opinió

Spanish road movie

«S'ha constatat la subalternitat de la cúpula del PSOE amb relació a les oligarquies, en aquest cas, elèctriques»

per Josep Huguet, Barcelona, Catalunya | 29 de març de 2022 a les 20:00 |
En una sola setmana han desfilat davant dels nostres ulls els diversos paisatges pels quals transcorre el viatge gens iniciàtic del govern del PSOE. S'ha constatat la subalternitat de la cúpula del PSOE amb relació a les oligarquies, en aquest cas, elèctriques. Sánchez ha implorat que des d'Europa permetin l'excepció ibèrica amb relació al gas, gest no criticable, però insuficient perquè amaga un doble problema estructural. Primer, la manca de voluntat de fer pagar a les companyies energètiques la crisi, via impostos sobre beneficis extraordinaris o imposant rebaixes en el preu de l'energia com han fet altres governs europeus i no precisament d'esquerres. Segon, hi ha les resistències a abandonar l'autarquia davant d'Europa heretada des de l'època de Felip II i que culminà amb la via d'ample espanyol i les suposades neutralitats en les dues guerres mundials per evitar que la dinàmica democràtica dels guanyadors aliats arrossegués als règims podrits de la Restauració i el franquisme.

La resistència a la connexió ferroviària, elèctrica i gasística té també una constant històrica: castigar l'eix mediterrani i deixar Catalunya en un racó. Quan la Comissió Europea deixa en mans dels líders intervenir en el mercat i hi ha estats com França que es plantegen la renacionalització de les productores d'energia, el govern del PSOE es queda palplantat davant de les companyies que declaraven el 2021 els següents beneficis: Iberdrola, 3.900 milions; Endesa, 1.900; Naturgy, 1.200; BP, 6.615, Repsol, 2.499; Cepsa, 661. Ara bé, totes elles amb els consells d'administració plens d'exmembres del Govern i d'altres aparells de l'estat a través de les portes giratòries.


Aquesta setmana ha culminat el viratge del Govern de Madrid respecte al Sàhara. Interessos històrics del lobby terratinent i miner que ja amb els ministres Carro i Solís en el penúltim Govern Arias Navarro i com a primera acció d'Estat de Juan Carlos, amic de la monarquia alauita, van propiciar la Marxa Verda. Ara l'han consumada pels mateixos interessos, afegint-hi l'ús de les migracions pròpies i subsaharianes per part del Marroc com una arma de desestabilització. Recordi's la boira que cobreix les connexions amb l'imam de Ripoll del CNI i els serveis secrets alauites.

Aquesta setmana també, el Govern, amb l'excusa d'Ucraïna, ha justificat un increment en defensa que en realitat ja fa temps que es dóna. L'exèrcit té gairebé 120.000 integrants en actiu i ràtios desproporcionades entre militars de més rang i soldats rasos. Els 10.155 milions oficials de pressupost per al 2022, per exemple, no inclouen els 1.231 milions dedicats a organismes autònoms de Defensa i els 322 milions per al CNI. Tampoc els 3.521 milions de la Guàrdia Civil –és també un cos militar– i els 4.514 milions de seguretat social, pensions de militars i dels familiars dels que van lluitar a la Guerra Civil i del fons de la mútua de l'Institut Social de les Forces Armades i moltes altres partides que donen un total real de 22.949 milions, el doble del pressupost teòric. O sigui a prop de l'1,8% del PIB, a tocar del 2% que demana l'OTAN.


També aquests dies, el fins fa pocs anys cap de l'exèrcit Juan Carlos ha rebut una plantofada de la justícia britànica que li nega la immunitat i el pot jutjar per assetjament amb amenaces de mort proferides a Corinna per membres dels serveis d'intel·ligència espanyols. Un membre de la fiscalia espanyola encara ha tingut la barra de criticar la justícia britànica per fer la feina que la justícia espanyola no ha fet.

I en pocs dies de diferència sengles sindicats de la Guardia Civil i la Policia de Cataluña exigeixen l'execució del 25% de castellà en tots els centres educatius, donant a la resolució judicial el caràcter repressiu que li mancava. I, per altra part, la comissària en cap de Pontevedra justifica l'actuació brutal de la policia a Catalunya i proclama: "Ya les gustaría a algunas que las violara un antidisturbios". Ha estat cessada, però el tema de fons en ambdós casos és que el franquisme està plenament arrelat en els cossos militars, judicials i policials. VOX n'és la branca política explícita, mentre el PP es reserva el paper implícit.


Així que quan el PSOE aquesta mateixa setmana ha impedit que el Congrés investigui la massacre del 3-Març de 1976 de Vitòria (5 morts i 150 treballadors ferits) que involucraria directament a molts dels fundadors del PP, acaba de demostrar que actua com a pilar bàsic de la continuïtat del franquisme en l'actual marc polític.

Si Felipe González empès pels electors per completar la reforma pactada va utilitzar l'allau de vots per a consolidar regressivament el pacte amb el tardofranquisme, Zapatero aprofità la primera empenta progressista per acabar amb el llegat Aznar per acabar pactant amb el centredreta català i deixar intactes els grans temes pendents de canvi. I ara, Sánchez aprofita el suport de Podemos i el puntual d'altres esquerres nacionals per introduir millores cosmètiques sense abordar seriosament cap dels temes que s'han evidenciat en la darrera setmana. Al contrari, en molts casos abona les posicions més reaccionàries.

Llavors, si com indiquen algunes enquestes el PSOE està baixant, VOX s'ha situat en segona posició per davant del PP i guanya ja en 20 províncies, Podemos s'estanca i les úniques que resisteixen són les esquerres nacionals i algun nacionalisme històric, que Sánchez no ens vingui amb l'espantall de l'extrema dreta. Com va dir Rufíán en el Congrés, assumint una part d'autocrítica, les esquerres no ens expliquem bé; i allà on no hi ha explicació clara hi entra VOX. Però està clar que el problema de Sánchez no és no saber-se explicar, sinó no voler fer-ho perquè participa del concepte autoritari de l'Estat. Ens trobem, un cop més, al final dels remakes repetitius de les spanish road movies on un PSOE d'entrada progressista al cap de dos anys, com a molt, esdevé el principal guardià de l'estructura oligàrquica del poder a Espanya. Llavors, ja sabem com acabarà la tercera versió d'aquesta road movie, on canvien els actors però no el paper que representen. Al final d'aquest trajecte, com en un flashback, tornaran els falangistes. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
02/08/2022

Relats

19/07/2022

Fiar i confiar

05/07/2022

Redibuixar el mapa

21/06/2022

Conservadors i reaccionaris

07/06/2022

Kafkià

24/05/2022

Quatre coses preocupants

10/05/2022

Llibertat, per a què

26/04/2022

L'estratègia i les eines

12/04/2022

Jocs: sí o no, però

29/03/2022

Spanish road movie

Participació