OPINIÓ

A tot 10, b7s i gra6!

«Hem de disposar d’unes modalitats de llengua per a cada àmbit d’ús, inclòs l’àmbit més jove, més informal, més divertit, més transgressor i menys convencional»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 16 de març de 2022 a les 20:00 |
L’arribada de població forània a l’àrea catalana és una constant regular ja des del segle XVI amb occitans i francesos, els quals s’anaven incorporant amb naturalitat a la societat i assumint-ne com a pròpies llengua i cultura, com sempre havia passat fins fa mig segle amb les arribades posteriors d’altres orígens. Aquest fenomen, doncs, no és nou en absolut, però sí que ho és la intensitat dels corrents migratoris arribats a l’àrea catalana les darreres dècades, amb totes les conseqüències que això comporta sobre l’ús de la llengua, parlada en diferents Estats i havien de patir-ne la minorització creixent pel pes abassegador i la funció substitutòria de l’espanyol o el francès, en l’àmbit lingüístic propi on la llengua d’acollida no és el català, sinó una altra.
 

En aquestes circumstàncies, considerant, a més, aquella “predisposició indígena” a la dimissió lingüística que ja denunciava Joan Fuster, que el català esdevingui la llengua pública comuna, parlada per tothom, arreu i en qualsevol circumstància, exigeix un esforç titànic i un compromís permanent per part dels que volem un futur digne i de plenitud per a l’idioma nacional, amb l’objectiu de superar els obstacles que ho impedeixen i que aquest tingui utilitat per a viure, prestigi per a conviure i, per als més joves, capacitat per transgredir els hàbits convencionals.
 

El primer d’aquests problemes a resoldre és, a parer meu, la manca habitual de comunicació interdialectal entre les diferents variants de la llengua, de manera regular, quotidiana i natural. I, un altre, la percepció del català com un idioma de les generacions més grans, vist com a antiquat en segons quins àmbits, vinculat sobretot al folklore, la literatura o a l’alta cultura humanística i tingut per inapropiat per a vehicular els sentiments, preocupacions i rebel·lies de la gent més jove, des del rap, una pintada en un mur, un missatge al telèfon, un vídeo o un muntatge audiovisual a la xarxa, amb algun text escrit inclòs. En el medi urbà, clarament, té dificultats per aparèixer com la llengua dels joves.
 

En contrast amb el que ocorre amb els dos idiomes més pròxims, l’espanyol i el francès, on a més del model estàndard no hi són gens estranyes les diferents variants territorials, siguin europees, americanes o africanes, l’hegemonia absoluta del barceloní i la presència a tot estirar anecdòtica d’altres dialectes o subdialectes és una evidència. I això explica per què, segons una enquesta de la Plataforma per la Llengua, hi ha tanta gent que creu, sorprenentment, que el català parlat fora del Principat no és català sinó que es tracta de llengües diferents.
 
Per posar fi a aquesta percepció, que va contra la ciència, la lògica i la realitat, cal convertir en normal la convivència de les diferents variants de l’idioma comú, els molts accents de la mateixa llengua. Cal fer-los presents en els mitjans de comunicació escrits i audiovisuals, amb l’intercanvi normal d’espectacles, siguin obres teatrals, concerts de música o exposicions, facilitant l’accés a la producció editorial dels diferents indrets fins a bastir un veritable mercat cultural català on consumir cultura catalana no sigui un acte d’heroïcitat ni una cursa d’obstacles.

Cal encoratjar els parlants de variants altres que el dialecte central a no renunciar al seu català originari, sigui on sigui, en tots els àmbits d’ús, formals o informals, única manera de traslladar-nos als altres parlants tota la riquesa de la mateixa llengua. Només amb la repetició constant i continuada, no pas excepcional, d’accents, mots i expressions, arribarem a socialitzar-ne el coneixement general i així serà més senzill que tothom els assumeixi també com a propis, ampliant el bagatge lèxic i la capacitat expressiva de la resta d’usuaris de l’idioma: tots hi sortirem guanyant.
 
Alhora, caldria incorporar mots nous, originals, específics en català, creant un argot popular que no sigui una simple repetició de l’espanyol: guai, molar, a tope, currar, friqui, etc. I sense renunciar a l’especificitat dialectal de cadascú, estaria bé d’emprar amb normalitat formes que són usuals en altres territoris, posem per cas en els missatges breus escrits al telèfon, Twitter, etc., i anar configurant així un català jove, rebel, dinàmic, útil i fins i tot transgressor de l’ortografia, comú arreu del domini lingüístic, com fan també les altres llengües. Per exemple, b7s, (besets, és a dir, petons), utilitzant un recurs simplificador de caràcters en el català emprat des de l’Ebre fins a Alacant. O bé gra6 (pronunciant gracis, per a dir gràcies), tal com sona en el català de les Balears.
 
Fa ja disset anys, quan WhatsApp, Telegram, Signal, Twitter i altres aplicacions de missatgeria instantània encara no existien, dues filòlogues mallorquines, que nomien  Caterina Canyelles i Margalida Cunill, van publicar un llibret innovador, pensat per als llavors anomenats SMS. I suggerien solucions lingüístiques creatives, transgressores, pràctiques i divertides a les quals podrien enganxar-se els usuaris habituals d’aquestes aplicacions. Per exemble, a partir d’algunes xifres, d1, pronunciat, déu, volent dir adeu; 2ier = dossier; os3 = ostres; pir5 = pircing; 6plau, pronunciat sisplau, per dir si us plau; 7mana = setmana, 7 v1 b o mb = se’t veu bé o molt bé; q 900 = que no ho sents?; 100ir = sentir o bé 10re = deure.
 
Altres solucions possibles podrien ser, bd = bon dia; bn = bona nit; h = hola; hh = hi ha; x = per; xo = però; xls = pels; xq = perquè; xdo = perdó; d = de; dl = del; dls = dels; ntr = entre; sns = sense; q = que o bé també = què; no+ = només; tb = també; v = ve; M al final d’un adverbi de manera, simpleM, malaM, frankM = simplement, malament, francament i, per tant, =M = igualment; 1 abrç = una abraçada; anpp = ara no puc parlar; tt+t = et truco més tard; +o- = més o menys, entre moltes altres solucions imaginatives que hauríem d’anar trobant.
 
Hem de disposar, doncs, d’unes modalitats de llengua per a cada àmbit d’ús, inclòs l’àmbit més jove, més informal, més divertit, més transgressor i menys convencional, fent que se n’estengui l’ús en el llenguatge popular i la conversa diària, reforçant els elements propis capaços de generar complicitat arreu dels Països Catalans. D’aquesta manera contribuirem a rompre tabús, superar prejudicis i fer del català una llengua útil i atractiva per a tots els parlants. En fi, salutacions a tot 10, b7s a qui correspongui i gra6 per llegir-me!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
22/06/2022

TGN, botigues que tanquen

15/06/2022

Justícia injusta

08/06/2022

Boris Johnson i la democràcia anglesa

01/06/2022

Viatjar en català

25/05/2022

«Normal»: uns tios guais

18/05/2022

A l’inrevés: «unos payos aixaridos»

11/05/2022

Del FAC a Perpinyà

04/05/2022

El dur desig de durar

24/04/2022

Pare Massot, gràcies per tant

20/04/2022

Visca la República, però quina?

Participació