1 de 10
OPINIÓ

Guillem Viladot, exemplar

per Josep Vallverdú, 15 de febrer de 2022 a les 20:00 |

«En l’any de commemoració del seu naixement, a través dels treballs crítics que apareixeran, hom podrà constatar l’enorme pes de la seva multiforme activitat creadora»

Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de febrer de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Guillem Viladot era un tipus polièdric; volgudament polièdric, perquè provenia d’una família molt ben escairada, tradicional, en el sentit uniformitzador, gens canviant al llarg del temps. I això el va fer semblar rebel, en tot cas fou un rebel endins, va tirar pel camí de la literatura i de la producció de visualitats. No tot era rebel·lió, al cap i a la fi, tothom pren el camí que li sembla encertat i satisfactori.
 

El seu pare fou cronista d’Agramunt, continuant la tradició de l’apotecari lletraferit, mig historiador, mig arqueòleg, mig poeta. No es va moure de l’ombra de mossèn Verdaguer i de la Renaixença. Els rebesavis, també apotecaris, diu que parlaven entre ells en llatí, tot passejant al sol de l’Urgell vestits amb calça curta i mitja. La tradició de ser apotecari la va rebre com un testament, com uns capítols, en els quals hi ha escrit el futur, als quals va dir amén. La farmàcia del carrer Sió va renovar-se al pas dels anys, però molta part del perfum de la rebotiga perdurà. A les velles rebotigues s’hi havia tingut converses de molta càrrega. Viladot repetia una vella sentència: el taulell de la farmàcia és un confessionari. Guillem Viladot conservava els morters i creia fermament en les fórmules magistrals.
        

El cuquet de la literatura el va picar en l’adolescència i en els cursos universitaris. Admirador de la generació poètica espanyola del 1927, el portà a compondre els primers poemes en castellà. Conèixer Pedrolo i la seva intransigència en l’ús exclusiu del català els anys cinquanta, quan el gir que prenia la resistència cultural s’enfortia, el va menar a retrobar la pròpia llengua, de què sempre es valgué d’aleshores endavant. Aviat el grup de "Labor" el captà, com va captar-me a mi, i a Lluís Trepat, i a Ton Sirera. Pedrolo i Trepat havien anat a escola junts, i Viladot establí amistat amb ells dos i amb mi, tots quatre de l’Urgell, atès que la meva família n’era originària, i, Pedrolo, segarrenc per naixença, havia crescut a Tàrrega. Viladot va fer una evolució molt sorprenent i fruitosa, va conrear alhora poesia i prosa, novel·les denses, sovint de temàtica avançada; poemes  de gran pes, i no oblidem la seva ampla producció periodística, especialment en la premsa lleidatana.
 

A poc a poc, va descobrir de la mà de Joan Brossa i de Josep Iglèsias del Marquet, i amb l’exemple màgic de Calder i Cristòfol, el món de la manipulació de l’alfabet, de les línies, dels volums, de la combinatòria inextingible de materials –filferro, fusta, estella, llauna, sobre superfícies- dins la sendera dels avantguardistes. Així sorgiren els poemes visuals, cada cop més aguts, i més endavant l’aprofitament d’objectes per bastir espais sorprenents, personalitzats, mena d’escultures sempre obertes a interpretacions diverses, noves a cada observació.
        
Possiblement, aquesta dedicació última va fer-lo més popular arran de la creació a Agramunt dels tres museus "Lo Pardal", molt abastables al públic que, en canvi, veu l'obra literària més llunyana i exigent. Però Viladot és un gran escriptor, d’aquella mena exemplar, total, i cal reblar aquesta veritat. En l’any de commemoració del seu naixement, a través dels treballs crítics que apareixeran, hom podrà constatar l’enorme pes de la seva multiforme activitat creadora.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Josep Vallverdú
Lleida, 1923. Escriptor, professor i traductor. Compta amb una considerable obra de variat contingut, molt premiada, des de la infantil fins a la poesia i l'assaig. És Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i Medalla d'Or de la Generalitat.
Més articles de l'autor
30/01/2023

Ce trencada

16/01/2023

Centenaris

02/01/2023

El menyspreu de l'altre

19/12/2022

«Imperifòbia»

21/11/2022

El refús de la «cosa»

10/10/2022

Dependents

12/09/2022

Èpoques mig fosques

29/08/2022

Josep Espar, Balaguer, Barcelona, Catalunya

06/06/2022

Visitants i allunyats

27/04/2022

Somnis a mitges

Participació