Preguntes difícils

Dels diferents relats que ara mateix competeixen en el mercat independentista, sens dubte el més excitant és el que s’ha posat en circulació darrerament al voltant d’un hipotètic retorn del president Puigdemont, el “momentum” que ens ha de permetre “acabar la feina”. La xarxa en va plena, i fins i tot la segona autoritat del país, Laura Borràs, s’hi ha abonat: el retorn de Puigdemont “ha de servir per culminar la independència”, segons llegim en una nota de l’Agència Catalana de Notícies de fa uns dies. Un escenari tremendament èpic, s’ho imaginen? El president entrant per la Jonquera (o per Prats de Molló, vés a saber) protegit per desenes de milers i desencadenant una primavera catalana rupturista que culmina amb la retirada de l’exèrcit espanyol dels seus aquarteraments a Catalunya. És ben bé que el paper ho aguanta tot.
 
Jo també penso que és probable que Gonzalo Boye guanyi els rounds que falten de la batalla jurídica de l’exili, perquè la seva estratègia és brillant i l’execució encara ho és més. I això seria, sens dubte, una gran notícia política amb capacitat de sacsejar el tauler a favor de l’independentisme. Però la relació causa-efecte que s’està volent crear entre la possible victòria en aquesta batalla i el final triomfant de la guerra és una volada de coloms tan òbvia que fins i tot algun clergue de la causa –lúcida expressió de Francesc-Marc Álvaro, no es perdin el seu darrer article en aquest diari– ha hagut de sortir ràpidament a tirar a l’aigua al vi i rebaixar expectatives.
 
A l’inrevés dels predicadors de la ruptura imminent, un servidor és més de pensar que, per desgràcia, per tòrcer el braç de l’estat espanyol caldrà una combinació de fortaleses que, fins i tot fent-ho molt bé, requeriran temps, paciència, i moltes anades i vingudes. I d’aquestes fortaleses, caldrà combinar-ne sobretot dues: primer, una majoria democràtica tan clara que arraconi políticament i psicològica l’adversari, tant dins de Catalunya com en el front internacional; i segon, i en paral·lel, la capacitat de manifestar i fer visible el conflicte a través d’una estratègia de desobediència civil no violenta, consistent políticament i continuada en el temps, que afecti amb intel·ligència punts sensibles de l’estat. A Escòcia no li ha calgut ni una cosa ni l’altra, cert, però Escòcia no ha de lidiar amb el nacionalisme espanyol sinó amb una democràcia molt avançada que no necessita aquesta mena d’incentius.
 
Si algú vol afrontar seriosament el repte d’assolir una majoria independentista com la que hem descrit, el meu suggeriment és que faci primer una volta per la pàgina web del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. Des de 2005 el CEO inclou la pregunta sobre el sentiment de pertinença dels catalans, aquella on l’entrevistador mostra cinc opcions a l’entrevistat: només català, més català que espanyol, tant català com espanyol, més espanyol que català, i només espanyol. En l’última enquesta de la seqüència històrica (maig 2021), la suma de les dues primeres opcions, les que podríem dir que marquen una elecció/lleialtat nacional catalana, és del 47,5% (el 2005 era el 42,1%), i la suma de les altres opcions és el 47,1%, (el 2005 era el 54,2%) amb el gruix molt majoritàriament instal·lat en el “tant català com espanyol”. La bona notícia és que malgrat totes les seves mancances i precarietats el nation building català funciona, perquè el sentiment nacional català ha esgarrapat cinc punts en 15 anys. La notícia no tan bona és que amb aquest empat de sentiments nacionals present a la societat catalana d’avui (47,5 vs 47,1%) és extraordinàriament difícil aconseguir un suport desbordant a una ruptura que no només “va de democràcia” com ens agrada dir, sinó que també va de sentiments, lleialtats i identitats. És possible un relat nacional català que sigui emancipador i alhora capaç de guanyar-se el cap i el cor dels catalans amb doble sentiment catalanoespanyol? Es comprèn que trobar la resposta a aquesta pregunta i convertir-la en acció política faci més mandra que entrar a Twitter i fer un tuit inflamat i autoreferencial per capturar els 3.000 likes de cada dia, però la victòria ens espera darrere de les preguntes difícils, no dels tuits fàcils.    

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor