opinió

Ningú vol la unitat, i està bé

«Ningú vol la unitat, i està bé poder dir-ho i no passa res per dibuixar diferents horitzons i descobrir eixos nous»

per Joan Foguet, 19 d'abril de 2022 a les 20:00 |
No per no ser novetat deixa de ser una terrible notícia. En aquest cas per saber que no és una rateta qui ve a portar-te una propina quan et cau una dent. Espanya -no el govern- espia als seus ciutadans. I sobretot si són d’una determinada manera. De fet, si pensen d’una forma específica. Doncs més de 60 dirigents del procés independentista han estat espiats -molt important usar el verb espiar– amb el programa Pegasus, que també tenen altres països. Els presidents Pere Aragonès, Quim Torra, Carles Puigdemont i Artur Mas, entre les víctimes. Cito els presidents per evidenciar que la cosa anava de debò.

Des de quan? Doncs des que això de l’independentisme va estripar la tranquil·litat de l’statu quo espanyol, en el que els catalans ens hi sentíem més o menys còmodes fins que se’ns va omplir la pipa de tant menysteniment. I ara els optimistes diuen i diran que hi ha una oportunitat per refer la unitat sobiranista (seria lògic pensar-ho), l'única veritable arma que ha fet una mica de por a Madrid. A un dels episodis de les pel·lícules de Pirates del Carib la intrèpida Elizabeth Swann li diu a Jack Sparrow: "Arribarà el moment en què tindràs l’oportunitat de fer allò correcte" i el famós pirata respon: "M’encanten aquests moments, els saludo amb la mà mentre passen de llarg". Això som.

 
No ens en sortirem. Aquesta voluntat tan catalana de la transversalitat, que tothom surti a la foto ni que sigui al racó, del sí, però no, d’espera una mica que ara vinc... mata qualsevol intenció real d’avançar. No hi ha lideratge de país. Ni a la política ni a la societat civil hi ha referents potents. Avui a Catalunya surfegem sobre debats improrrogables, però que no són tan sexy com l’emancipació nacional, esclar. Però la pervivència de l’estat del benestar com el coneixem, la mobilitat no dogmàtica, la covardia amb el fet metropolità des de les administracions i la convivència amb la resta del país són tan sols alguns dels deures que tenim i que no fem. Ara mateix dels pocs pols que vol exercir influència podem assenyalar Foment del Treball, i es troben a faltar d’altres elements que sovintegen els mitjans però que potser han oblidat les idees. Som com l’adolescent lletraferit que no fa la feina del batxillerat perquè busca la inspiració per escriure la propera gran novel·la americana.

 
Deia que no ens en sortirem, de moment, a no ser que comencem a entendre que hem canviat -sí, nosaltres- les normes del joc. El món, també el nostre, ha canviat, i no d’una manera escumosa o naïf. Vivim temps més durs, i seran més insensibles. I no em vingueu amb el capitalisme, va d’autoengany. Manllevo un paràgraf de ¿Cómo sobrevivir al mundo que viene? (Deusto) d'Antonio Sola i Fernando Carrera: "Els processos electorals dels darrers cinc anys en el món marquen una tendència irreversible en comportament del vot: és més important l’aprovació o el càstig que no pas la ideologia, compta més la dinàmica de canvi o de continuïtat que no pas la ideologia, la capacitat de persuasió amb idees que la ideologia, la solució dels teus problemes que la ideologia…". Durant massa temps hem volgut establir un pensament fort, i quasi totèmic, en el que no volíem massa debat perquè la causa estava per sobre de tot. Potser era el que calia, potser ens vam equivocar.


Però som on som i ja podem proclamar que els camins que hem fet ens han portat on estem i que no cal ni demonitzar ni pujar als altars a ningú. Els catalans som humans, ens desfem i refem amb el fang de l’esperança i de la por, com la resta. Però d’unitat independentista no hi haurà, no a mitjà termini, i paradoxalment amb un govern sobiranista sembla tot més complicat. Ningú vol la unitat, i està bé poder dir-ho i no passa res per dibuixar diferents horitzons i descobrir eixos nous. Mentrestant el país aturat per fora i per dins, content per poder recuperar el somriure sense mascareta, ara el que caldrà és trobar motius per fer-ho.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Joan Foguet
Un català de Barcelona i boig del Twitter. Periodista grafòman. Militant i vigilant de @Periodistes_org i @grupbarnils. A la pràctica: acció en mitja dotzena de redaccions periodístiques (La Razón, Actual, Expansión, El Punt, El País i més). Més a www.joanfoguet.cat i a @joanfoguet.
10/08/2022

La caravana com a metàfora

26/07/2022

Que no, que res tornarà a ser com abans

12/07/2022

Un pa com unes hòsties

28/06/2022

Fart de ser un desagraït

14/06/2022

Menteix la Primavera?

31/05/2022

Aquest any toca tenir alcaldessa

17/05/2022

Chanel i la nostra estupidesa

03/05/2022

Omeprazol per l’esquerra de debò

19/04/2022

Ningú vol la unitat, i està bé

05/04/2022

I si la immersió (també) era mentida?

Participació