OPINIÓ

A reveure

«Després de set anys escrivint aquesta tribuna, aquest és el meu últim article, almenys fins d’aquí a un temps»

per Laura Pinyol, 20 de febrer de 2022 a les 22:01 |
Ser periodista és un privilegi i una responsabilitat. Un periodista és sempre una persona necessàriament curiosa, inconformista, perquè està obligat a fer-se preguntes, a buscar perquès i trobar respostes. El periodisme és un ofici. Un ofici que té un punt de vista i té una vocació de servei públic. Parlar de servei públic sempre implica un punt d’indefensió. Genera prejudicis, posa en guàrdia i posa, també, sota sospita. Passa una mica en totes les professions que impliquen aquesta ambició de servei als altres, com si fer un bé a la comunitat, comportés una intenció subterrània que fes prendre-se-la amb cautela.

La política també té aquesta ambició. I sovint topa amb el mateix descrèdit, la manca de llibertat per exercir-la, les limitacions del marc legal, la sobirania necessària. Al periodisme, amb totes les seves limitacions, li passa una mica el mateix. Però parteix d’aquesta idea de mirar el món, provar d’entendre’l, explicar-lo, compartir-lo i, a la fi, potser, canviant-lo. Incidint en el debat públic, en la política, per tant, com un vector fiscalitzador, des de la transparència i l’escrutini; una baula indispensable per a la democràcia.


Per això, quan afirmo que ser periodista és un privilegi i un orgull, ho faig des d’aquesta perspectiva de formar part d’un ofici que té aquesta voluntat d’entendre, compartir i vetllar pel bon funcionament de la democràcia. Sense periodisme no hi ha democràcia. I tampoc hi és sense voluntat de servei públic. I el servei públic té infinites cares, també la política. A vegades és tan fàcil caure en la temptació de ridiculitzar-la i convertir-la en una caricatura que no ens n’adonem com aquest escarni és el principal engreix dels discursos incendiaris i demagogs que alimenten l’antipolítica que arreplega l’extrema dreta. Una amenaça persistent que creix i cal combatre per tots els mitjans, perquè qualsevol ideologia que posa en risc els drets humans i els drets civils, posa en escac la democràcia.

No voldria caure en la idealització d’una professió que tantes pel·lícules, novel·les o sèries de televisió han tingut la temptació d’entronitzar. Precisament perquè és una professió amb tantes baules o exercida per tants escriptors en essència és propensa a projectar-se com a extraordinària. La nostra professió no està exempta de precarietat, no és el mateix ser periodista de carrer que treballar en una redacció, dedicar-se a la investigació i a l’anàlisi o fer-ho a través dels molts tentacles que pot desgranar. No cal ser il·lús per saber-ho i no és la meva intenció fer un panegíric sobre què és i què no és un periodista. I no és millor ni és més digne que ser metge, mestre, bomber, conductor d’autobusos o zelador. Només, modestament, afirmo que part d’aquest privilegi és disposar de columnes d’opinió on dir la teva o tenir la sort de comptar amb un micròfon a la ràdio per denunciar o conversar amb altres sobre conflictes ben diversos.


I aquest és el motiu del títol d’aquest article. Després de set anys escrivint aquesta tribuna, aquest és el meu últim article, almenys fins d’aquí a un temps. Com ja va transcendir i va aprovar el Parlament, he estat proposada com a consellera del Consell Audiovisual de Catalunya. Per a mi, que els últims deu anys he estat construint un projecte empresarial propi en l’àmbit de la comunicació, fent d’enllaç entre empreses petites i entitats del tercer sector amb els mitjans de comunicació, ha estat una decisió molt difícil. Una de les raons que més m’ha costat d’assumir és que hauria de renunciar a espais d’opinió com aquest.

Però tot són etapes i hi ha moments que cal fer un pas endavant. Per ser sincers –tot i que l’ocasió no ho requereix– era l’última cosa que esperava que passés. L’empresa que vaig muntar amb el meu soci –i un dels meus millors amics; dels que fèiem treballs junts a l’escola– acaba de fer deu anys i em veia amb l’obligació de seguir-la fent créixer, amb una filiació i una disposició que va molt més enllà del que és treballar en qualsevol altra empresa.


Quan em van proposar ser membre del CAC vaig dubtar per dos aspectes que vull deixar escrits. El primer, el sistema d’elecció que obliga a una majoria de dos terços del Parlament i que implica l’acord de diferents partits, en aquest cas, el PSC, ERC i Junts. Com a periodista crec i advoco per un funcionament en aquests organismes que impliquin renovacions exemptes de l’acord partidista. No és òptim i desvirtua el punt de partida en què les persones que formen part d’aquestes institucions que doten de més qualitat democràtica el nostre país són nomenades. Accepto les crítiques que s’han fet d’aquesta entesa i comparteixo que podria haver-hi fórmules millors.

El segon aspecte que em va fer dubtar està relacionat amb aquest primer i és l’estigma que acompanya qualsevol compromís públic que té a veure amb un acord parlamentari i, per tant, partidista. I en aquest punt vull reivindicar la voluntat de servei. He escrit que el periodisme té un compromís de servir perquè persegueix construir una societat millor, com a garant de la democràcia. Mullar-se, posar-se sota la lupa de l’escrutini dels altres, obliga a sortir de la zona de confort que t’era propensa. No és una raó menor. Però és prou això per inhibir-te de prendre responsabilitats més altes? Al meu entendre, no. Les decisions difícils sempre són una mica incòmodes.

Per això aquest article és un a reveure i un agraïment. Un a reveure perquè no crec que sigui pas l’última vegada que firmo un article d’opinió; encara que per incompatibilitat ara no pugui seguir fent-ho, no m’inhibiré de tenir-la i poder-la expressar –si és possible– més endavant. I un agraïment –immens i en majúscules i negreta i llumetes de colors– no sols a l’equip editor d’aquest diari que m’han fet tots aquests anys confiança i m’han deixat escriure el que m’ha semblat sense tocar-me ni una coma, sinó als companys de la professió pel seu respecte i el seu encoratjament per aquesta nova etapa. I, com no podria ser d’altra manera, als lectors que són la fi última de la nostra professió.
De debò, moltes gràcies. I a reveure.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Laura Pinyol
Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista. Col·labora en diversos mitjans, com la revista Vallesos, l'Ara Criatures o el Descobrir, i dirigeix una agència de comunicació. A can Twitter piula des de @laurapinyol.
20/02/2022

A reveure

25/01/2022

És futbol! Però no només

09/01/2022

La gratitud

26/12/2021

Restriccions pel boc gros

12/12/2021

Hola, ministre Iceta

28/11/2021

De debò, en què esteu pensant?

14/11/2021

«Otras políticas» i causes perdudes

31/10/2021

Un de cada cinc, veritats colpidores

17/10/2021

Infants, els últims de la fila

03/10/2021

Malaurat 3 d'octubre

Participació