opinió

​El règim del 78 i la irresoluble diferència catalana

«Catalunya és una pedra a la sabata per aquest nacionalisme espanyol uniformista que actua de cobertura ideològica dels poders d'estat»

per Enric Marín i Otto, 22 de maig de 2022 a les 20:00 |
Com encertadament afirma en aquest diari Eduard Voltas, l'estat espanyol no vol ser reformat. El conglomerat de poder institucional, polític, econòmic, cultural i mediàtic radicat a Madrid està perfectament fonamentat per un formidable entramat d'interessos creuats construït i consolidat al llarg de dècades. Particularment des dels anys 50 del segle passat, quan fan fallida les polítiques autàrquiques falangistes i s'avança de forma decidida en el procés d'internacionalització de l'economia espanyola i de consolidació de les estructures d'estat (també les culturals, amb RTVE inclosa). Va semblar que el règim del 78 podia alterar de forma substantiva els equilibris de poder que havien caracteritzat el segon franquisme, però aviat es va veure que tot plegat quedava en un reajustament caracteritzat per la incorporació d'esquemes de descentralització administrativa més o menys asimètrics... Fet el balanç, el nucli bàsic del poder restava essencialment inalterat o reforçat.

Els 8 anys del cicle de l'aznarato van ser el cop definitiu a qualsevol idea de redistribució del poder que pogués limitar la força del Deep State o dels oligopolis econòmics centralistes. Aznar i la FAES van imaginar i proposar una mena d'Espanya-ciutat amb un únic centre de poder real: Madrid. És cert que Zapatero va definir tímidament un projecte alternatiu (l'Espanya en Xarxa en contraposició a l'Espanya radial), però ben aviat va plegar veles. Les resistències, també des del mateix PSOE, van ser massa fortes. No només en aquest tema. També en qüestions aparentment menys rellevants, com ara la reforma democràtica del sistema audiovisual. La pressió conjunta del duopoli format per Mediaset i Atresmedia va ser suficient perquè tot quedés en una reforma a mig camí de RTVE (amb renúncia inclosa a la publicitat). Reforma que va ser esmenada a les primeres de canvi pel govern de Rajoy.


L'obstacle més important que té aquesta concepció de l'Espanya-ciutat és l'existència de la diferència catalana. Catalunya té massa poder econòmic, massa voluntat d'autogovern i massa singularitat lingüística i cultural. Catalunya és una pedra a la sabata per aquest nacionalisme espanyol uniformista que actua de cobertura ideològica dels poders d'estat. Vist des de la seva perspectiva, el límit seria un sentiment de pertinença regional fort. Fins aquí cap problema. Regionalismo bien entendido. Res a veure amb reivindicar una identitat nacional amb un projecte cultural, econòmic i polític propi. El primer cas emmarca el correlat lògic de la subalternitat. El segon cas nega la dependència, la subalternitat.

Aquesta és la base objectiva del conflicte crònic entre els poders d'estat i el sobiranisme català. En les condicions pròpies de la mundialització cultural i econòmica del capitalisme consolidat en els darrers 25 anys, la societat catalana no pot projectar la seva cultura, economia i institucions cap el futur sense comptar amb les eines pròpies d'un estat sobirà o cosobirà. Particularment, si es volen impulsar polítiques inclusives de progrés social. És cert, però, que aquestes eines tampoc representarien una garantia plena. Tot dependria del seu ús. Però sense aquestes eines, les probabilitats són ínfimes o nul·les. El fet és que el projecte d'Espanya que ja ha esdevingut hegemònic en la societat espanyola és incompatible amb tot esquema de sobirania o cosobirania estatal catalana. PP i PSOE ho interpreten de forma més aspra o més amable, més dialogant o més impositiva, però la concepció nacional de fons és compartida en línies generals.


Imagino que algun lector podrà pensar que això que argumento és molt obvi. Que qualsevol independentista mínimament documentat ja ho sap. La qüestió, però, és una altra. La qüestió és que aquesta és la base objectiva del conflicte i que fins que una àmplia majoria de catalanes i catalans no arribi a aquesta conclusió de forma racional, empírica, objectiva no estarem en condicions d'accedir democràticament a l'estatalitat. I com els fets demostren tossudament, ara mateix no som en aquest punt. No voler reconèixer això és el que explica la penosa desorientació d'una part significativa de l'independentisme català.

El nacionalisme espanyol juga la carta de l'imaginari de la identitat emocional (identitat espanyola oberta contra identitat catalana tancada i separatista). Per contra, el sobiranisme català necessita donar continuïtat al procés de construcció nacional mentre va prenent forma una identitat de projecte hegemònica. Un projecte inclusiu i de progrés. En aquest esquema el paper de la llengua catalana com a punt de trobada de la societat catalana és fonamental. Per això és tan incomprensible que des de segons quines sensibilitats de l'independentisme costi tant assumir posicions transversals que reforcin els consensos sobre la llengua catalana que el nacionalisme espanyol porta dècades intentant esberlar. Una altra mostra de desorientació penosa.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Enric Marín i Otto
Degà de la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, on també és professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura. President de Catalunya Sí. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
25/09/2022

​Populismes, democràcia i Catalunya

16/09/2022

Societat del coneixement, progrés i sobirania nacional

04/09/2022

La continuïtat del «nation-building» català

14/08/2022

Els Borbons i Simón Bolívar

31/07/2022

Borràs i el canvi de cicle

17/07/2022

La mesa de negociació, segona part

03/07/2022

​La política espanyola i la mesa de negociació

19/06/2022

​Tres escenaris: Europa, Espanya, Catalunya

06/06/2022

Canvi de rasant

22/05/2022

​El règim del 78 i la irresoluble diferència catalana

Participació