OPINIÓ

Enraonar amb el diable

«Confio, espero i desitjo que sigui cert, que hi hagi catalans que s’hagin trobat amb russos, nord-americans, andorrans i súbdits del Vaticà, entre molts altres, inclòs el sursum corda, si molt convé»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 23 de març de 2022 a les 20:00 |
És cosa sabuda que els estats tenen el monopoli -i la justificació- de la violència. I no sols d’aquesta, sinó també del relat públic de la realitat, del que ocorre i del que no, de la bondat o de la maldat de les accions, dels gestos i de les paraules. I també dels contactes i de les relacions. Com recordava un periodista espanyol en un programa espanyol d’una televisió espanyola en espanyol: “Sí, és cert, tots els presidents del govern espanyol han parlat amb els seus homòlegs de Rússia, inclòs Putin i els seus representants. Però és que no es pot comparar ni oblidar que Espanya és un estat i Catalunya, no”.
 

De fet, ni que en ens vingués de gust, si una cosa no podem oblidar és que Espanya és un estat i Catalunya, no. Tots els governs espanyols han tingut ambaixada a Rússia i el mateix J. A. Samaranch en va ser ambaixador. I primer amb l'URSS, a partir de 1963 quan es van anar reprenent també relacions diplomàtiques entre l’Espanya franquista i l’estat soviètic, i després amb Rússia, les ambaixades s’han mantingut.
 

Els estats també parlen amb les organitzacions armades clandestines existents a l’interior del seu territori, com el Regne Unit ho va fer amb l’IRA i de Suárez ençà tots els governs espanyols ho van continuar fent amb ETA. En tant que estats, ells en tenien també el monopoli legitimador de la paraula, el que ells feien era normal, fos a Noruega, a Algèria, a França o a Suïssa. I, fins i tot, apel·laven sovint al sentit comú i de responsabilitat per tal de justificar-ho, però criminalitzaven qualsevol altre actor que fes el mateix que ells feien amb tota impunitat: reunir-se i parlar.
 

Sé de què parlo perquè ho vaig patir quan vaig sentir-me un cop i un altre que “aquestes coses només les poden fer els estats”. Fins i tot el màxim representant d’un grup parlamentari autoanomenat “nacionalista” m’etzibà: “Vostè qui s’ha pensat que és?”, una manera de recordar-me que no representava cap estat. Bé prou que ho sabia...
 
En plena guerra d’independència d’Algèria, els representants de la República francesa i del Front d’Alliberament Nacional d’Algèria (FLN) es reunien per parlar, mentre uns i altres es mataven a Algèria i a França. Fins i tot, ara mateix, des del sofà de casa podem veure com russos i ucraïnesos, malgrat els drames quotidians a Ucraïna i als dos territoris que se’n separaren, s’asseuen i parlen, mentre les bombes de la guerra sonen com a perversa música de fons, incessantment.
 
Parlant, la gent s’entén. I si no s'entén, s’escolta. I si no s’escolta, almenys no fa una cosa pitjor. Tenir relacions diplomàtiques amb altres estats no implica identificar-se amb el règim polític que hi sigui vigent, ni amb les seves accions, ni els seus lideratges. Que se sàpiga, el Regne d’Espanya no ha tancat la seva ambaixada a Rússia, ni n’ha retirat l’ambaixador, ni els altres membres de la legació a Moscou, ni n’ha expulsat els diplomàtics russos d’Espanya.
 
I això no vol dir que s’identifiqui amb els procediments de Putin, el seu discurs i la seva deriva tsarista-estalinista. Parlant del camarada Stalin, a qui sembla que per aquests verals encara hi ha qui enyora, el 23 d’agost de 1939 va fer possible el pacte germano-soviètic amb l’Alemanya de Hitler, conegut com a pacte Mólotov-Ribbentrop, els respectius ministres d’Exteriors, pel qual Hitler i Stalin es comprometien a no agredir-se, pacte que va deixar amb el cul enlaire i sense arguments de defensa els comunistes d’arreu del món, catalans inclosos.
 
Que qui ha estat cap de l’Estat espanyol durant quatre dècades visqui ara com ha viscut sempre (com un rei) als Emirats Àrabs Units, amb un xeic titular sospitós d’assassinats selectius, on s’aplica la pena de mort, on la democràcia és del tot absent i on el rei espanyol la fa petar al costat d’un traficant d’armes perseguit per la “justícia” espanyola, amb escortes pagats entre tots, això es veu que ho hem de veure com a normal, perquè és qüestió d’estat.
 
Així les coses, que hi hagi catalans que aspirin que el seu país tingui estat i que, per aconseguir-ho, es reuneixin i enraonin amb representants oficials, oficiosos o propers a governs de diferents indrets del món, és també del tot normal. Ho han fet, ho fan i ho faran els representants polítics de totes les nacions immerses en un procés d’emancipació nacional com se suposava  -se suposa, encara?-  que és el procés independentista català.
 
Vista la desproporció de mitjans entre Espanya i nosaltres, la fragilitat de conviccions, la mediocritat política, la manca de coneixements històrics i l’absència de sentit d’estat de no pocs dels nostres dirigents, no és gens estrany que passi el que passa i que sentim el que sentim. Ramon Torrella, arquebisbe de Tarragona entre 1983 i 1997, afirmà, amb relació a possibles trobades amb l’organització armada basca, que per posar fi a la violència “calia enraonar fins i tot amb el diable”.
 
Ara hem vist afirmacions de criminalització i ridiculització d’hipotètiques trobades entre catalans i russos, amb el rerefons de la independència catalana, sense recordar que, el 1925, F. Macià, fundador d’un partit que es diu ERC, va fer el mateix, anant ell personalment a Moscou en recerca de suport. Si l’afirmació no és certa, es tracta, simplement, de pura intoxicació. Però, si és veritat, denunciar-ho públicament i, a més, responent a un periodista de la ultradreta nacionalista espanyola, legitimant-ne el  mitjà, llavors ja no és intoxicació, sinó simple delació.
 
Confio, espero i desitjo que sigui cert, que hi hagi catalans que s’hagin trobat amb russos, nord-americans, andorrans i súbdits del Vaticà, entre molts altres, inclòs el sursum corda, si molt convé. I me’n sentiria ben satisfet si, amb la mateixa convicció amb què ho hagin fet, tinguessin la fermesa i l’aplom de desmentir-ho públicament, de forma rotunda i solemne, com els diplomàtics més professionals del món mundial. Un dia, n’estic segur, ens deixarem de romanços i començarem a fer política si, de debò, això “nostre” va de bon de veres, que diuen cap a llevant. I jo que ho pugui veure!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
22/06/2022

TGN, botigues que tanquen

15/06/2022

Justícia injusta

08/06/2022

Boris Johnson i la democràcia anglesa

01/06/2022

Viatjar en català

25/05/2022

«Normal»: uns tios guais

18/05/2022

A l’inrevés: «unos payos aixaridos»

11/05/2022

Del FAC a Perpinyà

04/05/2022

El dur desig de durar

24/04/2022

Pare Massot, gràcies per tant

20/04/2022

Visca la República, però quina?

Participació