1 de 10
OPINIÓ

​«Les noies» al Camp Nou

per Maria Vila Redon, 1 d'abril de 2022 a les 20:00 |

«Semblava ben bé que, enmig de la desesperança de la política institucional, busquéssim un lloc on abocar tota la nostra energia i la nostra il·lusió»

Aquesta informació es va publicar originalment el 1 d'abril de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Vaig tenir una mica sensació d’inici del procés quan l’altre dia l’speaker del Camp Nou va anunciar que s’havia superat el rècord d’assistència a un partit de futbol femení. 91553 persones van omplir el Camp Nou amb una entrega i una fal·lera que feia molt de temps que no s’hi veien. Semblava ben bé que, enmig de la desesperança de la política institucional, busquéssim un lloc on abocar tota la nostra energia i la nostra il·lusió, on poder tornar a fer rècords i viure dies històrics. Amb el futbol femení l’hem trobat, almenys una mica.

A la classe política li va faltar temps per fer-se seu el triomf, que no era el resultat, sinó el rècord d’assistència. En aquell entusiasme generalitzat, que obviava tot un 5 a 2 contra el Reial Madrid (a qui s’ha de voler humiliar sempre), també hi havia una mica d’aquest menyspreu cap al futbol femení. Estic segura que la immensa majoria del públic que omplia les grades no tenia ni idea (com jo) de l’alineació del Barça, i que, si ens haguessin fet pagar per veure aquest partit, potser no s’hauria omplert. 


Ara bé, i assumeixo el risc de la cursileria: feia molt de temps que no gaudia d’un espectacle tan emocionant. Les graderies eren una festa i hi havia un munt de nenes i adolescents contentes de poder-se emmirallar en algú. Vaig recordar aquells partits de l’hora del pati en què era l’única noia, i que mai em va passar pel cap apuntar-me a futbol malgrat que era una de les coses que més gaudia. Simplement, fa 25 anys, jugar a futbol en un equip amb altres noies no era una possibilitat. No existia. 

Avui, les nenes no només poden tenir referents sinó que poden veure-les jugar al Camp Nou, i poden sortir-ne pensant que algun dia elles també hi jugaran, que és el que fan els nens quan surten del Camp Nou. Hem de suposar que serà així a partir d’ara, i que el partit de dimecres va ser realment un canvi d’era. Que d’aquí a quatre dies el futbol femení també generarà ingressos grossos i que l’estadi Johan Cruyff es quedarà petit aviat. 


Enfilant el camí cap a casa em vaig preguntar si, més enllà del processisme del rècord i les xifres, aquesta emoció no era una mica com l’emoció del principi del procés, en què tots anàvem borratxos de cofoisme i vanitat i estàvem contents de formar part d’una cosa que ens transcendia i ens posava al podi de la millor gent del món. Al cap de 24 hores em va passar l’emoció, però que bonic que va ser (el partit, no el procés).

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Maria Vila Redon
Advocada. Escric i xerro on em deixen, i com a bona catalana faig coses. Em molesta especialment que les circumstàncies m'obliguin a defensar posicionaments que en una situació de normalitat no defensaria, però suposo que ja es tracta d'això. Viure és prendre partit, i a vegades m'espanto si veig que em modero.
Més articles de l'autor
11/11/2022

Fins que torni Netanyahu

14/10/2022

Les llàgrimes de Turull

16/09/2022

L’estratègia que no ha existit mai no es pot trencar

22/07/2022

Un «me too» periodístic?

24/06/2022

L'última resolució sobre Israel

03/06/2022

Com ha anat tot això del català a l’escola

06/05/2022

​Un altre article sobre «Alcarràs» (i nosaltres)

01/04/2022

​«Les noies» al Camp Nou

04/03/2022

La guerra dels «deeply concerned»

04/02/2022

L’enèssim sainet parlamentari

Participació