opinió

I si la immersió (també) era mentida?

«Fa temps que hem perdut de vista que la lluita per la llengua no està a les aules, està al pati, a les tauletes i xarxes socials»

per Joan Foguet, 5 d'abril de 2022 a les 20:00 |
Fa temps que sospito que la República ens ha fet perdre la nació, o gairebé. La república catalana no l'hem vist i la consciència nacional està vidriosa, més víctima de la hipermetropia que de la miopia, comencem a no veure-hi de prop. Malgrat que la velocitat de la política catalana és supersònica a l'hora de trobar i sobrepassar conflictes creats per ella mateixa cal parar atenció en l'acord interruptus sobre política lingüística de fa uns dies.

No fa ni dues setmanes ensopegàvem amb un acord entre ERC, Junts, PSC i comuns per pactar un nou marc normatiu que "blindés el català a l'escola". El motiu d'aquesta germanor era la sentència del TSJC per la que s'obliga al fet que un 25% de les classes es facin en castellà. En el seu moment el conseller Cambray va subratllar que la Generalitat no podia fer res per contravenir aquest mandat. En temps de descompte es va registrar una iniciativa per modificar la llei de política lingüística –que va néixer amb gran consens– amb l'objectiu de fer compatibles la llengua catalana i castellana sense percentatges. I després d'una polèmica de Twitter provocada per qui no veia clar aquesta mesura Junts se'n va desdir. Olé.

 
El problema no és la manca de densitat dels acords a Catalunya, ni tan sols que un grup parlamentari s'ho repensi hores després de sumar-s'hi, o que si un altre fa trampa. El que corprèn és que amb tot estem veient que de nou a Catalunya el rei va nu. I en aquest cas la immersió lingüística -que sempre diem que és un model d'èxit avalat pel Consell d'Europa- està en crisi. Perquè ara, dècades després, i també gràcies a una tensió dramàtica amb el col·lectiu de mestres i professors, ens adonem que la panacea de la immersió no és tal, que en el fons tant de bo es pogués aplicar la sentència del TSJC i que les classes fossin un 75% en català. Ja que aquest sil·logisme seria fàcil de fer. Per què el president Aragonès -i totes les forces catalanistes- no han sortit a la càrrega amb aquest argument? Reclamant que tres quartes parts de les hores lectives siguin en català per llei? Doncs perquè la immersió és un unicorn intocable. I som el país dels símbols que sovint en comptes d'inspirar-nos són tan sols una nosa pesadíssima.

 
Un recent estudi del Síndic de Greuges sobre els usos lingüístics a les escoles de tot el país subratlla que si s'apliqués la sentència del TSJC "s'agreujarien les disfuncions" del sistema educatiu i el castellà tindria en realitat una presència a l'aula del 35%, perquè ara ja hi ha un fort component bilingüe a les classes que els tribunals no estan tenint en compte i caldria afegir-hi, a més, una matèria més íntegrament en castellà. I la immersió? Doncs l'unicorn va nu. Ens hem volgut creure que tenim un país que no existeix. Un món en què tothom declama Víctor Català o Gabriel Ferrater al pati en comptes de recitar cançons de reggaeton i brometes del Rubius. I el més greu és el que hem trigat a despertar del son dels justos. Molts han preferit creure que a les escoles catalanes tot era com una comèdia costumista de TV-3, com si els professors sortissin de les Teresines i els alumnes fossin els de l'extinta família del Super 3. De nou, els símbols i l'immobilisme feliç.

 
Soc fill de la immersió lingüística, que vaig mamar en escola concertada i en escola pública. Als que venim de la dècada del "Naranjito" no només ens va recuperar amb oficialitat i vigor la llengua del país, se'ns va posar en comunicació directa amb una altra part del país que pensava, sentia i estimava en una altra llengua. Un sol poble, sí. La immersió llavors va acoblar dues realitats sociolingüístiques que no només van aprendre a conviure, van sumar-se sense trepitjar-se. I segurament això ha estat un èxit per dues generacions. Però la Catalunya multilingüística d'avui -més de 300 llengües parlen els alumnes catalans- té molts i diversos reptes que cal repensar. I no em refereixo a les actuals queixes laborals dels docents ni a les teoritzacions dogmàtiques d'alguns filòsofs de pa sucat amb oli.
 
El problema del català no és el castellà, o no només. Òbviament, el castellà és una llengua potentíssima, amb tot l'aparell de l'Estat darrere, amb un ecosistema mediàtic sensacional i amb una cultura universal que fa que sigui un dels grans idiomes del món. I jo vull que a l'escola catalana s'aprengui tot d'aquesta llengua i cultura, no només perquè més de la meitat dels ciutadans ho tingui com a materna, és que suma. I això no hauria de fer tremolar el català, ni els catalanoparlants. Cal continuar promovent la llengua i la cultura catalanes, mereixen i necessiten protecció, però també intel·ligència i amb voluntat de seducció i una mica de filldeputisme. Tenim un nou Pacte Nacional per la Llengua. Tant de bo sigui un nou impuls. Tanmateix, crec que fa temps que hem perdut de vista que la lluita per la llengua no està a les aules, està al pati, a les tauletes i xarxes socials. Perquè el nostre melic avorreix molt.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Joan Foguet
Un català de Barcelona i boig del Twitter. Periodista grafòman. Militant i vigilant de @Periodistes_org i @grupbarnils. A la pràctica: acció en mitja dotzena de redaccions periodístiques (La Razón, Actual, Expansión, El Punt, El País i més). Més a www.joanfoguet.cat i a @joanfoguet.
10/08/2022

La caravana com a metàfora

26/07/2022

Que no, que res tornarà a ser com abans

12/07/2022

Un pa com unes hòsties

28/06/2022

Fart de ser un desagraït

14/06/2022

Menteix la Primavera?

31/05/2022

Aquest any toca tenir alcaldessa

17/05/2022

Chanel i la nostra estupidesa

03/05/2022

Omeprazol per l’esquerra de debò

19/04/2022

Ningú vol la unitat, i està bé

05/04/2022

I si la immersió (també) era mentida?

Participació