1 de 10
OPINIÓ

Oques Grasses i la classe mitjana

per Jordi Bianciotto, 20 de maig de 2022 a les 22:45 |

«Potser ens interessen més els fenòmens socials, participar d’una idea d’èxit, d’un ritual d’autoafirmació col·lectiva, que no pas construir carreres i alimentar-les»

Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de maig de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Oques Grasses han exhaurit les entrades del concert que faran al Palau Sant Jordi el gener del 2023, és a dir, amb vuit mesos d’antelació, i esdevenen així, segons ens diu la literatura promocional, el primer grup que canta en català sorgit al segle XXI que ven tot el paper del local olímpic amb el seu aforament màxim. Signe d’expansió generacional per a la música en la nostra llengua, en un moment en què s’albiren tres cites més al Sant Jordi per a la tardor, les d’Antònia Font, Zoo i Sopa de Cabra.

La bona fortuna d’Oques Grasses s’entén si parem l’orella als dos darrers àlbums, Fans del sol (2019) i A tope amb la vida (2021), i l’evolució practicada des de la seva proposta de revetlla domèstica d’anys enrere i la invasiva fórmula turbo-tropicalista que fan anar en l'actualitat. En un territori, la música de festa major i rodalia, on el marge per a la inventiva és limitat i els riscos es poden pagar cars, perquè se sol jugar amb les coses de menjar, el grup d’Osona ha reeixit tot integrant amb imaginació pautes rítmiques llatines i textures electròniques de petjada nítida.


Amb ells, el cànon d’allò que Mano Negra va etiquetar com a patchanka ha evolucionat uns quants anys de cop. I tot plegat, embolicat en la lírica flipada de Josep Montero, trobador i teòric de "la pau dels cargols", segons la qual la ballaruca i el guirigall col·lectius són compatibles amb la reflexió solitària i el sa cultiu de tota quanta cabòria. Oques Grasses és un grup amb personalitat i que en poc temps ha creat escola. Únic fins i tot alhora de gosar triar un títol de disc tan rònec com A tope amb la vida, que transmet ganes de sortir corrents.

Ara bé, un cop més, la lluminària del seu èxit no ens ha de fer perdre el món de vista, perquè Oques Grasses confirmen un biaix que ve de lluny i que no remet. Se sol dir, des de fa anys, que a l’escena espanyola no hi ha classe mitjana, que hi ha els qui omplen els grans recintes i festivals, i uns quants pams per sota, a l’inframon, el circuit de la supervivència o de la misèria. I al mig, una franja força prima on, diuen, alguns se’n surten.


Doncs a Catalunya les coses no funcionen pas millor, i ni tan sols el sobtat neguit per la llengua que vivim en els darrers temps, a vegades sobreactuat, salva la majoria dels nostres artistes de la precarietat crònica o d’un cert equilibrisme a la corda fluixa. La majoria, sí. Creadors amb talent, que poden aparèixer a la premsa, o fins i tot a TV3 (això ja costa més), i que han de fer estranyes contorsions per arribar a fi de mes. Aquí, com a la resta de l’Estat, no hi ha tampoc gaire classe mitjana. Potser ens interessen més els fenòmens socials, participar d’una idea d’èxit, d’un ritual d’autoafirmació col·lectiva, que no pas construir carreres i alimentar-les. No ho hem sabut, o volgut, fer millor.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
Més articles de l'autor
02/12/2022

Catalunya canvia, Espanya no tant

19/11/2022

Michael Jackson, salvat de la foguera

04/11/2022

Piqué és l’estrella del rock

21/10/2022

La bombolla és a l’hivern

07/10/2022

Junts i la bombolla de Twitter

23/09/2022

Alizzz i els exclosos de debò

09/09/2022

Coldplay: triomfar amb el pitjor disc

27/08/2022

L’aura d’Eivissa

12/08/2022

Festivals, la bombolla que no es punxa

29/07/2022

Núria Feliu: Catalunya contra Catalunya

Participació