opinió

És possible un partit de la Catalunya buida?

«A vegades el que passa és que els països es buiden no pas perquè no hi hagi gent, sinó perquè s’oblida a la gent»

per Francesc Canosa, Barcelona, Catalunya | 30 de novembre de 2021 a les 20:00 |
Quan volto pels pobles sempre hi ha algú que m’acaba ensenyant les mans. Aquestes mans que tenen més terra que pell. “Veus, xiquet? Seran les últimes a casa”, es repeteix la frase com una lletania. I algú altre acompanya el plany amb una contestació també repetitiva: “Oh i potser del poble”. Són aquests pagesos que es jubilen. Aquests homes de cares roges de central tèrmica i venes d’esgarrapades. Aquests homes ja no tindran relleu al camp. Lo xiquet s’ha fet mestre, mosso, enginyer, treballa a la fàbrica, o viu a l’altra banda del món. Los trossos es venen. I els compren les grans empreses. Per produir a l’engròs... I aquí pitgem el botó de pausa, de moment, de la pel·lícula.

Diuen que a les pròximes eleccions municipals espanyoles es presentarà la “España Vacía”. Més de 160 associacions de 30 províncies busquen fórmules que podrien dinamitar primer el marc municipal espanyol i després l’estatal. El primer tret amb diana va ser el de Terol Existeix. Les minories obren la boca i es veuen els queixals. Hi ha més crit que programa. Hi ha més queixa que idea. Però hi ha realitat. Si el bipartidisme siamès, de caciquisme crònic de l’estat espanyol del PP-PSOE, no fa operacions a l’estil franquista de Bienvenido, Mr. Marshall, i aboquen diners als pobles, es poden trobar amb un camp de mines i com l’estereotip suat de Paco Martínez Soria, endolat i amb olor d'all, es revenja dels segles amb una dalla wifi que pot fer sagnar els equilibris a congrés i senat.


Hi ha una guerra per l’alliberament nacional. El procés d’independència de Madrid és imparable. Madrid ja no és Espanya. I la resta són colònies. Isabel Díaz Ayuso és la mare, i reina, d’un nou estat-nació. Veurem. Hi ha gana. I hi ha canibalisme. El futur serà autosuficient o no serà. El corral serà més local que global. I els països seran construïts per geografies físiques i espirituals de llibertat versus dependència. Vaja, com l’R+D de “Juan Palomo, yo me lo guiso yo me lo como”. Bon profit.

A l’endiumenjada taula catalana no és estrany que algú s’hagi preguntat si un partit de la Catalunya buida tindria sentit, lloc, forat a casa nostra. Preguntar no és ofendre. Preguntar no és cap indiscreció. La pólvora, la dinamita, la trilita, la bomba nuclear està a les respostes. Ara, no. Al llarg dels anys els diferents partits polítics han anat donant certes respostes al que des dels despatxos de Barcelona es diu “el territori”. Fins i tot les batalles sagnants entre membres dels mateixos partits: entre “els del territori” i els de Barcelona (que sempre ens quedarà clar que no forma part de “el territori”) s’han pacificat amb esparadraps a la boca convertits en càrrecs i alifares d’all i oli i pavellons polivalents socialitzats. D’una manera o una altra, si la "España Vacía" és un crit, Catalunya no era tan buida i tenia un tipus de programa més repartit (amb encert o no), per això, realment o irrealment, molts encara creien, resignats o no, en una certa idea de país. La prova.


Espanya està construïda amb latifundis: uns pocs tenen el tot. Catalunya està construïda amb minifundis: tots tenen trossos. És el concepte coca de recapte. Calidoscopi. Pluralitat. Trencadís gaudinià. All i oli. Estem acostumant a tenir una mica. Quan altres han estat més acostumats a no tenir res o molt poc. De fet, de fet... Hem fet un copy-paste de la "España Vacía" i també parlem de la Catalunya buida sense ser el mateix. Potser el que no hem volgut entendre és que teníem, i encara tenim, una Catalunya plena: plena de persones. Però que hem oblidat a aquestes persones.

Potser hem oblidat que teníem pagesos, que es jubilarien, que no hi hauria continuació i que ara mateix ja ho hem dit: els grans compren als petits. I cada cop més pocs tenen més de molts. Passem dels minifundis als latifundis. I ja no parlem d’agricultura: parlem físicament i mentalment. Perquè a vegades el que passa és que els països es buiden no pas perquè no hi hagi gent, sinó perquè s’oblida a la gent. I quan es puja a esquiar, o a la casa rural, potser sí que són benefici econòmic, però s’oblida que hi ha persones que hi viuen cada dia. Aleshores comencen els crits, els planys i els plors. És el país i són les persones moribundes.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
28/12/2021

Baròmetre o Bar de Barcelona?

30/11/2021

És possible un partit de la Catalunya buida?

02/11/2021

Paco Martínez Soria a Glasgow

19/10/2021

Adam i Eva i el corredor mediterrani

05/10/2021

​Quan Catalunya guanya

07/09/2021

On és l'Església catalana?

10/08/2021

Prostitució nominal: Jocs d’hivern Barcelona-Pirineus

13/07/2021

Qui serà pitjor: Zapatero o Sánchez?

15/06/2021

Paella, platja i Gaudí

18/05/2021

Ric-ric... ara grillacions municipals

Participació