opinió

Viatjar en català

«Els turistes tenim molt a fer per difondre l'existència del nostre país i podem contribuir-hi molt. Perquè mai no ens reconeixerà ningú si abans no ens coneixen»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 1 de juny de 2022 a les 20:00 |
La pandèmia ha reduït dràsticament la mobilitat de tothom i ha escurçat l’àmbit geogràfic dels nostres viatges. Aquesta limitació ha tingut uns efectes positius de promoció del turisme de proximitat, forçat per les circumstàncies, que ha facilitat un coneixement millor del territori i, alhora, ha permès una altra descoberta tant dolorosa com lamentable en l’ús i la presència del català en els equipaments de la indústria turística nacional.
 

La deixadesa irresponsable de l’administració i la societat catalanes ha permès la regressió absoluta de la seva pròpia llengua i l’ha convertida en pràcticament invisible en molts negocis del sector: bars, restaurants, fondes, hotels, càmpings i apartaments, on s’incompleix, impunement, la legislació lingüística en matèria de consum. Malauradament, la Generalitat té abandonada la vigilància del compliment de la llei en matèria idiomàtica, fet que permet el no ús general del català en aquest àmbit, sense que això comporti cap tipus de conseqüència sancionadora sobre els establiments infractors.
 

Es vulnera totalment l’Estatut del Consumidor, de forma habitual, pel que fa a la retolació, informació i indicació de productes i serveis. A les pissarres i faristols del carrer, el català acostuma a ser el gran absent de l’inventari de plats, tapes, especialitats i begudes de molts bars i restaurants. D’aquesta manera, no hi ha cap diferència visual en matèria idiomàtica entre establiments del nostre país i, posem per cas, d’altres de Madrid, Sevilla, Santander, Logronyo, Buenos Aires, Montevideo o Caracas.
 

El monolingüisme espanyol, al sud, i francès al nord, hi campa sense manies ni complexos, per més que, Pirineus avall, el català hi és llengua oficial, tot i que es nota ben poc. Hi ha cartes de restaurants tan cosmopolites, modernes i servicials en espanyol, anglès, francès, alemany, rus, holandès, italià o portuguès, que menyspreen, descaradament, la llengua catalana i les persones catalanoparlants que puguin ser-ne clientes.
 
És una realitat del tot il·legal, davant la qual el govern de Catalunya no sembla fer-hi res, acceptant així la discriminació del català com el més normal del món, en un gest vergonyós d’inacció, indicatiu del nivell d’inconsciència a què s’ha arribat. No són capaços ni de fer complir una llei “autonòmica”, que protegeix uns mínims dignes per a la llengua, i aquests mateixos són els que ens han de dur a la independència?
 
Als hotels costa déu i ajut de trobar un cartellet de “si us plau, no molesteu”, per a penjar-lo al pany de la porta de la cambra, igual com, en català, les indicacions a l’interior dels ascensors, els rètols informatius pels passadissos i els advertiments sobre com cal actuar en cas d’incendi. Per norma general, el català no hi és, però l’espanyol no hi falla mai, ni sovint l’anglès, per més que no sigui idioma oficial als Països Catalans. El català és, doncs, una llengua sempre prescindible, perquè prescindir-ne no té cap conseqüència posterior, ja que els nostres tres governs han prescindit de fer aplicar la llei vigent en matèria lingüística i els catalans no prescindim d’anar a aquests llocs.
 
En avions i trens que connecten territoris on el català és oficial, ningú no ho diria, perquè el català hi és quasi del tot absent en les informacions orals i escrites, cosa que no passa mai amb l’espanyol i l’anglès. A l’Euromed que enllaça Figueres amb Alacant, posem per cas, a banda dels dos idiomes esmentats, la informació estàtica, fixa, a cada vagó, apareix també en alemany i francès, que no són oficials, però no pas en l’idioma propi de Catalunya i el País Valencià.
 
Quan la llei de trànsit s’incompleix, qui posa multes: els mossos o Òmnium? Els governs han d’assumir la seva responsabilitat amb la llengua i emprendre les accions legals pertinents contra Renfe per la  discriminació lingüística d’aquesta empresa contra la nostra llengua en territoris on figura que és tan oficial com l’espanyol. Cap agressió, doncs, sense resposta i, si ens agredeixen, hem de defensar-nos amb tots els instruments al nostre abast, també legals.
 
Ara que ja tornem a sortir fora, hauríem d’adoptar també mesures que garantissin de poder viatjar com a turistes catalans arreu del món i no acceptar de ser discriminats ja abans de moure’ns de casa. Cal optar per empreses que ofereixin productes i serveis de qualitat i, aquí, no pot haver-n’hi sense el català, com no n’hi ha a França sense el francès, a Alemanya sense l’alemany o a Espanya sense l’espanyol. Hem de fer costat a iniciatives com Viatjàlia que, d’Igualada estant, presta un servei magnífic en català a tot el país.
 
I escollir, a l’exterior, guies professionals que ens atenguin en la nostra llengua i amb una mirada catalana com va començar a fer, a Roma, Romaquí i ara, arreu, Guies Catalans del Món. No és igual visitar Roma, París, Viena, Budapest, Sicília, Sardenya, Grècia o Cuba com a espanyols o francesos que fer-ho com a catalans i no sols per la llengua, sinó també pels referents històrics, polítics i culturals emprats pels guies en cada visita, explicant les connexions amb el nostre país (dades, fets, personatges, obres, influències, empremtes), tots els quals seran passats per alt si hi passem també la nostra condició de turistes catalans.
 
La majoria de guies turístiques de ciutats i països, en català, han quedat ja molt antiquades pel pas del temps i sovint eren simples traduccions mecàniques d’altres llengües. Caldria actualitzar-les, incorporar-hi noves destinacions d’acord amb les preferències actuals i catalanitzar-ne també els continguts. I demanar, amb naturalitat, els fulletons informatius en català i les guies d’àudio en els museus del món que encara no en disposen i fer-ne ús allà on sí que en tenen.
 
També fora bo de posar al dia i reeditar els vocabularis bàsics català-altres idiomes, ja que els clàssics de la Magrana i la UB són impossibles de trobar. Els turistes tenim molt a fer per difondre l’existència del nostre país i podem contribuir-hi molt. Perquè mai no ens reconeixerà ningú si abans no ens coneixen. Anar pel món facilitant que ens prenguin pel que no som, precisament, no ajuda gens la nostra normalització nacional.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
29/06/2022

El ratoncito Pérez contra l’angelet

22/06/2022

TGN, botigues que tanquen

15/06/2022

Justícia injusta

08/06/2022

Boris Johnson i la democràcia anglesa

01/06/2022

Viatjar en català

25/05/2022

«Normal»: uns tios guais

18/05/2022

A l’inrevés: «unos payos aixaridos»

11/05/2022

Del FAC a Perpinyà

04/05/2022

El dur desig de durar

24/04/2022

Pare Massot, gràcies per tant

Participació