OPINIÓ

Cal ser-ne més, i més sexis

per Joan Foguet, 11 de gener de 2022 a les 20:00 |

«Cal estar pendents de si torna el president Puigdemont a Catalunya, cal seguir de prop el gradualisme d'Esquerra i creure que Centrem i el PDECat són ingredients d'un mateix còctel»

per Joan Foguet, 11 de gener de 2022 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de gener de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
De la mateixa manera que no és el mateix la censura que no et publiquin un article en un diari, no és el mateix ser independentista que ser un miop intolerant. Fa pocs dies el president Puigdemont, en el dia del seu aniversari, va escriure que la celebració del proper seria a casa. Torna Puigdemont? Només d'aparèixer la idea ja es va crear la nuvolosa habitual de descrèdit, dubte i por. De moment estem com estem i el Govern ha de seguir fent del mentrestant un projecte de creixement. Que la república no ens faci perdre la nació, ja m’enteneu. L’independentisme del dia a dia s’ha d’espolsar els tabús i la vigilància creuada: si el país funciona, la resta anirà venint.
 

Comptem que no som prou. El president de la Generalitat que va liderar l'1 d'octubre és a Waterloo perquè a Espanya seria detingut i ja sabem com seria jutjat. La presidència de la Generalitat no mereix aquest tracte. A partir d'aquí facin política. Tots, també des de Madrid. I llençar-se pel cap la figura de Puigdemont, s'hi estigui en contra o a favor, és irresponsable i ridícul. I lesiu per l'independentisme. Cal ser conscients que l'empat etern de la societat catalana, i el mateix empat del sobiranisme, només es pot superar de manera lateral. No es pot fer saltant la paret, potser es pot mirar de fer petits trossets el mur amb un martell com a cadena perpètua o bé de donar-hi la volta. En tot cas cal ser-ne més, i més sexis. Presidir la Generalitat no és ser voluntari de l’Assemblea, ens hem de posar seriosos. Que et diguin autonomista mentre fas que el país s’acosti a la sobirania real és un preu molt petit a pagar. I si així, en el mentrestant, es millora la vida de tota la ciutadania, et voti o no, millor, molt millor.
 

Cada vegada que algú li diu a l'altre que no és prou pur la política s'enfonsa una mica més, i ja fa temps. No admetre la diferència com element de creixement és terrible, és preferir l’hemorroide. Perquè ara sembla que la política no interessa tant com quan teníem el Carrusel Deportivo dels indepes contra els espanyolistes i amb els de la tercera via intentant entrar a la UEFA. D'acord que el 2016 i el 2017 estàvem encigalats, la bromera ens cavalcava a nosaltres. I ara? Les idees no són bones o dolentes depenent si estan més o menys de moda.
 

El món canvia, la teva mirada també, però no pots trair el que has estimat. Sovint no s'entén que estimis algú que t'ha fet mal o que t'ha abandonat, tanmateix les persones i les idees som molt similars. Cal treballar-les, cal cuidar-les, cal creure en elles. Res ve donat, res està assegurat, res s'ho val tot, però quan reps doncs tot et multiplica.
 

Som hereus de la nostra melangia i de l'eufòria que vam gaudir. Sabíem que hi havia una factura a pagar. Vam viure de crèdit durant molt de temps i toca refer-se. No vol dir aturar-se, més aviat anar amb una altra marxa perquè fa pujada. I no ens podem permetre estar parats ni estimbar-nos. Tot suma. Cal estar pendents de si torna el president Puigdemont a Catalunya i tot el que això permetria, cal seguir de prop el gradualisme d'Esquerra i de la taula de diàleg i cal també creure que una oferta que sumi com pot ser el nou partit Centrem i tot el que significa el PDECat són ingredients d'un mateix còctel.
 
Amb whisky, vermut vermell i angostura es fa el Manhattan. Separadament, tenen vida per si mateixos, però un cop mesclats amb mestratge provoquen un nou gust, una nova textura, una nova vivència. I hem vingut aquí a viure, a apostar, i a perdre tot sovint perquè així cada cop som més a prop de guanyar. Malgrat que sigui poc, tot i que no és mai el que vam preveure.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Joan Foguet
Un català de Barcelona i boig del Twitter. Periodista grafòman. Militant i vigilant de @Periodistes_org i @grupbarnils. A la pràctica: acció en mitja dotzena de redaccions periodístiques (La Razón, Actual, Expansión, El Punt, El País i més). Més a www.joanfoguet.cat i a @joanfoguet.
Més articles de l'autor
29/11/2022

Quan els carrers tenen noms

15/11/2022

L'independentisme dels ex

01/11/2022

Polarització vol dir mala llet

18/10/2022

Prou potinejar amb Mossos i pressupostos

07/10/2022

I cap a la muntanya falta gent

04/10/2022

Benzina, mistos i matisos

20/09/2022

Per no tornar a “vol factura o ho arreglem?”

06/09/2022

No hi ha una sola manera de fer-ho

23/08/2022

La partitocràcia són els altres

10/08/2022

La caravana com a metàfora

Participació