opinió

L’antiracisme còmode

«És hora de passar del 'jo no soc racista' al 'jo no vull ser racista', i començar a escoltar les acusacions sense cedir al reflex immediat de defensar-nos-en»

per Bel Olid, Barcelona, Catalunya | 13 de gener de 2022 a les 20:45 |
Independentment del nivell de racisme interioritzat que portem a sobre, i si treballem molt o no gaire per mirar de rebaixar-lo, als blancs no ens agrada veure’ns com a racistes. Preferim pensar que no ho som, que tractem tothom igual i que si tractem algú de manera «no tan igual» és per factors aliens al racisme.

Aquest Nadal, com ja fa uns anys que passa, uns quants col·lectius antiracistes tant de Catalunya com de l’Estat han llançat campanyes contra el que en anglès en diuen «blackface» i que bàsicament consisteix que persones blanques es pintin la cara de marró o de negre per fer veure que no són blanques.


Amb les etiquetes #baltasardeveritat (que fa uns anys que corre de la mà de @volemacollir) o #stopblackfaceinspain (que proposa el col·lectiu @afrofeminas), demanen que a les cavalcades dels reis i a altres festes els blancs deixin de «jugar» a ser negres, i sobretot que aturin caracteritzacions tan ofensives com les que es van veure a la cavalcada de reis de Sarrià de 2019, en què els acompanyants del rei Baltasar eren nens blancs amb la cara pintada de marró i una perruca negra decorada amb un os (a l’estil dels «caníbals» que ensenyaven les pel·lícules de primera meitat del segle XX), o a la cavalcada d’Igualada, en què cada any desenes de persones blanques es pinten la cara de negre i una boca enorme vermella, a l’estil també de les caricatures de principi de segle XX.
 

Quan les persones racialitzades i els col·lectius antiracistes assenyalen que aquestes caracteritzacions són racistes (i es prenen la molèstia d’explicar per què), salten de seguida els ofesos. El raonament és tan càndid que faria riure si no fes plorar: «Si a mi això no em sembla racista, i jo no soc racista, és que això no és racista, perquè si fos racista jo ho veuria». S’apel·la a la «bona intenció» de qui ho fa (com si no es pogués fer mal amb tota la bona intenció), al fet que és una festa «per a la canalla» (blanca, s’entén que no n’hi ha d’altra), que és una tradició (com si les tradicions no fossin un niu de racisme i masclisme), i fins i tot es pot arribar a dir allò típic de «tinc un amic negre a qui li sembla la mar de bé» (com si no fos possible existir sense haver reflexionat sobre les opressions que es pateixen).
 

Sincerament, crec que és hora de passar del «jo no soc racista» al «jo no vull ser racista», i començar a escoltar les acusacions que ens fa qui en sap sense cedir al reflex immediat de defensar-nos-en. No s’hi val declarar-se no racista sense estar disposat a posar en qüestió les pràctiques que se’ns assenyalen, sense voler canviar res de la nostra vida, en definitiva, sense voler tocar absolutament res d’un sistema clarament discriminatori. L’antiracisme còmode, el d’apuntar-se al #blacklivesmatter, que ens queda lluny, però no voler ni plantejar-nos com contribuïm a perpetuar el racisme a casa nostra, no és antiracisme. De fet, s’assembla perillosament al racisme de tota la vida.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Bel Olid
Traductora, narradora i presidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A Twitter: @belolid.
13/01/2022

L’antiracisme còmode

17/05/2020

25 preguntes que val més que no facis en veu alta

31/10/2019

​Set de justícia

19/09/2019

Els canvis que importen

05/09/2019

Acabar la carrera

22/08/2019

El problema d'apallissar violadors

09/08/2019

Coses de dones

11/07/2019

Ho fem, o què?

28/06/2019

Això no va d'estimar

22/03/2019

​Quan no dir res és dir molt

Participació