1 de 10
OPINIÓ

Cossos, sí, cossos, que gesten

per Bel Olid, 19 de maig de 2022 a les 23:00 |

«Si hi ha una cosa que tenen en comú tots els cossos que gesten és la convicció general que són propietat col·lectiva, al servei de la societat»

Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de maig de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquests dies es pot veure al Centre LGBTI de Barcelona l’exposició "D’embarassos, maternatges i masculinitat", en què persones que trenquen amb l’imaginari de la feminitat parlen de com ha afectat el fet de gestar, parir i criar la seva relació amb el propi cos, amb la identitat i amb el món. Les fotos són belles, desafiadores, intrigants, però els textos que les acompanyen, encara més.
 

Tres butch expliquen, amb testimonis generosos i honestos, què significa sotmetre’s a un procés considerat intrínsecament femení com és l’embaràs quan habites d’alguna manera la masculinitat, ni que sigui des d’una identitat lesbiana. D’una banda, l’acceptació sobtada a la normalitat: al seu voltant la gent respira alleugerida, "ah, mira, sí que és una dona, que està embarassada". Però amb aquesta acceptació, l’exigència de ser una dona com cal, una mare com cal, d’abandonar qualsevol esperança de dissidència. "Si ets una dona, si ets de les nostres, sigues com nosaltres". De l’altra, l’expulsió dels circuits de desig on jugaven: "Ah, mira, ja no és de les nostres, ara és mare".
 

Tot això opera sense que mediï en cap moment la pròpia percepció
, sense que ningú pregunti com se senten, qui són, què desitgen. Perquè si hi ha una cosa que tenen en comú tots els cossos que gesten és la convicció general que són propietat col·lectiva, al servei de la societat. Tot ho indica, des de les mans no desitjades que et toquen la panxa sense preguntar fins a les llarguíssimes discussions sobre el dret a avortar liderades per persones que no es veuran mai en aquest mal tràngol.
 

Deia que són testimonis honestos i generosos, i no són paraules buides. Les imatges de dones embarassades que hi ha pertot arreu, des dels anuncis de crema antiestries fins als cartells de la consulta obstètrica, mostren una i només una mare universal de cabells llargs, amb la corba marcada dels pits i la panxa, somrient, angelical, asexuada, transparent. I és per això que quan et trobes gestant i el cos ple no només de sang i vida que batega, sinó també de dubtes difícils de navegar i un desig innegable que et toquin i de tocar, el desconcert és màxim. Si a més no encarnes ni has encarnat mai els ideals més bàsics de la feminitat, la sensació de solitud és encara més present.
 

Per sort, fa temps que es parla de violència obstètrica, de la idealització perniciosa de la maternitat, de la doble moral pel que fa a les exigències en la criança en funció de si ets el pare o la mare de la criatura. I és una sort que es parli ara també de què significa embarassar-se quan la categoria "dona" se’t fa petita, o quan la feminitat no saps ben bé si et fuig o si n’has fugit tota la vida.
 
Tant si ets butch com si no, si ets o has pensat ser mare algun cop, ves-hi. Mira-les, escolta-les. Perquè parlen des d’un lloc que no és el centre, però et pot ajudar a centrar-te. No de la manera uniformadora que ho aplana tot, sinó de la manera que et mira als ulls i et diu: "Ei, no passa res, hi ha matisos, hi ha dificultats, hi ha joia en aquest camí". I això és preciós.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Participació