opinió

Reiniciar

«Ens vam pensar que només calia córrer l'esprint dels 100 metres llisos cap a la República catalana, però la competició era i serà una marató de relleus amb obstacles»

per Josep Huguet, 1 de març de 2022 a les 20:00 |
La precipitació d'esdeveniments de les darreres setmanes a tots nivells comporten l'aparició d'unes evidències que només des dels apriorismes ideològics i polítics, entesos com a dogmes, es poden menystenir. Aquesta reflexió servirà en aquests moments per a molta gent de molts països però aplicada al cas català pren una rellevància superior. Si algú s'aferra encara als fulls de ruta que teníem a principis del 2017 és perquè es nega a reemprendre, precisament, noves rutes per arribar al destí; i prefereix aturar-se en el camí, curull de nostàlgia. Marcar itineraris predeterminats en temps canviants és inútil. Com ja s'ha dit, el què cal és un bon GPS que ens vagi descobrint obstacles a superar i oportunitats per aprofitar. Intento una modesta i insuficient aportació al mapa de situació del vehicle, condició prèvia per a seguir la ruta que marqui un GPS que caldrà reiniciar.

El context internacional es distingeix per un creixent pes econòmic i polític de les potències autoritàries. I Occident continua tolerant o afavorint els règims totalitaris que convenen als seus interessos econòmics o geoestratègics i s'oposa més decididament als que creu que els fan perillar. Al si mateix de les diverses aliances polítiques o militars amb predomini occidental ens trobem des de democràcies molt avançades com les nòrdiques, a estats de progressiu deteriorament democràtic com Turquia, Espanya, Polònia o Hongria.


Catalunya està en aquesta àrea geopolítica i si fos un estat independent podria aspirar a ser democràcia plena, però en un context que continuaria vista des de la seguretat europea com a zona de contenció davant d'Àfrica, així com als països de l'est se'ls ha adjudicat aquest paper en relació amb l'Orient Mitjà i Àsia. Criticar aquesta òptica és legítim i, fins i tot, sa perquè la millor seguretat és el suport al desenvolupament i la democràcia arreu. Ara bé, per desgràcia, a una Catalunya, fins i tot independent, situada entre el que quedés d'Espanya, França i Itàlia no li deixarien ni l'opció de "finlandització" en relació amb àrees extraeuropees.

Així que essent com som, per ara, una simple comunitat autònoma d'Espanya, però que aspira a ser República, algunes posicions són contraproduents per llunyanes a la realpolitik. Aquelles que pretenen que Catalunya sigui la portaveu de totes les nacions sense estat oprimides del món; que es cregui amb capacitat d'abordar sola les catàstrofes humanitàries procedents d'Àfrica o Àsia; que esdevingui el darrer bastió del suport a les falses herències comunistes de Rússia o la Xina; que exerceixi de mosca collonera de la Unió Europea perquè ens hem sentit amb tota raó maltractats en els nostres anhels democràtics. I sobretot, que no es tinguin clars quins són els interessos nacionals un cop valorats tots els condicionants, sobre què li convé a la immensa majoria de la població de Catalunya. Els interessos nacionals en democràcies els determinen els Parlaments per majories consolidades on sol participar l'oposició. En dictadures, els interessos els determinen les oligarquies.


I segona indicació de mapa de situació. Si per a un Estat independent com Ucraïna de 40 milions de persones amb exèrcit, Europa i Occident els està costant mullar-se davant d'una clara agressió armada, imaginem-nos de protagonistes nosaltres. Per cert, els únics atots del dèbil en una correlació de forces desfavorable són primer, saber-se explicar com a víctima d'un estat/règim autoritari i maltractador de minories nacionals i, segon, mostrar l'interès geoeconòmic del mateix territori per als que voldríem d'aliats. Sabent això, tant el supremacisme rus com l'espanyol busquen presentar els seus partidaris en els territoris oprimits com a discriminats. Qualsevol error que faciliti aquest relat per part dels forts desmunta possibilitats del feble de veritat.

Un cop delimitats dos aspectes del mapa de posició d'on som hem d'acceptar que, després de la batalla democràtica a camp obert de l'1 i 3 d'octubre del 2017, va venir una ofensiva del règim postfranquista i de l'estat profund per terra mar i aire que encara dura. El batalló de les togues, de la policia patriòtica i dels mitjans d'intoxicació massiva finançats per les empreses oligopòliques són implacables i ens obliguen a estar a la defensiva, a activar la solidaritat, no sempre eficient, amb els milers de represaliats; i fan de qualsevol desobediència institucional un acte fallit. Així que no reconèixer la feblesa actual de la part catalana ens fa allargar la il·lusió que és possible una confrontació a camp obert o obligar a negociar l'estat alguna cosa substancial. Ens estem equivocant de context, de moment i, per tant, de tàctica.


La fortalesa del feble és la resistència. I estem aquí; i val més saber-ho i proclamar-ho. Confrontació i reclamació de negociació són les dues cares de la mateixa moneda estratègica. Però aquesta no es desplegarà si no s'assoleixen èxits en la fortificació de les posicions i en confrontacions limitades i ben dissenyades en objectius. Fortificar posicions vol dir empènyer allò que ens fa forts: progrés econòmic i, per tant, social i cohesió cultural i lingüística, sentit de pertinença. I vol dir governar bé i endreçar tot allò que s'ha portat malament des de les mateixes capacitats d'autogovern. I una societat civil organitzada que prengui posicions de poder social.

I cercar aliances internes amb objectius compartibles pel 80% de la població. I aliances amb els sectors populars de les nacions de l'Estat. I no esperar que el mannà de suport a la nostra proposta democratitzadora vingui mai de cap estat amb tancs, siguin de l'OTAN o de l'antiga àrea soviètica. La judicialització internacional dels casos de repressió és un element de guerrilla més, però no és cap exercici a camp obert. Potser aconseguirà una victòria parcial per donar moral, com tantes altres victòries que caldria anar plantejant amb objectius humils però assolibles.

Algú va dir que érem els italians de la península hispànica però tenim l'ADN occità. La realitat, de vegades crua, és que estem al bell mig del residual triangle jacobí d'Europa (París, Madrid, Roma). O sigui que haurem de mirar de fer de les amenaces oportunitats i tenir molta persistència. En algun moment, jo el primer, ens vam pensar que només calia córrer l'esprint dels 100 metres llisos cap a la República Catalana, però la competició era i serà una marató de relleus amb obstacles.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
02/08/2022

Relats

19/07/2022

Fiar i confiar

05/07/2022

Redibuixar el mapa

21/06/2022

Conservadors i reaccionaris

07/06/2022

Kafkià

24/05/2022

Quatre coses preocupants

10/05/2022

Llibertat, per a què

26/04/2022

L'estratègia i les eines

12/04/2022

Jocs: sí o no, però

29/03/2022

Spanish road movie

Participació