OPINIÓ

Feminisme dissociatiu i maternitats

«Ser mare no és una competició de 'a veure qui ho fa millor'. Però tampoc és ser l’Hermione Granger de la criança. No cal treure matrícula d’honor»

per Alba Carreres, 13 d'abril de 2022 a les 20:05 |
L’altre dia una amiga em comentava que n’està farta de seguir tantes expertes a Instagram, que sent angoixa cada cop que algú li diu que se suposa que als dos anys el seu fill ja hauria de fer frases i que no hauria de prendre biberó.

S’ha llegit tots els articles de criar.cat, segueix més de 300 comptes d’Instagram dedicats a les maternitats i criances, quan va al CAP és capaç de dir-li al pediatre del seu fill què té abans que li doni un diagnòstic. Fins ara només volia que la seva maternitat fos perfecta, però ara s'ha adonat que aquesta perfecció autoimposada només la porta a l’angoixa. 


Ens han educat en la cultura d'"ho he de fer tot" i "tot ha de ser de 10". El fet de treure bona nota en tot, sense valorar l’esforç, els gustos o preferències de cadascú, tothom tallat pel mateix patró. I, en especial, això ha passat amb les dones amb referents de girlboss, una Mary Poppins "pràcticament perfecta en tot" o un "no és leviosa, és leviosá" de l’Hermione. 

Se suposava que havies de ser "la millor" si volies ser "la barrufeta" del grup. La que destaca en tots els aspectes. I això genera una pressió, una angoixa anticipada, una autoexigència molt difícil de portar.


Últimament, es parla i força de la reivindicació de la mediocritat, el dret a ser un desastre perquè ens hem educat en un entorn que ens ha gravat a foc el missatge de "voler és poder". Doncs mira, no. De vegades es vol i no es pot.

Les companyes Anna Pacheco, Henar Álvarez, Ofèlia Carbonell o la Sara Montesinos, entre moltes altres que no em vull oblidar, n’han dedicat columnes, i fins i tot podcasts. Han reflexionat sobre el concepte de feminisme dissociatiu, un terme definit per l’autora Emmeline Clein l’any 2019 per descriure les noves generacions de feministes, que després del moviment MeToo s’han vist superades per la frustració.


Permeteu-me aportar el meu granet de sorra en aquest debat. Davant dels referents que hem xuclat tant les early, però especialment les late millenial, d’entrega absoluta a la recerca d’informació i pràcticament el vòmit d’aquesta, tot molt fil per randa i net i polit i el "fear of missing out" de tot allò que ens envolta, quan apareix una altra personeta pel mig que et canvia l’ordre de les prioritats, la mirada canvia. 

Quan algunes d’aquestes dones hem estat mares, aquesta pressió, aquesta autoexigència, el fet que tot sigui perfecte, encara ha estat més difícil de portar. Perquè qui ha estat mare sap que ho pots planificar tot a la perfecció i després les necessitats dels infants s’han imposat de tal manera que res ha estat com esperaves.

El còctel Molotov que representa el fet de tenir tanta informació a l’abast, les emocions i instints que afloren quan tens una criatura a càrrec i la necessitat de voler-ho fer tot perfecte, genera una tensió molt difícil de suportar. 

La pandèmia ha fet que a més les mares no ens puguem veure tant, no puguem explicar-nos i compartir experiències. Les xarxes socials han estat pràcticament l’única via d’on hem tret informació. I això ha estat terrible per la nostra salut mental i per aquelles que la societat ens ha fet creure que hem d’estar sobreinformades, que hem de saber de tot millor que ningú. 

Constantment estem comparant, si el meu fill fa això o això altre, jutjant, si l’altra treballa o li dona tot el dia el pit, sabem a la perfecció què ha de fer l’infant a cada etapa del seu desenvolupament, amb quin to de veu cal parlar-lo i fins i tot quines seran totes les seves pors per anticipar-nos i comprar-li un conte, no fos cas que demà l’àvia es mori i no li hagi parlat de la mort. Ser mare no és una competició de "a veure qui ho fa millor". Però tampoc és ser l’Hermione Granger de la criança. No cal treure matrícula d’honor.

Ja fa temps que ho reivindiquen des del Club de Malasmadres, també ho diu la psicòloga perinatal Paola Roig "No cal que siguem perfectes si som suficientment bones", o la doula i actiu Andrea Ros "Fes-ho com puguis". 

I no us enganyaré. La síndrome de la impostora és un fantasma que ronda tant en l’àmbit personal com en el professional i balla de la mà de la culpa. Jo ja fa temps que sé que hi són i els faig adeu amb la mà mentre busco una fita realista. El "tot anirà bé" és un mal company de viatge que ens condueix a l’engany i cap al desastre. 

No. No passa res per ser una mica desastres també en la criança de les nostres criatures, cal treure ferro i desdramatitzar aquesta perfecció autoimposada que tenim inculcada ja des de la nostra infància. Tampoc passa res perquè t’hagi caigut el xumet a terra i no l’hagis pogut rentar bé amb sabó especial per tetines. 

Perquè realment si volem surfejar l’equació de la felicitat ens hem de revisar i fer que el ball d’interessos i voluntats, tant de les teves criatures, les d’una mateixa i les de la unitat familiar estiguin ben alineades. I això passa per rebaixar també les expectatives. El món està plagat d’homes mediocres en posicions de poder i ningú els exposa. Com diu la Sara Gil Morales, abracem la mediocritat. També com a mares. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació