opinió

El nostre mal vol molt soroll

«Si realment volem la independència, ens hem de preparar perquè ser represaliats no sigui un motiu de dolor i de por, sinó d'orgull, reconeixement i lluita»

per Aleix Sarri, 28 de novembre de 2021 a les 20:00 |
A mesura que el sistema polític neoautonòmic agafa força, l'exercici d'autosilenciament s'accentua. La nostàlgia de l'oasi és una evidència per a qualsevol que observi la política catalana i fins i tot les polítiques sobre les que es debat semblen més pròpies de 1995 que de l'actualitat. El "tu ja m'entens" com a excusa per la inacció i rebaixar el discurs ja s'infiltra en cada cop més racons. Fins i tot torna el tripartit, encara que sigui en forma d'interessos creuats entre Moncloa i les dues cares de Sant Jaume.

I mentre ERC aprova de nou els pressupostos de l'estat espanyol, es rebaixa encara més la carpeta catalana dins l'atenció internacional. Això ja està mig resolt, consideren molts a l'exterior, i només la lluita de l'exili encapçalat pel president Puigdemont demostra que encara hi ha molts catalans que segueixen lluitant per la independència. Les necessitats autonòmiques fan la resta.


Cal una reacció. Aquesta setmana, mentre s'aprovaven els pressupostos espanyols, molts alts càrrecs d'Exteriors han hagut de declarar en un nou judici que en el cas del conseller Romeva fins i tot el podria tornar a enviar entre reixes. Amb prou feines s'ha sabut a Catalunya mateix. També mentre s'aprovaven els pressupostos, la sentència sobre el català a l'escola destrossava el model d'immersió lingüística ja molt danyat per la desídia en admetre que fa molts anys que no s'aplica i que caldria prendre mesures. Òbviament, el govern espanyol deia que les sentències s'han de complir. El mateix que amb la sentència que buida de contingut l'oficina de drets lingüístics valenciana. A Espanya, només es protegeix el castellà, que per algun motiu ha estat imposat tenaçment segle a segle.

Arribats a aquest punt és evident que el nostre mal vol molt soroll. Ara, l'estem fent? Un amic eurodiputat em deia aquesta setmana que havia vist dades sobre el retrocés de la nostra llengua i que estava esfereït. La concepció de Catalunya com una nació amb una identitat i una llengua pròpies és molt forta a l'exterior. Però com explicar que el mateix govern espanyol que estabilitza part de l'independentisme és el responsable de silenciar el català al Congreso i de marginar-lo en tota legislació? Com explicar que tot això passa mentre l'independentisme governa a centenars i centenars d'ajuntaments, consells comarcals, diputacions, govern de la Generalitat...?


En lloc de cridar més alt que mai que Catalunya necessita la independència, que un govern del PSOE no és solució i que els nostres drets com a poble són sistemàticament violats, parlem de resoldre el conflicte polític i d'un diàleg sense metes ni objectius a la vista. En lloc de rebutjar i no-cooperar amb la justícia espanyola, es fan tots els possibles per evitar-la, encara que sigui a cost de deixar de defensar els mateixos drets. Fins quan?

El dia que patir les represàlies de l'estat, sigui amb una inhabilitació, una multa, una pena de presó o l'exili, deixi de ser un motiu de dolor i comenci a ser un motiu d'orgull, començarem a estar preparats per alliberar-nos. Abans de l'1-O, es deia que no hi havia prou presons per tanta dignitat, però posteriorment l'independentisme ho ha fet tot, incloent violar els mateixos drets, per evitar inhabilitacions. Necessitem recuperar aquella mentalitat d'orgull i de combat envers la repressió de l'estat. Cal un major reconeixement i cobertura legal i econòmica per als represaliats, però també cal que tots plegats ens preguntem com ens veuran les generacions futures si se segueix pel camí d'acotar el cap i normalitzar la situació. No és per res que els polítics que van viure entre 1652 i 1705 han estat esborrats de la memòria col·lectiva. I és que rebaixar el discurs o refugiar-se en la tecnocràcia no és cap jugada mestra, sinó un error de país. Ningú s'apunta a un moviment que diu voler construir un nou estat, però que no renuncia cada dia per por d'atiar la fúria de l'estat del qual es vol separar. Si nosaltres mateixos no estem disposats a pagar un preu, per què ens hauria d'ajudar cap polític internacional amb responsabilitats per demòcrata que sigui?


Si realment volem la independència, ens hem de preparar perquè ser represaliats no sigui un motiu de dolor i de por, sinó d'orgull, reconeixement i lluita. El nostre mal en vol molt de soroll, a veure si ho entenem.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
09/01/2022

La perversa utilitat de la catalanofòbia

26/12/2021

La batalla de Lituània i les Olimpíades de Pequín

13/12/2021

A Canet i arreu, Gaudí ens marca el camí

28/11/2021

El nostre mal vol molt soroll

14/11/2021

Un eco de 1652 i la desinsaculació moderna

31/10/2021

Quatre anys de l’exili: una sola actitud

17/10/2021

Com menys bancs, més dependents de Madrid

03/10/2021

Una geografia de la Barcelona ocupada

06/09/2021

El rol de la Guàrdia Civil a Catalunya

22/08/2021

​De la gestió a la política

Participació