OPINIÓ

El dur desig de durar

«Hi ha un independentisme que un cop toca poder, el poc poder que l’Estat li permet, ja sembla haver aconseguit el seu objectiu: quedar-s’hi»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 4 de maig de 2022 a les 20:00 |

Són les nou del vespre quan l’avió, sortit una hora i quart abans de Barcelona, aterra a l’aeroport de l'Alguer, d’on ens duen directament a L’Ulmet (S’Ullumeddu), a sopar, amb una representació d’independentistes sards i corsos, encapçalats pels seus dirigents històrics, Gavino Sale i Jean Guy Talamoni. El restaurant on ens entaulem pertany a un membre de la causa, el mateix que, anys enrere, conduïa una excavadora al capdavant de diverses accions de protesta.
 


Es nota que s’esforcen per acollir-nos amb tot d’atencions, mentre la taula allargassada s’omple de plats variats de la cuina popular sarda, generalment forta i d’una consistència notable, impensable per a la modèstia del meu sopar habitual: embotits i formatges, llengua, fetge, porc, senglar, anguila i també albergínia amb tomaca perquè no sigui dit. Tot regat amb un bon vi negre i, com a llevant de taula, un batallador aiguardent, el típic filuferru sard, nom de clar origen català. És ja la una tocada que arribem a l’hotel.
 

Al llarg del matí de dissabte, tenim oportunitat de fer una passejada tranquil·la per la ciutat, perdre’ns pels carrerons del nucli històric on destaca un immoble d’stile gotico catalano, fer la despesa obligada en un parell de llibreries i continuar garlant amb uns i altres. La majoria dels edificis antics, d’una presència extraordinària si es beneficiessin d’una rehabilitació a consciència, tenen una pàtina com a decadent que recorda i molt tants casalicis sicilians.
 

Parlem, tranquil·lament, al llarg d’un dinar de peix, en un indret inesperat, que passa desapercebut a tothom que n’ignori l’existència i que és un oasi agraït d’ombra i de fresca en aquest matí calorós on el sol pica fort i la gent ja sent el goig d’alliberar-se de gecs i mànigues llargues. A la taula del costat, sota del mateix rafal, a l’eixida, un grup de comensals parla en veu alta i posa música a tot drap amb el seu telèfon mòbil, mentre en cantussegen la melodia, s’alcen sovint i s’allunyen una mica per encendre la cigarreta, un cop i un altre.
 
És a les cinc de la tarda, una hora gens habitual per a nosaltres, que comença l’acte polític, organitzat conjuntament per Indipendentzia Repubrica de Sardigna, Progres i Torra, tres col·lectius independentistes sards en procés d’aproximació i treball conjunt. Més enllà de l’escenari cors, dibuixat per Talamoni, i català, a càrrec de qui signa, són Simone Maulu i Adriano Sollai els que parlen de Sardenya, davant el públic que omple la sala, veritable representació de les diversitats de sigles polítiques i culturals sobiranistes existents en aquest país.
 
Sardenya, on només tres llengües poden designar els topònims de les diferents poblacions en la forma adient a cada idioma (sard, català i italià), té una població que voreja els 1.700.000 habitants. I anant des del nord, Sàsser, fins al sud, Càller, la capital, hom pot veure camps abandonats i sense conrear, ja que només l’1% del sòl agrícola és cultivat en l’actualitat. Això ajuda a entendre perquè el 84% dels productes agrícoles i el 90% de la carn que s’hi consumeix són d’importació.
 
Una cinquantena d’ajuntaments estan adherits a la Corona de Logu, l’organisme que aplega avui els electes municipals d’orientació independentista. Al Parlament, però, la majoria és integrada pel partit tradicional del nacionalisme sard, el Partidu Sardu de Atzione, a què pertany Christian Solinas, el president del govern autònom, guanyador de les eleccions i que fa aliança de govern amb la Lega de Salvini, amb la qual abans havia fet acord electoral. Aquest gest deshonora la seva tradició progressista, antifeixista i independentista, que deu fer remoure a la seva tomba antics dirigents tan respectables com Antoni Simon Mossa, de família algueresa, teoritzador de l’independentisme sard contemporani, procatalà i que parlava, escrivia i editava en la nostra llengua que també era seva.
 
A Sardenya, els problemes s’eternitzen sense resoldre’s, als pobles hi ha un dèficit sanitari importantíssim des de pediatria fins a l'atenció bàsica; hi ha projectes que s’arrosseguen un any i un altre pendents de realitzar-se, com la carretera que va de la capital provincial, Sàsser, al principal nucli turístic del nord de l’illa, l’Alguer; el dèficit d’infraestructures és colossal i, les agressions al territori, constants, com la que ara amenaça el conjunt romànic de Sacaggia, una veritable meravella artística i un plaer per a la vista.
 
La decepció amb el poder establert és notable
i res no ha demostrat que amb els sardistes pragmàtics al govern les coses hagin canviat a millor. Les limitacions de l’autonomia són una evidència flagrant quotidiana i, per això, molta gent es demana si l’autonomia és una finalitat en ella mateixa, com ara sembla ser-ho, o bé tan sols un mitjà per avançar cap a la independència com es pensava que havia de ser. La sensació de llunyania, deixadesa i abandonament de Roma és absoluta.
 
El sistema electoral per entrar al "Consell Regional de Sardenya", segons la denominació establerta per l’Estatut d’Autonomia de 1948, fixa un 10% dels vots com a condició per accedir-hi, en un llindar discriminatori per als grups independentistes que, en canvi, baixa fins al 4% en aliança amb un partit estatal. D’aquesta manera, amb vora 100.000 vots que puguin treure els independentistes no n’hi ha prou per obtenir un escó, mentre que 4.000 són suficients per tenir un diputat en llista estatal.

 
Quan pregunto com és possible que s’accepti aquesta situació i com pot avenir-s’hi el partit històric del sardisme polític, l’amic Talamoni em respon que pels mateixos motius que, a Còrsega, el partit del president cors s’ha instal·lat en la gestió del limitat marge d’autogovern de què disposen, deixant la independència a l’horitzó, ajornant-la sine die, neutralitzats per la funció anestèsica del poc poder que toquen. En un lloc i en un altre, administren el que tenen, com si fossin un partit normal en un país normal, i, el detall no és menor, la majoria dels militants tenen càrrec, és a dir, depenen laboralment del seu suport acrític l'statu quo, sigui com a administratius en un municipi, diputats, assessors, membres del govern o fent de president. I la “premsa amiga”, de les subvencions.
 
A 540 quilòmetres de distància de Catalunya, no sabria dir perquè, la situació descrita no em sorprèn gaire, ans al contrari, em resulta familiar. Hi ha un independentisme que un cop toca poder, el poc poder que l’Estat li permet, ja sembla haver aconseguit el seu objectiu: quedar-s’hi i, si pot ser, ampliar-lo en altres àmbits, com el municipal, tant de temps com calgui. Talamoni, que és un home il·lustrat, em resumeix la situació amb un vers de Paul Éluard: "Le dur desir de durer". Deu ser això...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
22/06/2022

TGN, botigues que tanquen

15/06/2022

Justícia injusta

08/06/2022

Boris Johnson i la democràcia anglesa

01/06/2022

Viatjar en català

25/05/2022

«Normal»: uns tios guais

18/05/2022

A l’inrevés: «unos payos aixaridos»

11/05/2022

Del FAC a Perpinyà

04/05/2022

El dur desig de durar

24/04/2022

Pare Massot, gràcies per tant

20/04/2022

Visca la República, però quina?

Participació