opinió

«Normal»: uns tios guais

«M’agrada sentar-me a la fresca, sota el toldo de la nostra casa i rellegir els clàssics: Delibes, Cela i Pérez-Reverte, entre altres. Sempre s’aprèn algo»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 25 de maig de 2022 a les 20:00 |
Advertiment inicial: Aquest article lamentable, fet amb expressions habituals normalment emprades als mitjans de comunicació catalans, s’entén millor si es llegeix amb l’anterior: A l'inrevés: unos payos aixaridos, on es veu què passaria si es fes servir l’espanyol amb la mateixa deixadesa amb què ara es parla català.
 

Està mogollón de bé veure pel·lícules antigues, com la famosa Lo que el viento se llevó, Los diez mandamientos o El acorazado Potemkim. Ho fem quan anem al poble i per TV3 passen també programes de fa anys, a la sèrie TV3 per un tub”, mentre els críos mengen chuches i fora els pagesos tornen del camp. Enxufem l’aparell i llestos!
 

Em dona igual com vesteixi la gent, en mànigues de camisa o calça curta. Aquí tot és més calmat i la gent més seriosa i ferma. Són uns tios molt guais, que treballen bé, sense chapusses constants, ni bòdrios, perquè són bons professionals i res de chapusseros. I el sentiment de companyerisme és molt elevat i el de solidaritat també. Dona la sensació que compleixen a rajatabla allò que va dir Jesucrist: “Amaos los unos a los otros”.
 

Viure en un poble no és que sigui com Alícia en el país de las maravillas, però té algo, moltes coses positives. Els crios juguen a l’escondite i s’inventen la seva madriguera per als animals i la seva guarida on amagar-se. El cert és que, al poble, no anem molt, però allà tot és bastant agradable, distint, inclús en coses elementals com sortir a tirar la bassura.  I quan passa algo que trenca la monotonia tot el món parla del tema.
 
El temps va com diu el refrany: “el tiempo todo lo cura”, “a mal tiempo, buena cara” i “el tiempo es oro”. I hi ha professions, ja desaparegudes a ciutat, que encara perduren, que han passat de pares a fills, perquè la sabiduria popular ja assegura que “de tal palo, tal astilla”, com diuen en castellà.
 
Des de la nostra casa es veu la mar lluny, hasta alguns barcos navegant, no sols de càrrega i creuers, sinó també de la pesca d’arrastre. L’ajuntament és una antiga casa solariega senyorial, amb l’entorn vallat amb una valla de fusta pintada amb un color amb molt de brillo. Al mostrador de recepció hi ha el senyor Cots, amb el seu característic palillo a la boca i la seva muleta inseparable d’ençà que va tenir l’accident, anys enrere, quan va ser atropellat per un cotxe quins ocupants venien d’una nit de marxa i juerga. 
 
El conductor, que al principi es feia una mica el xulo, va intentar fer veure que tenia com a locura, que no va ser conscient de la situació, però ja havia causat el dany.  Hi ha que reconèixer que, de casos com aquests, al poble, no tenim molts, feliçment, i aquests irresponsables eren uns gilipolles, uns capullos, uns sinvergüenses. La gent té que ser prudenta a l’espai públic i donar-se compte de les seves limitacions, perquè ho deia i bé Sòcrates: “Conócete a ti mismo”.
 
La festa major, que coincideix amb el meu cumpleanys, té molta marxa. Els amics, com és lògic, em canten l’obligat Cumpleaños feliz, tot i que, els més petits, van a lo seu, amb el Happy birthday to you, que és el que veuen a la tele i a les xarxes.  Els carrers van plens a tope de gent dels pobles veïns i de la ciutat i el comerç està content. Pues... objectiu lograt!
 
Aquests dies, els horaris són més flexibles i tots sabem que els joves no faran cas de la recomanació de tornar a casa no més tard de les dotze i mitja i quan arriben ja són les dos tocades. A vegades passes coses divertides. Com quan el barber es va enfadar amb la seva dona i va tenir gelos d’un foraster que li feia un guinyo, sense donar-se compte que tenia un tic nerviós. Sort que ho va veure aviat i no la va liar parda.
 
M’agrada sentar-me a la fresca, sota el toldo de la nostra casa i rellegir els clàssics: Delibes, Cela i Pérez-Reverte, entre altres. Sempre s’aprèn algo, clar. I m’encanten les cites de personatges històrics, com Hannah Harendt (“Elegir el mal menor te hace olvidar que eliges el mal”), Albert Camus ("La justícia es como la democracia. O es total o no existe"), o Albert Einstein ("Existe una fuerza motriz más poderosa que el vapor, la electricidad y la energia atómica: la voluntad”). I ja us he fet el parte de la meva vida al poble, val?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
29/06/2022

El ratoncito Pérez contra l’angelet

22/06/2022

TGN, botigues que tanquen

15/06/2022

Justícia injusta

08/06/2022

Boris Johnson i la democràcia anglesa

01/06/2022

Viatjar en català

25/05/2022

«Normal»: uns tios guais

18/05/2022

A l’inrevés: «unos payos aixaridos»

11/05/2022

Del FAC a Perpinyà

04/05/2022

El dur desig de durar

24/04/2022

Pare Massot, gràcies per tant

Participació