opinió

Quan per fi sabem que no sabem

per Joan Foguet, Barcelona, Catalunya | 14 de desembre de 2021 a les 20:18 |

«S'hauria d’estar realment malament del cap per no aprofitar aquesta oportunitat per tractar la salut mental com cal i com necessitem»

per Joan Foguet, Barcelona, Catalunya | 14 de desembre de 2021 a les 20:18 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de desembre de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa uns dies la diputada Jèssica Albiach publicava a Twitter unes dades esgarrifants: “La pandèmia ha deixat empremta en la salut mental de tothom, però les dades entre les persones joves són veritablement alarmants. El 2020, 314 joves van suïcidar-se. 4 suïcidis per cada mort per COVID”. De fet, segons The Lancet, la pandèmia ha fet augmentar més d'un 25% els casos de depressió i ansietat. «La Marató» de TV3 i Catalunya Ràdio que es fa ben aviat té la salut mental com centre d’atenció. No és una cosa menor, mai ho és el tema de La Marató, que tantíssim critiquen els benpensants. Aquest dimarts el president Pere Aragonès ha demanat al Parlament un pacte nacional de salut mental i benestar emocional per fer front als problemes que ha comportat la pandèmia a moltes persones. De fet, tot això ho demanava al ple monogràfic d’aquest dimarts sobre la salut mental. És un tema, és possiblement el tema d’actualitat.
 

És nou? Doncs no, però ara la debilitat de la salut mental com a "ramat" s’ha agreujat i sobretot: ara n’hem pres consciència. Som així d’estúpids. Tard i malament. Ens donen la bufetada i encara no sabem per on ha vingut. Tenim una dependència extraordinària de la moda de l’opinió pública. Som addictes a la urgència, que per defecte té poc espai pel matís i encara menys per la infidelitat temàtica. Sembla que només podem tractar d’una qüestió rellevant a cada moment com a societat. Toca la salut mental, benvinguda sigui la urgència ara si serveix per posar al nivell que li cal aquesta autèntica pandèmia.
 

Prou amb allò de què tothom és una mica nerviós i tothom té problemes. Doncs sí, però ni a tothom l'afecten per igual -no hi ha forts o dèbils en això- i tot sovint són els desajustos que es pateixen els que ens provoquen els problemes. Estem parlant de malalties. Encara fan molta por els noms, encara pensem en bojos i persones perilloses fins i tot. Llegim frases on apareix brot psicòtic i ja tenim la pel·lícula muntada. Ens fa por el que desconeixem. I això provoca la presó de les persones que ho pateixen, no ho diuen. No volen ser incompresos quan per fi s’expliquen.

Vivim entaforats en el telèfon o la televisió i tenim més informació que mai. L’entenem molt poquet. I entenem els problemes de salut del cos com puguin ser el càncer o el coronavirus però, en canvi, la salut mental ens fa cosa. Ens fa mandra, perquè ens pot passar a qualsevol. En qualsevol moment. I sense saber de quina manera. De fet, moltes vegades no saps què et passa, o si realment t’està passant alguna cosa. Ai la incertesa, que poc ens agrada i com la dissimulem. Que el Govern de la Generalitat i el Parlament tinguin la salut mental com a objectiu públic és una bona notícia. Però, com sempre passa en política, si la societat no s’hi posa els polítics poden dir missa.


El pla nacional per la salut mental hauria de ser assolir que la societat catalana primer comenci a parlar de la qüestió, retiri prejudicis sobre la mateixa, i comenci a sortir de l’armari. Ara bé, no ho convertim en una moda si us plau. No ho rebaixem. No val que ara tothom digui que té depressions o que els atacs de pànic siguin trending topic. No. Seriositat per no relativitzar. I començar a tractar els temes amb propietat i no riure’s de la mateixa conversa. Si algú parla d’emocions cal parar l’orella i començar a entendre quines són i com ens afecten. No és mindfulness o xerrameca de xarxes socials (alerta amb això també). Sigmund Freud digué que “les emocions que no s’expressen no moren, s’enterren vives i després tornen en formes molt més lletges”. Explicar-se, comprendre, actuar. Com en la política, com a la vida.
 

Fa patir que ara que per fi aquesta qüestió tan rellevant aparegui al primer pla de l’opinió pública perdem l’oportunitat d’educar-nos i de millorar realment i de manera relativament senzilla la vida de les persones. L'única cosa que aprenem de la Història és que no aprenem de la Història, va dir Hegel i els catalans tenim una tendència egocèntrica i autocomplaent tremenda. S’hauria d’estar realment malament del cap per no aprofitar aquesta oportunitat per tractar la salut mental com cal i com necessitem. No penseu tant en si és el moment adequat, penseu només en les persones i en si volem acompanyar-les i que ens acompanyin.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Joan Foguet
Un català de Barcelona i boig del Twitter. Periodista grafòman. Militant i vigilant de @Periodistes_org i @grupbarnils. A la pràctica: acció en mitja dotzena de redaccions periodístiques (La Razón, Actual, Expansión, El Punt, El País i més). Més a www.joanfoguet.cat i a @joanfoguet.
Més articles de l'autor
29/11/2022

Quan els carrers tenen noms

15/11/2022

L'independentisme dels ex

01/11/2022

Polarització vol dir mala llet

18/10/2022

Prou potinejar amb Mossos i pressupostos

07/10/2022

I cap a la muntanya falta gent

04/10/2022

Benzina, mistos i matisos

20/09/2022

Per no tornar a “vol factura o ho arreglem?”

06/09/2022

No hi ha una sola manera de fer-ho

23/08/2022

La partitocràcia són els altres

10/08/2022

La caravana com a metàfora

Participació