opinió

ERC, el PSOE i el laberint d'esbarzers

«Només quatre dies després que l'excap d'estat es burlés de tots els espanyols, monàrquics o no, Sánchez ha fet un Joan Carles»

per Marina Fernàndez, 26 de maig de 2022 a les 20:00 |
Tard i malament. És, segurament la fórmula més gràfica i sintètica per valorar la compareixença de Pedro Sanchez pel Catalangate, aquest dijous al Congrés dels Diputats. Tard perquè arriba un mes i vuit dies després que esclatés el cas. I malament perquè més enllà de la promesa difusa, sense agenda ni concreció, d'enfortir el control al CNI i actualitzar la llei franquista de secrets oficials, el president se n'ha rentat les mans. Al més pur estil Luis Eduarte Aute. Pasaba por ahí.

La setmana arrencava amb la insultant resposta de Joan Carles I a la pregunta del milió de dòlars -o de dírhams, per parlar amb propietat d'allò que concerneix l'emèrit-. "Explicacions, de què?", preguntava l'exrei a l'aire sense saber ni voler contenir la rialla. Només quatre dies després que l'excap d'estat es burlés de tots els espanyols, monàrquics o no, Sánchez ha fet un Joan Carles. Sense tanta cara dura, sense aquella indolència, d'acord, però amb la mateixa essència.


Per interpretar Sánchez, val la pena situar-nos en el context, en la partida d'escacs que s'està jugant a l'Estat i que ara mateix té lloc sobre un tauler tenyit del verd i blanc de la bandera d'Andalusia, el principal graner de vots pels socialistes, bastió que van perdre fa quatre anys i on els colors de l'estelada només resten.

A partir d'aquest fotograma, s'entén millor la seqüència sencera i el perquè, per exemple, al líder del PSOE no li surt a compte fer cap gest amb l'independentisme. Perquè li fa nosa, com ha quedat demostrat a cada promesa de diàleg incomplerta. Amb els indults sembla creure que n'hi ha hagut prou. El frame andalús explica també per què Sánchez ha dedicat els vint primers minuts del seu discurs pel cas Pegasus a remenar la merda supurant de les clavegueres del PP, el partit que el va expulsar del tron de la Junta. Sánchez s'ha servit de la tribuna d'oradors del Congrés per vendre les gestes socials i conciliadores del seus quatre anys al govern, en una intervenció a cavall entre un acte de precampanya i un assaig de debat de política general.


Posant l'accent en els draps bruts del govern Rajoy, el cap de l'executiu s'ha presentat com la nèmesi del PP. Un PP que ha posat el dit a la nafra afirmant que, precisament per l'experiència de tants anys a la Moncloa, no és creïble la versió de l'actual president, que diu que no en sabia res, de les escoltes. Sents que Sánchez ho ha justificat per la crisi de seguretat que suposava el moviment independentista entre els anys 2015 i 2020. És a dir, donant per bons els arguments de la justícia per autoritzar el hackeig, entre d'altres, de Pere Aragonès, llavors vicepresident i principal negociador en nom d'Esquerra Republicana per la investidura de Sánchez.

Tant ERC com el PSOE són ara mateix enmig d'un laberint d'esbarzers, cada dia més frondós, on l'ombra de les ales de Pegasus s'eixampla sense remei. La teoria aplicada fins avui indicava que perquè les esgarrinxades no els acabin dessagnant, tots dos es necessitaven. Perquè perduts com es troben, a un costat i l'altre l'única alternativa que s'albira són nous encreuaments de camins, fins avui inescrutables, fins avui terra cremada. Sembla, però, que Sánchez se sent fort per endinsar-se en la negror, encara que sigui de la mà de la seva teòrica nèmesi, el PP, que malgrat la gesticulació, avui li ha salvat els mobles amb la llei de l'audiovisual.


El que s'ha de respondre Esquerra és si vol continuar fent voltes al laberint d'esbarzers, seguint el pas que marca el PSOE o opta per deixar anar amarres i explorar noves rutes, que probablement tampoc seran cap camí de roses.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació