No és país per a consensos

«Les grans reformes estructurals d’un país s’han d’aprovar amb majories molt àmplies per tenir les bases ben falcades»

per Oriol Puig Bordas, 4 de febrer de 2022 a les 11:03 |
Ni els millors guionistes de sèries televisives de qualsevol plataforma podrien arribar a imaginar escenes com les que es varen viure en la sessió del Congrés dels diputats amb la votació de la reforma laboral. És quan succeeix aquella escena tan forçada, tan inversemblant, que penses que aquella pel·lícula passa a ser d’absoluta ficció. En definitiva, que ja no cola. Quan un veu Missió Impossible de Tom Cruise, la saga de Marvel o el mateix James Bond, ja té el marc mental d’allò que s’espera. Ara, quan un es posa davant la televisió a veure una història costumista basada en fets reals, certes escenes no hi escauen. Això va passar al Congrés l’altre dia.

Grups parlamentaris que fins minuts abans no se sabia què votarien, altres que votaven no segur, però que volien seguir negociant (com si no haguessin tingut dies!), altres que havien anunciat el sí, però que hi estaven en contra; al final, un intent de tamayazo amb dos diputats que es carregaven la disciplina de partit i un error en pitjar el botó d’un diputat del PP ha convalidat la reforma de la ministra Díaz. Sembla poc seriós, per dir-ho finament i de forma educada.


Ja la prèvia a aquella sessió, el que podríem dir l’avant-matx del matí, no feia augurar un final massa digne. Era bastant esperpèntic sentir certs raonaments que esgrimien alguns contraris a la reforma -amb l’excepció dels partits catalans i bascos- que no tenien res a veure amb el contingut del Reial decret sinó més aviat al politiqueig parlamentari i dinàmica de majories partidistes.    

A vegades es perd la consciència del que representa la política parlamentària que, més enllà de les dinàmiques partidistes i els discursos que es pronuncien en el faristol de la cambra, la seva funció principal és legislar i, si pot ser, legislar bé. En contingut i també en la forma.


Massa vegades el soroll més superficial no ens deixa veure la importància que té per un país la seguretat jurídica. Una societat serà més lliure, justa i pròspera si tenim aquesta seguretat i això consisteix a tenir bones lleis, clares i que no es vagin canviant constantment segons qui està en el govern.

No trec mèrit als membres del govern espanyol que feia molts mesos que negociaven amb sindicats i patronals. Segur que la feina ha estat ingent. No és la meva intenció entrar en el contingut de la reforma aprovada però sí amb la forma. La norma serà més bona o més dolenta, tindrà els seus avenços i les seves mancances, però el fet és que la legislació que incideix directament en l’àmbit laboral espanyol, s’ha aprovat per una carambola impossible pròpia de Nadal a tres bandes. A més, ens veurem immersos en la dinàmica judicial que ens posaran els partits que han perdut la votació. I novament apareix la inseguretat jurídica. I, finalment, aquests partits que posaran a la picota judicial aquesta norma laboral aprovada, es passaran els pròxims dies i mesos repetint que, si governen, la tornaran a derogar. I la roda anirà girant, les empreses seguiran fent malabarismes, els treballadors seguiran sense saber on mirar i qui dia passa any empeny.


Les grans reformes estructurals d’un país s’han d’aprovar amb majories molt àmplies per tenir les bases ben falcades. Però es veu que no. I un cop més queda palès que aquest no és país per a consensos, no és país per grans acords. Pandareta, patxanga i picaresca mentre els perjudicats, efectivament, sempre son els mateixos, que ens mirem l’espectacle, impertèrrits, sense saber ben bé si el que acabem de veure és real o una ficció.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació