opinió

El viatge de Dolors Feliu

«La causa independentista necessita fer més i millor política de partit, sense oblidar que tot esforç serà inútil si no es posa la realitat per davant de la consigna»

per Francesc-Marc Álvaro, 2 de juny de 2022 a les 20:00 |
Hi ha trajectòries i trajectòries. Tothom té dret a canviar d’opinió, per descomptat. De fet, a vegades, això és indispensable. Només els dogmàtics creuen que tot és immutable i, per això, van per la vida amb el pilot automàtic. Ara, no ens confonguem: tothom no projecta la mateixa credibilitat quan fa aquests exercicis. Per exemple, Eva Parera, que s’ha vestit amb diverses sigles des dels seus inicis a CiU fins a fundar Valents, se’ns apareix més com una caçadora àvida d’oportunitats que com una política de conviccions fermes, la qual cosa l’obliga a parlar sempre amb un to bel·licós i agressiu, digne del personal de Vox, formació que ella no considera d’ultradreta. En canvi, hi ha persones que evolucionen amb una actitud que, d’entrada, sembla més coherent; és el cas de Dolors Feliu, la nova presidenta de l’ANC, que ha fet un periple dins del sobiranisme que és similar al d’un sector força actiu de la ciutadania catalana.

Entrevistada en aquesta casa per Ferran Casas i Bernat Surroca, Feliu ha explicat això sobre el seu compromís polític, que va començar militant a la desapareguda Convergència: “Vaig entrar-hi durant el tripartit, perquè pensava que feia una oposició més favorable als interessos de Catalunya. Quan es transforma en el PDECat vaig estar lluitant pel referèndum. Jo ja estava fent activisme i va arribar un moment en què vaig veure que no s'aguantava. Vaig acabar amb el tema dels partits el 2018, no vaig voler entrar a Junts i vaig decidir que la meva via era l'activisme”. La jurista i lletrada de la Generalitat confessa que hi ha un moment en què no es veu dins d’un partit i agafa un altre camí. Elisenda Paluzie, l’anterior presidenta de l’ANC, s’havia criat en els entorns d’ERC i en va acabar sortint, i Dolors Feliu va assajar-se en l’univers convergent però, finalment, se’n va allunyar. És per pensar-hi.


Els partits (en general) tenen mala premsa i els partits independentistes també, fins i tot per a una part dels mateixos ciutadans favorables a una República catalana independent. Aquest rebuig s’alimenta de sentiments diversos, des de la decepció a la sensació d’impotència, passant per la temptació antipolítica i una idealització ingènua de l’activisme com a guardià pur de la causa. En tot cas, és evident que, avui dia, l’ANC sembla un refugi per a tots aquells que afirmen que els partits ens han deixat a l’estacada. Feliu resumeix així la situació: “Com estem ara, la gent no es refia d'aquests tres partits polítics per fer la independència, de cap d'ells. La gent de l'ANC diu que no votaria cap dels tres partits”. Què representa això sobre les xifres de votants d’opcions favorables a la secessió? No ho sé. Potser ho sabrem si l’ANC acaba organitzant  una candidatura o “llista cívica” per als futurs comicis al Parlament.

Ens interessa -per paradigmàtica- la trajectòria política de Dolors Feliu, que no em sembla una dona frívola ni donada a exageracions, tot el contrari. Per què els partits independentistes generen anticossos en ambients on això no hauria de passar? Per què una persona com Feliu no va veure cap utilitat als partits i va creure, en canvi, que una associació és un espai més interessant per impulsar un projecte col·lectiu d’aquest abast? Som davant una reacció al fracàs del procés o som davant d’una desafecció més profunda, que tindria a veure amb una mentalitat que no entén la relació envitricollada entre poder, institució, transformació i ruptura? A diferència de Quim Torra, que era un mal polític sobreactuant com un activista equivocat de lloc, Feliu transmet una consciència més clara de la diferència entre un terreny de joc i un altre. Amb tot, hi ha un angle mort en el seu discurs, i és el que prové del fet que ella, com a jurista de l’administració, sabia perfectament que una desobediència feta des de dins del poder autonòmic era irrealitzable per diversos motius, entre els quals hi havia la por a les represàlies sobre la tecnoestructura funcionarial, a la qual calia confiar -tard o d’hora- la plasmació de la desconnexió.


Perdoneu-me, però ara convocaré la veu sàvia de Carles Riba, que l’any 1957 -sota el franquisme- va dir això, tot parlant de Prat de la Riba, en un dels discursos pronunciats a la festa anyal -clandestina, esclar- de l’Institut d’Estudis Catalans: “Catalunya tingué alguns homes amb profunda visió del que ja era real i de les tàctiques adequades per a fer real allò que només era possible. Vull dir polítics de geni: polítics per al combat i polítics per al regiment del que combatent es guanyés”. Clarivident, el gran poeta, il·lumina el nostre present desfibrador des del passat més obscur: fer real allò que només és possible i tenir polítics per al combat i polítics per al que ha de venir després... Hi han pensat, en això? Vull dir si hi han pensat els que dirigeixen els partits que ara governen Catalunya. Els que serveixen per a una tasca potser no estan preparats per a una altra tipus d’empresa. Cal filar prim. L’ANC pot derrapar, algunes vegades, per terrenys pantanosos de cert populisme, però això no hauria d’estalviar exàmens autocrítics a ERC, a Junts i a la CUP, sobre certes inèrcies i alguns deures pendents.

De les paraules de Feliu es podria desprendre que l’independentisme necessita més activisme i menys política de partits. No em sembla una diagnosi encertada, sobretot perquè un independentisme fora de les institucions acabaria sent marginal i més fragmentat encara. Soc del parer que la causa independentista necessita fer més i millor política de partit, sense oblidar que tot esforç serà inútil si no es posa la realitat (poc engrescadora) per davant de la consigna.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
22/09/2022

És nostàlgia el que té Trias?

08/09/2022

Infinites proves d'esforç

28/07/2022

Hi havia molt poca gent

14/07/2022

Tocqueville ens visita

30/06/2022

La tempesta Borràs

16/06/2022

Política i vida privada

02/06/2022

El viatge de Dolors Feliu

19/05/2022

Qui diu «pallasso» diu «fe»

05/05/2022

Es necessita líder (i més coses)

21/04/2022

Voladura i miratge

Participació