva l’acció democràtica. En realitat, per més que l’escó acabi pertanyent a cada diputat escollit, són els partits i no els electors aquells a qui els parlamentaris han de retre la lleialtat primera. Més enllà del debat permanent sobre la conveniència o no de les llistes tancades i bloquejades o bé plenament obertes, quan un diputat manifesta dissidències amb l’ortodòxia de les seves sigles, és immediatament tractat com un heretge i condemnat a la foguera del transfuguisme, malgrat que, en ocasions, alguns trànsfugues són, simplement, diputats que s’han mantingut fidels a un programa electoral o bé que no comparteixen els canvis clamorosos de criteri defensats per la seva formació política.
 
Qui gosa dissentir no sols amb la línia política del partit, sinó, sobretot, a qüestionar-ne públicament la figura del líder, podem dir que ja ha begut oli de cara al futur i les seves possibilitats de repetir escó amb les mateixes sigles esdevenen del tot inexistents. El partit és l’ortodòxia, la santa mare església, si se’m permet una figura entenedora, fora de la qual no hi ha salvació possible. Criticar el partit, encara que sigui per millorar-lo, és immediatament anatematitzat pels guardians de les essències orgàniques del manteniment de les quals viuen, directament. Ja ho va dir, en el seu moment, i amb una capacitat de síntesi colossal Al Guerra, en afirmar: “El que se mueva, no sale en la foto”. I encara som aquí.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
29/06/2022

El ratoncito Pérez contra l’angelet

22/06/2022

TGN, botigues que tanquen

15/06/2022

Justícia injusta

08/06/2022

Boris Johnson i la democràcia anglesa

01/06/2022

Viatjar en català

25/05/2022

«Normal»: uns tios guais

18/05/2022

A l’inrevés: «unos payos aixaridos»

11/05/2022

Del FAC a Perpinyà

04/05/2022

El dur desig de durar

24/04/2022

Pare Massot, gràcies per tant

Participació