opinió

Visca la República, però quina?

«El desconcert, la decepció i la sensació que no hi ha ningú al volant del cotxe és gran, sobretot si, com ara, anem de dret cap a l'escorxador, això sí, amb bandera espanyola alçada i himne de Riego, per amenitzar el sacrifici»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 20 d'abril de 2022 a les 20:00 |
Davant l'estupefacció, la incredulitat i la incomprensió d'alguns, entre els quals em compto, el 14 d'abril alguns ajuntaments, partits, entitats i individualitats van celebrar la proclamació de la República... espanyola. I no parlo d'Espanya, sinó d'aquí, ja que una commemoració així no hauria de ser gaire notícia si es tractés de partits, entitats i individualitats espanyoles. Però sí que ha de ser-ho si els celebrants en qüestió són catalans que, a més, es declaren independentistes, és a dir, que volen que el seu país se separi d'Espanya, tant si aquesta té monarquia com república, i pugui esdevenir un nou Estat independent i sobirà.

Novament, com l'any passat, a la façana de la casa de la vila d'alguns ajuntaments, ha tornat a onejar, durant un dia, la bandera espanyola republicana. Això en alguns municipis governats exclusivament per tots tres o alguns dels partits que asseguren ser independentistes. Sigles sobiranistes, aquí, al País Valencià i a les Balears, semblen sumar-se també a aquesta cerimònia provinciana, expressió claríssima d'una mentalitat política subordinada i dependent.


Com en una mena de litúrgia ancestral, de compliment obligat, per whatsapps, correus electrònics i missatges variats a les xarxes socials, s'ha produït una nova onada de republicanisme espanyol, amb bandera i himne inclosos, onada promoguda i rebuda per independentistes, com si res. La bandera tricolor arriba, sovint, acompanyada del santoral laic propi d'aquest símbol: Dolors Ibarruri (la Pasionaria), Federico García Lorca, Antonio Machado i Las trece rosas, en uns muntatges de vídeos o PowerPoint parits amb un entusiasme de no dir. Com si en aquest país no tinguéssim banderes, himnes i "sants" propis i, per això, hem d'anar a cercar-los fora...

Es fa molt difícil d'explicar a amics estrangers, convençuts que al Principat hi ha un govern independentista, amb una majoria independentista al Parlament, que siguin justament els independentistes els que, en comptes d'emprar la simbologia pròpia, hagin de recórrer a una de forana per visualitzar la concreció del seu ideal polític. Sobretot perquè, figura que en ple procés d'emancipació nacional, ningú no s'imagina, en una situació similar, els independentistes algerians exhibint la bandera de la República francesa i tota la parafernàlia republicana francesa que l'acompanyava, o bé als vietnamites, renunciant als seus propis senyals d'identitat col·lectiva. Ni s'imagina fent el mateix, ara, als independentistes de Nova Caledònia.


Arribats en aquest punt, hom té dret a demanar-se com hem pogut arribar fins aquí, acceptar aquesta situació tan anòmala amb naturalitat i, el que és pitjor, argumentar-hi a favor. Quan s'atorga carta de naturalesa simbòlica a una bandera, com si l'espanyola republicana fos la representació màxima, inqüestionable, insubstituïble, del republicanisme universal, pot passar qualsevol cosa, a partir d'aquí. El desconcert, la decepció i la sensació que no hi ha ningú al volant del cotxe és gran, sobretot si, com ara, anem de dret cap a l'escorxador, això sí, amb bandera espanyola alçada i himne de Riego, per amenitzar el sacrifici.

S'admet la naturalitat de l'ús de l'espanyol aquí i la seva posició discriminatòria i privilegiada, com una situació del tot normal. I, cada cop més, aquesta llengua va ocupant els pocs espais que li restaven al català. Quan una llengua és subsidiària d'una altra, una bandera subordinada a una altra, uns referents simbòlics, uns personatges, uns himnes també dependents d'uns altres i, finalment, una república subalterna d'una altra, s'ha acabat el projecte nacional perquè la nació com a tal ha esdevingut també subordinada, subalterna, subsidiària. Una no hi pot ser sense l'altra, per la qual cosa el missatge és clar: no hi haurà república catalana sense república espanyola. I, més encara, aquesta darrera és la que ha d'acollir, fraternalment, el festival de repúbliques a proclamar el dia gloriós.


De debò que em costa de creure que alguns cappares de la cosa nostra no s'adonin del que passa i del que ells, amb la seva ceguesa dimissionària, permeten, quan no promouen, directament. El procés de substitució, doncs, no és sols lingüístic, és també simbòlic, emocional, cultural, ideològic, polític, i ja comença a ser també nacional. Francament, amb aquest panorama, no em sorprendria que entre el 50% de catalans que asseguren conèixer com es diu el president de la Generalitat de Catalunya, no en trobéssim més d'un que, feta la pregunta, amollés, amb la normalitat més gran del món i sense immutar-se, aquest nom de president que celebra l'onomàstica el 29 de juny: Pedro Sánchez.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
29/06/2022

El ratoncito Pérez contra l’angelet

22/06/2022

TGN, botigues que tanquen

15/06/2022

Justícia injusta

08/06/2022

Boris Johnson i la democràcia anglesa

01/06/2022

Viatjar en català

25/05/2022

«Normal»: uns tios guais

18/05/2022

A l’inrevés: «unos payos aixaridos»

11/05/2022

Del FAC a Perpinyà

04/05/2022

El dur desig de durar

24/04/2022

Pare Massot, gràcies per tant

Participació