OPINIÓ

Llengua i projecte nacional

«Un projecte nacional mai no ho serà del tot si discrimina, ja a l’escola, els que no són catalans d’origen, però sí que ho són per voluntat»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 30 de març de 2022 a les 20:00 |
Fatiga haver d’insistir, un cop i un altre, en obvietats. Un projecte d’emancipació nacional, en el món occidental, industrialitzat i tecnificat, ha de tenir, si més no, tres objectius clars a assolir: la plena normalització de la identitat cultural que permet parlar d’identitat nacional; la millora del benestar material de la població i de les condicions de vida dels sectors socials històricament més desafavorits i, finalment, l’avenç significatiu en la regeneració i més gran qualitat de la democràcia, per a fer-ne un sistema polític més viu, dinàmic i participatiu.
 

És ben clar que els dos darrers objectius poden ser també aspiracions desitjables, permanents, per a les comunitats nacionals que ja tenen assolit el primer, el del reconeixement de la seva existència com a societats nacionals diferenciades, perquè ja han resolt el seu accés a l’estatalitat, en forma d’estat independent i sobirà. No parlo, només d’estats com França, Espanya, Alemanya o el Regne Unit, sinó d’altres de dimensions geogràfiques i demogràfiques semblants, o fins i tot inferiors, al cas català, com ara Noruega, Suècia, Finlàndia, Islàndia, Holanda, Dinamarca, Àustria, Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Grècia, Portugal, Luxemburg, Malta, etc.
 

Tenir enllestit el primer objectiu facilita, enormement, la lluita constant per avançar cap als altres dos restants, circumstància impossible amb l’assignatura pendent d’una identitat nacional permanentment qüestionada, agredida i esfilagarsada, sense disposar d’un estat nacional propi. Segles d’opressió nacional reiterada sobre una població concreta, la seva llengua i la seva cultura, acaben provocant un estat mental d’alienació nacional pel qual la identitat pròpia esdevé provinciana, irrellevant, pura romanalla folklòrica al costat de la llengua, la cultura i la identitat de la nació dominant que sí que disposa de tots els recursos econòmics i tècnics, així com d’instruments legals coercitius per imposar la seva hegemonia mentre avança la substitució de la llengua dominada i el deteriorament accelerat de la seva qualitat lingüística.
 

És ben paradoxal, en el nostre cas, que hagi estat durant la darrera dècada, justament l’única en la nostra història que Catalunya ha disposat d’un govern independentista, durant la qual el retrocés del català en l’àmbit públic s’ha precipitat i s’ha fet més evident i alarmant. Tant com perquè, per als partits independentistes que governen (és una manera de parlar) Catalunya, com per al mateix projecte d’independència del Principat, la batalla històrica per la plena normalització del català, en tots els àmbits d’ús, ha deixat de ser una prioritat. Sorprenentment, com més s’ha estès el desig d’independència, més ha reculat l’ús social del català i la consciència lingüística dels votants independentistes i dels que no en són.
 
El darrer episodi dels quatre principals grups parlamentaris de la cambra, amb els habituals jocs de mans característics de certes sigles que tremolen al primer tuit, n’és la prova més recent. La seva proposta de modificació legal, presentada per portaveus desconeguts, com si als habituals els fes vergonya, i pels mitjans de comunicació afectes al règim, fa bandera de la iniciativa parlamentària com una bona solució per al català, com si dient-ho expliquessin la veritat i ja en tinguessin prou per tranquil·litzar les seves consciències.
 
Hi ha qui sembla pensar més en les pròximes municipals que en les pròximes generacions. I alguns es deuen haver cregut i tot que la catalanitat cultural i lingüística és una nosa per a la independència quan, de fet, al llarg de la història la incorporació voluntària a aquesta catalanitat era l’instrument més clar de nacionalització, d’assumpció d’uns referents, uns símbols, unes emocions, uns interessos que són els que acaben definint una nació per la pràctica.
 
Candel, Benet, l’Assemblea de Catalunya, el PSUC de l’antifranquisme i tants altres van situar la construcció d’una societat nacional diferenciada, com un sol poble, com el més important objectiu civil a aconseguir. Per aquest motiu, els promotors de l’escola catalana a Santa Coloma de Gramenet el que estaven dient és que volien ser ciutadans de primera a la terra que els havia acollit, per això volien que els fills fossin escolaritzats en la llengua pròpia d’aquesta terra i no en una altra, per no ser sempre discriminats, condemnats ells i els seus descendents, ja nascuts aquí, a ser immigrants tota la vida.
 
La proposta dels quatre, si bé no entra en percentatges, sí que avala no sols l’aprenentatge de les llengües oficials (també l’occità d’Aran i només allà?), sinó també EN les llengües oficials. Vet aquí, doncs, la importància d’una simple preposició, dues lletres que poden capgirar encara més la història. En una societat on es parlen més de 300 idiomes i amb una llengua pròpia secularment prohibida, perseguida i avui encara minoritzada, és imprescindible i urgent tractar tothom igual, escolaritzant tothom EN català, com França ho fa en francès, Espanya en espanyol i Alemanya en alemany. A tot arreu fan immersió, però només aquí hem de donar-ne explicacions, justificar-nos-en i cedir. No falla l’escola, que proporciona el coneixement de l’idioma, sinó la societat, que en determina l’ús. I la proposta de modificació el que fa és contribuir a normalitzar, més encara, l’ús del castellà a Catalunya.
 
És una irresponsabilitat civil, socialment classista i lingüísticament discriminatori no aplicar plenament la immersió allà on més convé, on la llengua familiar no es correspon amb la pròpia del país. Un projecte nacional mai no ho serà del tot si discrimina, ja a l’escola, els que no són catalans d’origen, però sí que ho són per voluntat. Intranquil·litza que la guàrdia civil demani l'”execució immediata”, vull creure que de la sentència, com l’entitat Hablamos Español, confirmant, per tant, que el català no és espanyol, mentre uns jutges que no són sociolingüistes discriminen i menyspreen el català en el 93% de la seva activitat. Els diputats independentistes haurien de pensar-s’ho dos cops abans d’avalar individualment amb el seu vot aquest nyap, perquè també seran responsables de les conseqüències nefastes per a la llengua.
 
És exponent de la nul·la importància donada a l’idioma que mai no s’hagi exigit al govern espanyol del PSOE la retirada del recurs presentat pel govern espanyol del PP com a condició a canvi d’apuntalar-los al govern gràcies al vot de diputats independentistes. És pel manteniment d’aquest recurs que ha estat possible la sentència del 25%. No voldria que acabéssim sent independents sense llengua, en un país on la gent vindrà a aprendre espanyol, com a Irlanda, on es va a aprendre anglès. La independència i el projecte nacional que molts volem és independència i projecte amb la llengua nacional que ens fa diferents i insubstituïbles en la nostra contribució al patrimoni cultural de la humanitat: el català de tothom i per a tothom, sempre i en tot lloc.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
22/06/2022

TGN, botigues que tanquen

15/06/2022

Justícia injusta

08/06/2022

Boris Johnson i la democràcia anglesa

01/06/2022

Viatjar en català

25/05/2022

«Normal»: uns tios guais

18/05/2022

A l’inrevés: «unos payos aixaridos»

11/05/2022

Del FAC a Perpinyà

04/05/2022

El dur desig de durar

24/04/2022

Pare Massot, gràcies per tant

20/04/2022

Visca la República, però quina?

Participació