opinió

Aprofitar la primavera

«La ximpleria humana ha esmicolat les primaveres i les tardors, fins a convertir-les en un episodi insignificant»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 13 d'abril de 2022 a les 20:00 |
Ara que la ximpleria humana ha esmicolat les primaveres i les tardors, fins a convertir-les en un episodi insignificant, és qüestió d’aprofitar la poca primavera que ens queda. És just el que vam fer aquest dissabte la colla d’amics que, havent estudiat el batxillerat a Tarragona, portem 33 anys reunint-nos per aquestes dates, visitant algun indret del Camp, amb alguna escapada ocasional a les Terres de l’Ebre o a Barcelona, i després compartim unes hores de conversa amistosa, al voltant d’una bona taula. Més enllà de l’objectiu bàsic del retrobament i posar-nos al dia de les vicissituds de la vida de cadascú, també és una manera de conèixer nous paisatges de la nostra geografia i, finalment, de fer la descoberta de llocs on menjar plats de confiança sorgits d’una cuina amiga.
 

Enguany hem quedat a Mont-roig del Camp, allà on la dita mordaç sentencia: “de Mont-roig, ni home ni dona et faci goig!, però davant la qual els mont-rogins reaccionen dient: “Però agafa-la si pots!”. Falten pocs minuts per a les 12 del migdia i, a poc a poc, anem arribant al punt de trobada, a la porta exterior del Mas Miró, sota la companyia amable d’un sol acollidor i càlid que omple de llum el matí. En aquesta edició serem disset, ja que hem tingut tres baixes, però tots tenim la mateixa il·lusió endevinant de lluny, a mesura que s’acosten, qui són els acabats d’arribar, després que l’autopista ha fet un revolt obligat, imperceptible per als conductors, per preservar l’espai de Mas Miró.
 

La visita arrenca just des del punt on Joan Miró començà a pintar La Masia el 1921 i que acabà a París, l’any següent, una pintura amb què obsequià Ernest Hemingway i que, avui, es troba a la  National Gallery of Art de Washington. En paraules del pintor, “tota la meva obra és concebuda a Mont-roig” i aquest és, de fet, el seu paisatge emocional, ja que, diu, “en altres llocs tot ho mesuro en comparació amb Mont-roig”. Hi començà a venir, amb la família, el 1911, per un problema de salut, quan decebé el pare en confirmar-li que no volia ser comptable, sinó pintor, i hi vingué fins al 1976, pocs anys abans de la seva mort.
 

Per l’ara anomenat Mas Miró, abans “Villa Dolores”, hi van passar, entre altres, personatges com Picasso, Hemingway, Joan Prats o Alexander Kalder amb qui, el 1932, va construir una circ en miniatura, encabit dins una maleta, amb el qual feu un espectacle per als xiquets de Mont-roig. El pintor i la seva obra no s’expliquen sense Mont-roig i la seva rodalia, aquest Mas i els masos veïns, els pagesos i tota la vida quotidiana de la ruralia. El lligam de Miró amb la terra, un vincle físic, material i emocional alhora, explica per què el geni duia sempre, a la butxaca de la seva americana, una garrofa, producte ben habitual per aquests verals.
 
La casa, amb una primera planta de to burgès, conserva el mobiliari originari, algun del qual sorprèn gratament de reconèixer en alguna de les obres famoses de l’artista. A la planta baixa, en canvi, hi senyoreja un ambient auster que només omple la simplicitat. És aquí on més còmode es trobava el pintor i on s’asseia a llegir diaris i llibres o a fer estones de conversa amb les personalitats que el visitaven, però també amb els pagesos del lloc. Aquest proximitat amb la senzillesa i la vida plàcida el connecta amb els seus avantpassats de Cornudella de Montsant i de Mallorca.

Tota la vintena d’amics, parelles incloses, malgrat un que, per motius professionals, està obligat a ser fadrí tota la vida, rondem la setantena. Això vol dir que estem en aquella edat en què anem molt més a enterraments que no pas a casaments, com anys enrere. I si, el 2019, quan ens vam veure per darrer cop, quan parlàvem de metges ens referíem al dentista, a tot estirar, ara el panorama ha canviat radicalment i qui no ha passat un càncer, ha tingut un limfoma, la covid, l’han operat de cataractes, ha tingut un despreniment de retina o bé fins i tot ha perdut un fill. N’hi ha molts que encara no són avis i alguns que tenen fills a l’estranger. Ja només jo visc a Tarragona, els altres resideixen pel Baix Camp, Barcelona, Suïssa o Andalusia. I, des del punt de vista religiós, a més del capellà de la colla, diria que la majoria deuen ser catòlics, tot i que també hi som algun agnòstic i dues protestants, les úniques estrangeres del grup: una luterana alemanya i una zwingliana suïssa.
 
A diferència de fa tres anys, no parlem de política ni un sol instant. No és que hi hagi una voluntat expressa de no fer-ho, sinó que no en tenim necessitat en cap moment, ni ganes de fer-ho, potser perquè plana sobre tots nosaltres una certa sensació de desconcert i d’impotència, si no de derrota o potser només és que no veiem cap horitzó immediat. Només algun comentari fugaç sobre el drama de la guerra a Ucraïna i prou. Parlem de la vida, dels fills, dels nets els que en tenim, de les novetats que s’hagin produït en la vida personal i, inevitablement, sempre apareix algun record sobre la nostra època d’estudiants, a propòsit d’aquell professor concret, aquella data, aquell esdeveniment, que ens fan somriure als homes i que les nostres parelles accepten no pas amb resignació, sinó com un gest de comprensió caritativa, de condescendència amorosa.
 
Dinem al restaurant del recinte de la mare de déu de la Roca, sota l’ermita de sant Ramon, aturonada en una agosarada geografia immortalitzada pels pinzells de Miró. La panoràmica és espectacular, amb unes vistes que abasten, generosament, aquesta part del Baix Camp i amb la meravella del mar al fons que ens permet d’omplir-nos-en la mirada. Al menjador, no hi ha ni una sola taula buida, tot és ple de gent, bàsicament del Camp, però també de més lluny. Els plats, ben presentats i amb unes certes pretensions estètiques, són segurs, de qualitat, amb algun toc trencador sobre la cuina de sempre i amb preus assequibles. La cambrera eslovaca s’esforça, amb un èxit més aviat modest, demanant que li parlin en català, perquè, si no, no l’aprendrà mai.
 
Arriba l’hora dels adeus, mentre lentament va caient la tarda i comença a fresquejar. Fem la foto final de grup, abraçades, petons, intercanvi de telèfons actualitzats i cadascú cap a casa seva. Ens ha agradat de veure’ns. Tots ens teníem ganes i es notava. Hi tornarem l’any vinent, al Priorat. Segurament, la majoria no coincidirem enlloc al llarg dels pròxims mesos, però no és descartable alguna trobada individual entre alguns. Ves a saber, en un any, què ens portaran els dies. Pugem al cotxe i, encara que d’aquí a no gaire fosquejarà, Els Pets ens saluden desitjant-nos un “Bon dia” a tot drap, que s’agraeix, perquè et fa desitjar els dies que vindran. La vida continua...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
22/06/2022

TGN, botigues que tanquen

15/06/2022

Justícia injusta

08/06/2022

Boris Johnson i la democràcia anglesa

01/06/2022

Viatjar en català

25/05/2022

«Normal»: uns tios guais

18/05/2022

A l’inrevés: «unos payos aixaridos»

11/05/2022

Del FAC a Perpinyà

04/05/2022

El dur desig de durar

24/04/2022

Pare Massot, gràcies per tant

20/04/2022

Visca la República, però quina?

Participació