opinió

Jocs: sí o no, però

«Si definim bé el però, que és tot allò que convé el Pirineu, tant és el resultat del referèndum: sí o no»

per Josep Huguet, 12 d'abril de 2022 a les 20:00 |
L'hemeroteca no perdona. La proposta de Jocs Olímpics d'hivern la va fer l'alcalde Jordi Hereu a l'inici del 2010 sense haver-la pactat amb els seus socis de coalició, on Esquerra conduïa la regidoria de turisme, i sense haver consultat el Govern de la Generalitat on manava la mateixa coalició i on la responsabilitat de turisme l'exercia un servidor. Aquell dia estava precisament visitant l'estand de Turisme de Catalunya a FITUR on, per cert, havíem guanyat en diversos anys el premi a la millor exposició superant una etapa anterior de desori lamentable. La sorpresa de la notícia em va fer exclamar davant dels meus col·laboradors i fora de pantalla: això és una fantasmada. Frase que un agut periodista de l'ACN em va captar amb el següent enrenou.

Cal situar la proposta d'Hereu en una llarga tradició de Barcelona d'intentar, de vegades amb èxit, aprofitar esdeveniments extraordinaris per assolir la notorietat o les transformacions que li són negades per la seva posició subalterna a un estat centralista i madrilenyitzat. Una Barcelona estava acostumada a avançar a batzegades: Exposició universal de 1888, de 1929, jocs olímpics del 1992 i el darrer invent del Fòrum de les Cultures que va començar a fer figa, tant pel minso impacte com per la qüestionable solució urbanística del final de la Diagonal, bastant lluny de l'exitosa planificació de la Vila Olímpica del 92. L'alcalde Hereu en hores baixes va aixecar una nova llebre per veure si podia remuntar les enquestes. Immediatament tots els representants polítics del Pirineu, llavors en mans convergents, van aixecar la veu dient que l'opció no podia ser de Barcelona i que havia de ser dels Pirineus. I dotze anys després estem aquí.


Una majoria social del país- menys que abans- i els seus principals representants polítics ocupen l'espai sociovergent i continuen apostant acríticament pel Jocs d'hivern. Un govern de coalició on un membre de la coalició hi és totalment favorable i el principal partit de l'oposició també, obliga la presidència republicana a matisar, revisar i reconduir l'opció majoritària; i això s'aconsegueix d'entrada consultant el territori concernit que ara és clarament la vegueria del Pirineu i no Barcelona.

Un cop aclarit perquè hem arribat aquí vejam algunes qüestions derivades. Com en qualsevol referèndum les opcions són sí o no, sense matisos. Llavors apareixen uns argumentaris a una banda i altra que de tan demagògics els fan perdre credibilitat. Tant a la banda del sí com a la del no hi ha postures que rebutgen el referèndum per por de perdre'l.  Algú dels contraris diu que si s'hagués volgut fer bé la consulta es preguntaria a tot Catalunya i no només a la part suposadament beneficiada. Alguns càrrecs institucionals s'oposen a la consulta perquè diuen que les institucions comarcals i les patronals empresarials ja s'hi han posicionat a favor.


En ambdós casos mostren una falta de cultura en la democràcia directa o participativa. Titllar els referèndums de manipulables seria el mateix que titllar-ne les eleccions. La manera que la gent sigui menys manipulable és que s'acostumi a participar en consultes i així potser superaríem un xic el descrèdit de la democràcia representativa, terreny abonat pels populismes. A Suïssa els plebiscits se celebren tant pel conjunt de la nació com a escala de cantons. Mai he entès les reticències de gent que es diu progressista a l'exercici de la democràcia directa. De què tenen por? Que en alguns temes la gent voti en clau més conservadora? Doncs si és així vol dir que no han fet bé la feina de convèncer a aquesta població de la virtut de les posicions progressistes. Quan es frena la democràcia directa, per cert inexistent a Espanya- les costures s'estripen o bé per la banda dels populismes d'extrema dreta o pel qüestionament del mateix estat quan hi ha dinàmiques plurinacionals.

També hem sentit arguments de rebuig perquè són jocs olímpics espanyols. Tenint en compte que fins i tot la sanitat i l'escola són en darrera instància de competència espanyola no sé si s'aguanta el raonament. D'altres han aplaudit la consulta però han criticat la data de juliol dient que s'està de vacances. De vacances en l'època de màxima activitat agroramadera i en temporada alta de turisme? En quin món viuen aquest crítics? En canvi, els del sí a cegues neguen cap evolució previsible del clima que pugui deixar sense neu bona part del Pirineu, amb l'excepció de pistes com les de l'Aran i Boí. Alguns d'aquests, que formen part del nucli ventilat que encara dona la independència per demà, justifiquen el seu suport als jocs i a l'aeroport dient que la inauguració ja la farà la República catalana.


O bé, per part dels partidaris del no, l'exageració de l'impacte humà quan com a molt l'esdeveniment acollirà uns 4.000 esportistes, mentre ara mateix hi ha pics de presència tant a l'hivern com a l'estiu que poden ser similars i quan la mitja Marató de BCN acull 15.000 atletes. També el mateix COE, que ha estat amb raó molt criticat, posa límits tant a la construcció de cap gran infraestructura esportiva que no existeixi avui dia i obliga que s'utilitzi el parc hoteler actual; i en el cas que es construís algun habitatge, seria sempre en sòl urbanitzable i quedaria com a habitatges d'ús social, inexistent o gairebé inexistent al Pirineu en l'actualitat.
 
En fi, no continuo amb la llarga llista de rucades i desinformacions que es poden a arribar a dir quan es vol defensar des de prejudicis el sí o el no. I és per això que crec que abans del 24 de juliol ens mereixem conèixer el nou pla estratègic dels Pirineus, ni que sigui recopilant i posant al dia diversos plans anteriors que segur que no s'han acabat d'executar; començant pel pla de turisme de muntanya redactat en l'època del tan criticat tripartit, on ja es va abandonar el concepte de turisme de neu preveient que el Pirineu calia que ampliés la temporada amb turisme de patrimoni cultural, gastronòmic i esportiu de muntanya. Camí que de fet ja s'ha anat recorrent i que caldrà activar encara més

Per un Pirineu de turisme desestacionalitzat i que reactivi l'agroramaderia i l'explotació forestal amb indústries de transformació de proximitat, amb habitatge accessible als joves fora del mercat especulatiu de segones residències i amb comunicacions físiques i digitals homologables a la resta del país. Necessitem saber les responsabilitats de cadascú: d'Europa, de l'estat, de la Generalitat, de les institucions locals i dels privats en posar fil a l'agulla d'uns Pirineus que no siguin la frontera d'Àfrica o només reserves de llops i ossos. La principal espècie en extinció a la muntanya és l'home i cal la rehumanització del Pirineu pensada racionalment i compatible amb un model d'economia del bé comú i sostenible.

Llavors si definim bé el però, que és tot allò que convé al Pirineu, tant és el resultat del referèndum: sí o no; o, fins i tot, si en cas afirmatiu s'acaba presentant o no per culpa d'Aragó, o si obté la nominació o no. El però és que cal fer que allò necessari als Pirineus, sigui possible. En cas que hi hagi Jocs de forma més accelerada. Sense Jocs, amb un pla a pocs anys vista.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
02/08/2022

Relats

19/07/2022

Fiar i confiar

05/07/2022

Redibuixar el mapa

21/06/2022

Conservadors i reaccionaris

07/06/2022

Kafkià

24/05/2022

Quatre coses preocupants

10/05/2022

Llibertat, per a què

26/04/2022

L'estratègia i les eines

12/04/2022

Jocs: sí o no, però

29/03/2022

Spanish road movie

Participació