opinió

​Un altre article sobre «Alcarràs» (i nosaltres)

per Maria Vila Redon, 6 de maig de 2022 a les 20:00 |

«En un moment de frustració nacional com aquest, bolcar-se en una pel·lícula com aquesta forma part de la teràpia que no hem fet»

per Maria Vila Redon, 6 de maig de 2022 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de maig de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
És dimarts vespre i no veia el cine tan ple des que van estrenar Harry Potter, fa no sé quants mil anys. L'ambient és d'una certa il·lusió, de dia gros. Tothom somriu, satisfet de reconèixer-se en l'altre, de sentir-se part d'alguna cosa. L'Os d'Or de la Carla Simón és una mena d'èxit col·lectiu. Nosaltres no hi hem tingut res a veure, no hem fet la pel·li, no hi hem participat, però és de tots. Una pel·li catalana que triomfa arreu del món perquè quan les coses estan ben fetes no poden fer més que triomfar, siguin en la llengua que siguin, etcètera.

En un moment de frustració nacional com aquest, bolcar-se en una pel·lícula com aquesta forma part de la teràpia que no hem fet. Les parelles d'avis que omplien la sala no ho sabien, però Alcarràs mai no els hauria interessat si el fervor processista encara fos vigent. Per a un català metropolità que porta més de 10 anys impregnat de processime, Alcarràs és una redempció i un retorn al país a través d'un Ponent que no coneixem i que ens va gran, perquè parlen estrany i perquè això de treballar la terra potser ho feien els nostres rebesavis, però nosaltres només ho hem vist als anuncis de productes ecològics. És una mena d'exili interior.


El problema és que la pel·lícula relata precisament la fi d'aquest món, o sigui que ni a això ens podem agafar: durant aquesta letargia no ens hem adonat que les coses es desfan, que tot s'ha accelerat, i que estem a la intempèrie. I que hi ha qui vol que ens resignem com es resigna la família del Quimet, que contempla impotent la destrossa dels seus fruiters mentre els nens, aliens a tot, juguen a rescatar conills morts de la piscina (els mateixos conills que duien els pagesos de corcoll i feien malbé els arbres). Una mica com la Generalitat.

Sobre la qualitat de la pel·lícula ja s'ha escrit tot i a mi em va semblar una obra mestra, a dalt de tot en el meu barem "màxima bellesa/mínima cursileria", que és la mesura de totes les coses. Vagin a veure-la.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Maria Vila Redon
Advocada. Escric i xerro on em deixen, i com a bona catalana faig coses. Em molesta especialment que les circumstàncies m'obliguin a defensar posicionaments que en una situació de normalitat no defensaria, però suposo que ja es tracta d'això. Viure és prendre partit, i a vegades m'espanto si veig que em modero.
Més articles de l'autor
11/11/2022

Fins que torni Netanyahu

14/10/2022

Les llàgrimes de Turull

16/09/2022

L’estratègia que no ha existit mai no es pot trencar

22/07/2022

Un «me too» periodístic?

24/06/2022

L'última resolució sobre Israel

03/06/2022

Com ha anat tot això del català a l’escola

06/05/2022

​Un altre article sobre «Alcarràs» (i nosaltres)

01/04/2022

​«Les noies» al Camp Nou

04/03/2022

La guerra dels «deeply concerned»

04/02/2022

L’enèssim sainet parlamentari

Participació