Gran alegria. Perquè Chanel ens posa davant del mirall. I no pas Coco Chanel, paradigma de l’elegància i accelerador necessari per trencar arquetips femenins rònecs. Parlo de Chanel Terrero, o tan sols Chanel. Dissabte passat va quedar tercera al mediàtic festival d’Eurovisió. Des de 1995 cap artista espanyol arribava al top 3. L’alegria no és perquè aquesta catalano-cubana hagi triomfat internacionalment sinó perquè ha provocat la reacció pròpia d’una comunitat nacional tímida i curta de mires com és massa sovint la catalana. Més enllà d’Olesa de Montserrat, municipi que la va veure créixer quan va arribar al nostre país de l’Havana, no hi ha hagut programes especials als mitjans (més enllà de seccions especialitzades) ni tan sols cap dels nostres polítics muntant una recepció per la reconeguda artista. Chanel no va amb nosaltres.

Quan va guanyar el concurs de Benidorm -que dona accés a Eurovisió– fa uns mesos contra tot pronòstic no se la va trobar adequada des de molts sectors que avui l’entronitzen com una mare de Déu perduda. Això són els crítics i els mitjans direm, potser sí. Però crec que per molts, per massa, ciutadans d'aquest país Chanel no és una cosa pròpia. I no pretenc que seguir Eurovisió sigui obligatori o preceptiu. Però comparant-ho amb esportistes -no tothom segueix el futbol o el bàsquet o les motos–, d’altres artistes o fins i tot científics -que han estat de moda per motius complicats-, trobo que s’ha foragitat a l’olesana de l’interès general perquè tenim aquesta espècie d’anticòs a allò que pugui semblar una mica massa espanyol.

El nacionalisme català, com a mínim el modern perquè ni se m’acut pensar com Enric Prat de la Riba, en el món actual no té cap sentit si és tancat i intolerant. I no hi ha cosa més salvatgement intolerant que ignorar o eludir una qüestió o persona. Chanel és incòmoda per part de la societat catalana? No, tan sols l'òbvia. Perquè és massa espanyola. Ah sí? És com estar contra les curses de braus perquè és un esdeveniment massa espanyol i no pas estar-hi en contra pel que té de tortura animal.

Bona part del nostre país viu en una Arcàdia feliç on tot és com en uns episodis de Les Teresines, però sense ironia ni intel·ligència. Un món de dues dimensions on la immersió lingüística és un fet incontrovertible, un dogma de fe, i tots els nens fa dècades que surten de l’escola no només parlant un català com el que parlaria Enric Calpena sinó que a més no dubten en anar al cinema en versió doblada al català o implicar-se en la cultura popular. Tenim massa unicorns, massa reis que van nus, i molt poques ganes de saber qui som i per on anem.

L'artista més internacional i reconeguda que té aquest país és Rosalía. De Sant Esteve Sesrovires. També del Baix Llobregat, com Chanel, que no només també és Catalunya: sobretot és Catalunya. Perquè un país de mosaic està molt bé, però un país de trencadís no és un país ni res que mereixi aquest nom, només és un mirall per a estúpids i frustrats.

A mi Eurovisió m’interessa d’aquella manera, la cançó de Chanel no m’entusiasma, però quan una catalana surt al món i triomfa a mi m’alegra una mica la vida, el meu cor batega amb una mica més de sentit. Carla Simón o Paula Badosa són referents a nivell nacional. No sé què voten, ni quin idioma parlen a casa, però com deia Mariano Rajoy: "hacen cosas". I tal com està la crisi de lideratge a Catalunya no es poden deixar perdre referents, i menys femenins. És de país miop i mediocre obviar els actius del present que poden millorar el futur basant-se en no sé quin precepte del passat. Menystenir Chanel -en aquest cas- per no sé quina puresa com a excusa no és només agafar-se-la amb paper de fumar, és realment tenir molt poca substància i molta por.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor