Els fets i les paraules

«Sense la definició d'un projecte de país sobiranista inclusiu i engrescador estem condemnats a una mena d’empat crònic»

per Enric Marín i Otto, 10 d'abril de 2022 a les 20:00 |
Recentment, Eduard Voltas ha publicat dos articles en aquest mitjà (“Un nou començament”, 1 i 2) que m’han semblat el balanç periodístic més lúcid i sincrètic del moment de l’independentisme i del país quan ja han passat més de quatre anys i mig des de  l’octubre del 2017. La publicació d’aquests dos articles ha coincidit en el temps amb tres esdeveniments carregats de significació: el comiat d’Elisenda Paluzie de la presidència de l’ANC, la renúncia de Jordi Sánchez a continuar al capdavant de Junts i la publicació del darrer baròmetre del CEO.

En el seu darrer acte litúrgic com a presidenta de l’ANC, Paluzie va insistir en la tesi que l’independentisme ja va guanyar, però que els seus líders no van saber o voler culminar el procés independentista. El vicepresident, David Fernández, va reblar el clau assenyalant els partits independentistes com a responsables de la renúncia. Una afirmació que, en termes d’interpretació de la realitat, està a l’alçada de l’afirmació del president Quim Torra quan va assegurar sense despentinar-se que l’autonomia, l’autogovern existent, és l’enemic de la independència.


Aquell mateix cap de setmana, Jordi Sánchez anunciava que es retirava de tota cursa per a dirigir el partit, tot demanat una candidatura unitària. Els cronistes han destacat algunes afirmacions més llamineres en termes de disputes partidistes intestines, però crec que l’afirmació més carregada de contingut polític en termes de partit, però també de moviment, és la que va fer en dir que “hem de ser prou madurs per entendre que els fets han d’acompanyar les paraules”. Ni més, ni menys. La distància entre la retòrica inflamada de personatges com Borràs, Canadell i la realitat de la societat catalana és tan gran, tan abismal, que Jordi Sánchez no s’ha vist capaç d’apropar-les. Dins de Junts hi conviuen sensibilitats i visions massa contradictòries. 

La publicació del darrer baròmetre del CEO ha estat molt rellevant. Com acostuma a passar amb la lectura pública d’aquestes aproximacions demoscòpiques, l’atenció s’ha centrat en les estimacions electorals. I té una certa lògica. És on s’expressen les previsions de les oscil·lacions de les relacions de poder partidistes. Però el més significatiu d’aquest baròmetre han estat dos fets que el fan singular. En primer lloc, que s’hagin fet públics per primer cop els mètodes usats per estimar com es repartirien els diputats en funció de les respostes recollides. Un exercici de transparència que reforça la credibilitat del CEO i del seu director. 


Però encara és més important l’enfocament de l’enquesta i la formulació de les preguntes. Un enfocament que permet que la radiografia resultant sigui molt útil i interessant, tant en termes d'auscultació general de la societat catalana, com en termes d’anàlisi del moment pel qual travessa el moviment sobiranista. Tots els partits polítics catalans (d’esquerres o de dretes, independentistes o unionistes) farien bé de fer una lectura atenta de la informació continguda en el baròmetre i prendre’n notes. Particularment, els tres partits amb més possibilitats de lideratge social i més vocació de govern: ERC, PSC i Junts.

Pel que fa a Junts, resulten particularment rellevants dues coses. En primer lloc, el seu electorat no creu de forma majoritària en l’estratègica contrària al diàleg, ni participa de la convicció que la materialització de la independència sigui un fet imminent. I, en segon lloc, tenen unes posicions ideològiques en termes socials més conservadores que les que insinuen alguns dirigents del partit. Pel que fa al PSC, mostra que no pot ignorar que, més enllà de les preferències inicials pel que fa a la independència, el dret a decidir està sòlidament instal·lat en la centralitat política catalana. Per això mateix, sense un projecte que redefineixi i reforci l’autogovern no podrà liderar el país. Finalment, en el cas d’ERC, queda clar que és qui més connecta amb el main street de la sensibilitat i les preocupacions de la societat catalana. Però també que encara té pel davant un llarg camí a córrer per tal d’apropar fets i paraules.


Les contradiccions que estan en l’origen del conflicte entre la voluntat d’autogovern de la societat catalana i els poders d’estat són reals, objectives. Afecten la cultura, l’economia i a la definició de la institucionalitat del país. També sembla cert que la superació d’aquestes contradiccions no serà immediata. Res ho fa pensar. El que sí que és segur és que sense la definició d'un projecte de país sobiranista inclusiu i engrescador estem condemnats a una mena d’empat crònic. La paràlisi (volguda pel PSOE) de la taula de negociació és el símptoma més evident. Pedro Sánchez sembla molt còmode davant l’opinió pública catalana i espanyola no volent parlar d’amnistia i del dret a l’autodeterminació en els termes plantejats per la part catalana.

Potser ha arribat el moment que l’independentisme mogui el tauler polític amb la voluntat d’activar l’imaginari de la mesa de negociació interpel·lant Sánchez amb la proposta d’una agenda de negociació que connecti plenament amb l’opinió més àmpliament majoritària de la societat catalana. Una proposta que també sigui més comprensible per a l’opinió pública internacional. Com? Obrint les opcions per fer més evident la naturalesa política del conflicte. 

La sentència del 2010 va trencar el pacte constitucional a Catalunya. En conseqüència, semblaria que reconduir la situació obligaria els poders de l’estat a assumir una reforma de la Constitució que habiliti una Catalunya sobirana en termes de fiscalitat i de llengua i cultura. Personalment, no ho crec possible. Però, sigui com sigui, és el reformisme espanyol el que s’ha de sentir interpel·lat a fer una proposta política a un conflicte de naturalesa estrictament política. Un conflicte de poder. I si no són capaços, que sigui evident davant l’opinió pública catalana i la internacional. De moment, els socialistes catalans i espanyols semblen encantats d’haver-se conegut donant a entendre que, en els termes plantejats per l’independentisme català, no estan obligats a respondre a res. Ni tan sols a convocar la taula. Potser el sobiranisme ho està posant massa fàcil a l’Estat. Cal apropar fets i paraules.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Enric Marín i Otto
Degà de la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, on també és professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura. President de Catalunya Sí. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
25/09/2022

​Populismes, democràcia i Catalunya

16/09/2022

Societat del coneixement, progrés i sobirania nacional

04/09/2022

La continuïtat del «nation-building» català

14/08/2022

Els Borbons i Simón Bolívar

31/07/2022

Borràs i el canvi de cicle

17/07/2022

La mesa de negociació, segona part

03/07/2022

​La política espanyola i la mesa de negociació

19/06/2022

​Tres escenaris: Europa, Espanya, Catalunya

06/06/2022

Canvi de rasant

22/05/2022

​El règim del 78 i la irresoluble diferència catalana

Participació