OPINIÓ

Mortadelo, Filemón i nosaltres

«Ara mateix, la pilota està a l’altra teulada, però de res no servirà si el republicanisme català no s’atreveix a fer política d’Estat»

per Enric Marín i Otto, 24 d'abril de 2022 a les 20:00 |
No cal impostar cap indignació per a entendre la significació i la gravetat de l’escàndol destapat per Citizen Lab, conegut com a Catalangate. Com més serena és la mirada, més sever esdevé el judici. Aquests dies se n’ha escrit molt, i els fets que s’han conegut contenen tots els ingredients per a esdevenir un cas d’estudi. Sigui com sigui, amb aquest article no pretenc fer una valoració que contempli totes les variables del cas. No soc cap expert en tecnologia i ciberseguretat; el meu àmbit d’especialització és la comunicació. I precisament a cavall entre la comunicació i la política, em sembla pertinent de fer cinc consideracions.

Primera. El cas irromp en un moment en què ja sembla haver-se normalitzat entre nosaltres la vulneració sistemàtica de la privacitat i la intimitat. De dues maneres, com a mínim. La més estesa és l’exposició inconscient i/o involuntària de les nostres vides a les empreses tecnològiques que viuen de la gestió massiva de dades. Com sovint dic als estudiants de la facultat, quan des de la iconosfera digital se’ns ofereixen productes suposadament gratuïts és perquè la mercaderia real som nosaltres, les nostres vides i les nostres dades. També els adverteixo dels riscos evidents de prestar-se a una exposició imprudent de la seva privacitat i intimitat a les xarxes socials. La segona invasió de la privacitat i la intimitat és més directa, més pornogràficament abusiva: l’espionatge estatal de ciutadans avalat (o no) per algun jutge.


Segona. El cas del Catalangate ha irromput pràcticament en règim de simultaneïtat amb la filtració i publicació d’unes converses entre Luis Rubiales, el president de la RFEF, i Gerard Piqué. Unes converses de contingut periodístic llaminer que ningú pot explicar com s’han obtingut i com s’han filtrat. Periodisme d’investigació, representa... Com sempre en aquests casos, és més escandalosa la invasió de la privacitat i la seva filtració periodística que el contingut en si mateix de les converses publicades. En qualsevol cas, es tracta d’un fet d’una rellevància periodística menor que ha rebut una atenció extraordinària per la major part de la premsa de Madrid. Mentrestant, la major part d’aquests mitjans han mirat cap a una altra banda o han passat de puntetes sobre el Catalangate... Una mostra més de la precària salut de la cultura periodística radicada a Madrid. I aquest no és un tema menor. Es tracta d’un tema que afecta la cultura política espanyola, però que també té greus afectacions a Barcelona, malgrat la relativa autonomia del sistema periodístic català.

Tercera. No sorprèn el fet, però sí la magnitud i l’estil de la macro-operació d’espionatge polític. Els experts asseguren que, amb tota probabilitat, el nombre de persones afectades directament és molt superior a la llista feta pública. El nombre de persones afectades indirectament és impossible de calcular. La pregunta és òbvia: des de la perspectiva de l’organisme estatal instal·lat en la lògica del Big brother, quina funcionalitat pot tenir un espionatge tan massiu i indiscriminat? Sembla ben bé com si els serveis d’intel·ligència de l’estat espanyol no hagin sortit mai de la “síndrome Stasi”. En fi, només cal pensar en la trajectòria professional i delictiva d’un personatge com José Manuel Villarejo... I això ens porta a una altra consideració substantiva: els fets d’octubre del 2017 van mostrar amb claredat que ni l’independentisme era tan fort, ni l’Estat és tan feble com alguns havien (havíem) imaginat. L’estat espanyol no és l'URSS de 1990. Ni de bon tros. Però sí que viu està instal·lat en una crisi sistèmica en què la conducta d’alguns dels seus poders és francament destralera. En el cas dels serveis d’intel·ligència, unes maneres de fer que sovint semblen inspirades per una historieta de Mortadelo i Filemón. Només que, com sempre, la realitat supera la ficció.


Quarta. Per més que la cultura política i periodística madrilenya ho intenti minimitzar, el Catalangate erosiona el prestigi internacional de la “Marca España”, i esdevé un greu problema polític per al govern central. Sobre l’impacte negatiu a l’opinió pública internacional hi haurà prou referint-se a la peça recentment publicada pel Washington Post. I s’ha de dir que no han ajudat gaire les lamentables declaracions de Margarita Robles, la ministra del ram. Ras i curt, un insult a la intel·ligència en les que, indirectament, reconeix els fets reivindicant la seva legalitat (és a dir, l’aval del Tribunal Suprem). Amb el que ara sabem, sembla clar que es tracta d’una operació del CNI. Mal negoci per a un Pedro Sánchez centrat en la política internacional. Però els efectes domèstics tampoc són menors. Sembla que l’espionatge massiu del món sobiranista i la lectura atenta de les enquestes han proporcionat informació que ha avalat refredar l’escenari de la taula de negociació i tot l’imaginari polític associat. Com si amb els indults el govern de Madrid ja hagués fet els deures. Però el descobriment d’una operació tan matussera ha debilitat el govern de coalició a Madrid i ha trencat la confiança i les complicitats amb les forces polítiques que van fer possible la moció de censura a Rajoy. Fins avui, el bloc que havia permès majories parlamentàries a Madrid alternatives a Vox i PP.

I cinquena. No està clar que el sobiranisme català sàpiga aprofitar aquest nou error dels poders d’Estat i la delicada posició de Pedro Sánchez per a tornar a recuperar la iniciativa política. I l’error de l’Estat ha estat colossal. Els fets són clars: si Pedro Sánchez estava al corrent de l’espionatge és gravíssim. I, si no, també, encara amb afectacions diferents, però no menys inquietants. Com recuperar la iniciativa política des del republicanisme català? Creant les condicions que permetin activar de nou l’escenari de diàleg des de plantejaments actualitzats. La ficció del legitimisme (“vam votar, vam guanyar, som República”) ha impedit valorar real del capital polític derivat de l’inèdit acte de desobediència massiva que van representar les jornades de l’1 i el 3 d’octubre del 17. I també ha fet perdre la perspectiva del fet que va ser l’Estat que va trencar de forma unilateral el pacte constitucional a Catalunya l’any 2010. I que qualsevol sortida imaginable i real del conflicte (independència formal, estat lliure associat...) passa per la fi de la repressió, el reconeixement del dret a decidir i la plena sobirania catalana en termes fiscals, culturals, lingüístics i simbòlics. Tot el que no sigui això ja no serveix, ja és paper mullat. És voler tornar a un 2010 que ja ha caducat en termes polítics i històrics. Ara mateix, la pilota està a l’altra teulada, però de res no servirà si el republicanisme català no s’atreveix a fer política d’Estat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Enric Marín i Otto
Degà de la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, on també és professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura. President de Catalunya Sí. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
25/09/2022

​Populismes, democràcia i Catalunya

16/09/2022

Societat del coneixement, progrés i sobirania nacional

04/09/2022

La continuïtat del «nation-building» català

14/08/2022

Els Borbons i Simón Bolívar

31/07/2022

Borràs i el canvi de cicle

17/07/2022

La mesa de negociació, segona part

03/07/2022

​La política espanyola i la mesa de negociació

19/06/2022

​Tres escenaris: Europa, Espanya, Catalunya

06/06/2022

Canvi de rasant

22/05/2022

​El règim del 78 i la irresoluble diferència catalana

Participació