opinió

L’Advent dels independentistes

«Els polítics de l’independentisme podrien fer-se les preguntes pendents. Totes les que esperem. Hem aterrat sense rodes en la realitat i les dents ens fan molt de mal»

per Francesc-Marc Álvaro, Barcelona, Catalunya | 2 de desembre de 2021 a les 21:45 |
Som en temps d’Advent. En la cultura cristiana, que encara és majoritàriament la nostra, l’Advent té la seva importància: és un temps de reflexió i de pregària que precedeix el Nadal, un temps marcat per l’esperança activa, el cor que vigila l’avenir, hom albira l’esdeveniment que ens transformarà. També és un període de penediment i de perdó. El comerç ha fet que aquest moment sigui també el del ritual casolà del Calendari d’Advent, que ofereix xocolatines i llaminadures darrere de cada dia. Petits i grans troben una forma assequible de felicitat en aquest petit gest, sovint desproveït de tot sentit religiós. L’independentisme català té ara la gran oportunitat de fer el seu particular Advent.

Els pressupostos de la Generalitat estan encarrilats i això dona tranquil·litat institucional. La nova onada pandèmica desplaça l’atenció, un cop més, a la gestió sanitària i econòmica. Les festes nadalenques conviden -suposo ingènuament- a fer una pausa en la pugna partidista. La presidenta del Parlament ha posat arbre i pessebre a l’edifici que és la seu de la sobirania popular, cosa que no havia fet cap dels seus predecessors. Enguany, pares i mares pateixen perquè el Reis d’Orient potser no trobaran totes les matèries primeres que necessiten per fabricar les joguines que la canalla demana a les seves cartes... El país va girant, a l’espera (només d’uns quants) que Netflix ens parli en la llengua de Verdaguer, Guimerà, Rodoreda, Roig, Sagarra; som un miracle -deia el mestre Termes- i sempre estem en mans de forces anihiladores, ràbies forasteres i incompetències nostrades. Som un calamar coreà adobat amb els versos del somni perenne.


Per què no l’Advent indepe? Que Nostre Senyor ens meni a trobar llum a la foscor, que diria l’amic Carles Porta, que ens regala crims per no pensar en el crim general que és la nostra història. Un Advent en què uns i altres (no uns o altres) facin revisió de vida -perdoneu, un agnòstic com jo enyora el llenguatge de la fe- i encarin l’any vinent amb menys manies. I més predisposició a escoltar la remor que se sent, que no és de vent, com va escriure Miquel Martí i Pol. La remor de la fatiga i de la voluntat, la remor d’un desconcert que anem convertint en escepticisme, la remor d’una realitat que anem digerint lentament, ara una mica de Sal de Fruta Eno, ara una ampolla d’aigua amb gas. Aquesta remor que se sent no és de pensaments, torno al poeta de Roda de Ter, dispenseu-ne l’abús. Podríem seure a pensar, altre cop. Suggereixo. Pensar abans que ens pensin.

Per l’Advent, recollits a casa, fa bo de pensar i repensar. Defora, el fred (la fred, a Girona) i el vent, vespres llargs. Pensar i repensar a la vora del foc (o de l’estufa o del radiador). Pensar en allò que hem fet i en allò que no hem fet. I, sobretot, pensar en allò que hem dit que fèiem però no hem fet, i ara ja no sabem si ho hem viscut, ho hem imaginat, o ho hem somiat. A la vora del gat del Francesc Canosa -el gat de la Catalunya veritat que canta el garrotín i el garrotan dels nostres gitanos salvífics-, els polítics de l’independentisme podrien fer-se les preguntes pendents. Totes les que esperem. Hem aterrat sense rodes en la realitat i les dents ens fan molt de mal.


M’agradaria una conversa entre Jaume Sisa, Perejaume, Pau Riba, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. Ho dic de debò: ho proposo aquí oficialment a la TV3, per aquest gener, quan hàgim passat festes i tinguem necessitat d’agafar aire. “La cuesta de enero”, deia la tele de la nostra infància en blanc i negre. Per pujar la muntanya del 2022 ens cal molta conversa franca i molt de repensament, i preguntes infreqüents que vagin més enllà de les nostres visions rutinàries, enquistades en les expectatives d’holograma i les servituds del dia a dia. Sisa, Perejaume i Pau Riba fent parlar els dos líders del procés, sense guió, escriptura automàtica, surrealisme esclaridor, un directe de tres hores sense xarxa, tot moderat de manera lleu, gairebé imperceptible, per la Pepa Plana, artista monumental. Vicent Sanchis, t’hi atreveixes? M’aclame, Vicent, o ara o mai!

Agafem el procés i mirem-lo com un calamar. Com el garrotín de la festa que no va ser. Com la influència carolíngia que Pujol glossava i Netflix es passa pel clatell. Com el menyspreu que els servidors de l’Estat que paguem tenen vers allò que fa que siguem, malgrat tot, una nació d’Europa, tal vegada moribunda, però persistent. Obrim el procés pel mig, com el calamar que ens agermana. Mirem-ho tot de nou, com nadons arribats del planeta X, sense altra voluntat que comprendre i comprendre’ns. I, en acabat, sortim a proclamar la veritat que fa nosa, i que sigui el que Déu vulgui. Perquè ja farem cagar el tió i tot -un dia o altre- s’oblidarà.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
13/01/2022

La vida (indepe) avorrida

30/12/2021

La fama dels catalans

16/12/2021

La vam oblidar i ara crema

02/12/2021

L’Advent dels independentistes

18/11/2021

La llum de Ponsatí

04/11/2021

La foto que Aragonès no vol

21/10/2021

Un Felipe González faisandé

07/10/2021

Un passadís molt estret

30/09/2021

Un president lligat al pal

16/09/2021

El Govern zombi

Participació